Ara el projecte del Centre Direccional-Parc Alba (rebatejat per distreure els despistats) torna a plantejar-se com una agressió a Cerdanyola del Vallès, després de superar algunes anul·lacions dels plans urbanístics, amb irregularitats continuades, i d’haver superat la crisi immobiliària, que va fer pensar a tothom que aquest projecte havia quedat tocat de mort.
Però l’oportunitat fa el lladre, o com es diu tan sovint als mitjans del règim: és un bon moment per als emprenedors. I el projecte del Centre Direccional-Parc Alba ha renascut de les cendres com l’au fènix, o encara més, ha renascut entre les deixalles dels abocadors. Perquè a banda de presentar-se com la joia de la corona, comparable al 22@, el Centre Direccional promet grans negocis lucratius, que per ara ja han hipotecat l’Ajuntament de Cerdanyola amb el Consorci en una aventura temerària.
La història ve de lluny: el projecte del Centre Direccional a Cerdanyola ja estava configurat l’any 1969. Només cal que consulteu les hemeroteques de l’època. En aquells anys es va dissenyar, seguint el suposat model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París, la urbanització que es pretén bastir a la Plana del Castell, i que havia d’acollir aleshores 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. Durant els darrers anys van reduir aquests nombres faraònics, però el projecte que van dissenyar els tècnics del franquisme persevera en els seus objectius.
Durant els primers anys setanta ja es van realitzar les primeres gestions, i el 1977 es va dur a terme l’expropiació dels terrenys de la Plana del Castell, pagats a 14 pessetes per pam en qualitat de “premio de afección” (sic) segons una Ley de expropiaciones forzosas. Per sort, alguns conflictes com ara entre la Corporació Metropolitana i el Ministerio, en plena Transició, i les irregularitats del consorci que es va saltar els tràmits de l’ordenació, van aturar aquesta amenaça durant un temps. També alguns escàndols econòmics com el de TABASA, empresa de la qual era també accionista Banca Catalana i que havia de foradar Collserola per fer-hi uns túnels amb peatges. Com trenta anys després, el projecte dels nous túnels que tenen els ulls posat a Collserola continua íntimament lligat a la urbanització de la Plana de Castell.
El model de desenvolupament urbà franquista va perviure perquè els gestors polítics dels darrers anys a Catalunya ja hi compartien interessos i responsabilitats durant la Dictadura feixista. No hi va haver ruptura democràtica i els negocis van continuar sent els mateixos a mans dels de sempre: companys de negocis dels alcaldes fraquistes Joaquim Viola i Josep Mª Porcioles, com els noms clau per a la Transición Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra o Pasqual Margall. I altres personatges més grisos, que van passar de “progres” amb pedigrí a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya a responsables de la destrucció del nostre futur. Tal és el cas de Miquel Sodupe, antic director i ideòleg del Consorci del Centre Direccional-Parc Alba, i posteriorment Coordinador de planejament director i territorial en Área Metropolitana de Barcelona (MMAMB).
