Qui eren aquests esparracats, descamisats i eixelebrats que gosaven impugnar la Transició espanyola? Però com s'atrevien? Al cap i a la fi, era una obra modèlica, orfebreria política de primera qualitat, mirall on tots ens hi havíem de veure reflectits i reconeguts. Fruit de les virtuts del pacte i el saber cedir: “Vosaltres comunistes accepteu la Corona, nosaltres feixistes us acceptarem a vosaltres”, etc. Ja és alliçonador que entre els primers que van denunciar la manca de ruptura del règim hi hagués els independentistes catalans. De sobte, sense que ningú no l'hagués convidada, apareixia la discordança per foradar les veritats on s'havia acomodat gairebé tothom. I només deien una cosa ben òbvia: el programa de l'Assemblea de Catalunya no s'ha complert; un poble que no pot decidir per ell mateix no és un poble lliure; autonomia no és autodeterminació. Allò, aleshores, cal confessar-ho, era excèntric. Durant els anys vuitanta, es deia: “La independència, per què la voleu? No veieu que ara el camí és la unificació europea? El món va cap a la unió i no cap al separatisme!” I fins i tot, amb autèntica finesa d'orador mestretites: “Amb quin sistema ferroviari funcionaria una Catalunya independent?” Ridiculitzar, tapar-se els ulls, no entendre, o pitjor: no voler entendre, vet aquí què animava unes tals preguntes retòriques. Aquests interrogants, actualment, continuen responent-se per si sols, però el ridícul ha canviat de bàndol. Tot ha canviat, la batalla de les idees ja s'ha guanyat. Som a prop, a un pas. I en Lecha, colze a colze amb tants d'altres, ens hi ha deixat.
El fil roig que uneix l'independentisme actual, majoritari, amb els seus difícils inicis va ser establert per gent com en Toni Lecha. Ell va anar veient com la lluita per l'alliberament nacional guanyava adeptes i suports, com s'ampliava fins a esdevenir hegemònica. Mai es va vantar de ser-hi des de la primera hora, ni en públic ni en privat. No era el seu estil. Es limitava a somriure i t'explicava alguna anècdota que llavors la història acabava elevant a categoria. No és necessari que cada generació inventi la pólvora. Això ja està fet. Toca continuar, esmerçar-s'hi. No rendir-se mai. Com ell, que no es va rendir i que la mort ens l'ha arrabassat. Lliurat a la terra, és la nostra tasca alliberar-la per alliberar-nos a tots. La independència és la primera conquesta de la Revolució catalana, un canvi d'actitud que el nostre poble ja ha començat; i aquesta, és una entre tantes de la Revolució mundial que espera darrere d'un sistema econòmic i polític que s'enfonsa.
