Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Construint societats paralel·les
27/02/2013 Jordi Navarro
Jordi Navarro, geògraf i regidor a Girona per la CUP Jordi Navarro, geògraf i regidor a Girona per la CUP
La tradició socialista revolucionària sempre ha reflexionat a l'entorn dels ritmes i la simultaneïtat dels avenços revolucionaris. Pot un moviment revolucionari conviure amb estructures del sistema a combatre? És una pregunta que ha generat no poques polèmiques i dilemes. Els sistemes parlamentaris sorgits de la il·lustració i evolucionats fins a múltiples formes en el context europeu han donat cabuda a moviments socialistes i revolucionaris, que després de processos complexes de debat i reflexió han optat per utilitzar les organitzacions de masses i catapultar-les al sistema parlamentari fill de la revolució burgesa.  Una estratègia que ha prioritzat el potencial d'adhesió entre les classes populars de les institucions parlamentàries per sobre dels riscos d'absorció i desactivació que aquestes institucions duen implícites.

D'altres moviments han optat per rebutjar aquesta tàctica i han prioritzat el desenvolupament d'organitzacions pròpies amb vocació de masses alhora que han apostat per crear una societat paral·lela descontaminada dels riscos del parlamentarisme ( i de les seves derivades de nivells institucionals: municipalisme per exemple) i per tant han combatut l'institucionalisme i els riscos que duu implícits.

El dilema és històric i crec que encara avui continua sense estar resolt del tot. No és la meva feina donar resposta a aquesta disjuntiva, entre d'altres coses perquè no tinc la capacitat dialèctica ni la formació per atrevir-me a formular una resposta. Com a militant de base i com a defensor a ultrança de la praxi diària  ( gramsci, que bé que ho vas fer!) em limito a convidar a la reflexió i a estimular el debat al respecte. Això si, podem fer una repassada de les debilitats i fortaleses d'ambdues opcions.

El primer cas és l'aposta de sectors socialistes i comunistes, que en múltiples ocasions i contextos han apostat per defugir la marginalitat i fer de la lluita electoral un àmbit més de la seva lluita. Des dels clàssics fins als contemporanis moviments bolivarians, tots ells han fet ús de les institucions burgeses i paral·lelament han bastit un potent contrapoder popular, en alguns llocs de forma més clàssica i convencional ( sindicats, partits, organitzacions de joves, de masses...) i en d'altres de forma més innovadora ( moviments socials, noves formes urbanes d'organització social....) Sigui com sigui i des d'una perspectiva revolucionaria i transformadora, aquesta opció no ha menstingut l'ús de les institucions. El procés bolivarià és un model d'èxit en aquest sentit, tot i que no absent de contradiccions, com és òbvi. En alguns casos l'experiment ha fracassat i els quadres i càrrecs institucionals s'han desactivat i han estat absorvits pel sistema, procés que sovint ha fet fracassar l'estratègia alliberadora global. D'exemples d'absorció institucional n'hi ha a cabassos. Però potser el més recent a casa nostra és el PSUC, el precedent més recent de la Unitat Popular a Catalunya i ja sabem com va acabar, completament desactivat, disgregat, escindit i absorvit pel sistema.

El segon cas és també múltiple. Hi ha sectors vinculats a la Primera Internacional que un cop escindits del corrent marxista van apostar per rebutjar el sistema parlamentari i construir una societat obrera al marge. La història demostra que aquest corrent que es reformula a partir de la Primera Internacional en alguns casos  va desenvolupar models d'èxit ( la Barcelona dels anys 20-30 del segle XX o la Comuna de París més anteriorment ) i  la societat paral·lela es va assolir sense fer ús de les institucions burgeses. En d'altres exemples la formula va acabar sent un experiment marginal d'utopistes que van pretendre construir una societat privada feta a mida i simplement van construir una microrealitat paral·lela integrada al sistema capitalista ( Owen i Fourier). Hi ha hagut d'altres experiències, fins i tot en l'actualitat. Col·lectius que no volen "contaminar-se" i opten per crear el seu món paral·lel, allunyant-se d'aquesta manera de les classes populars i obreres; apostes marginals i elitistes que topen amb el llindar demogràfic ( és qüestió de números sovint) i de vegades poden acabar fins i tot reconvertides en empreses privades.

Tot té riscos, el possibilisme pot ser l'avantsala de la centrifugació institucional i l'utopisme marginalista quasi sempre acaba com una opció personal i un estil de vida grupuscular. Quina opció triar? La primera? La segona? O potser una síntesi de totes dues? Si es tria la síntesi, en quina proporció cal combinar les dues opcions? Quina és la justa mesura? Per quina raó no s'ha pogut derrotar el capitalisme enlloc del planeta? Per què un cop s'assoleix representació institucional no es poden fer canvis substancials? Per quina raó un cop assolit un estadi revolucionari comencen problemes més greus? Per què és tot tant complex? Per què l'esquerra mundial està tant dividida i afeblida?

 La història està escrita, les experiències de lluita d'aquí i d'allà hi son, cap moviment ha triomfat al 100%, el sectarisme és una praxi fallida, el possibilisme ja sabem a què porta, el marginalisme i la xuleria ideològica de tipus moralista d'arrel cristiana ( ja sabeu, allò de: "jo més que tú!") amb el temps acaba desactivada i desacreditada o ratllant la pedanteria ridícula; l'esquerra rupturista, transformadora, anticapitalista, revolucionaria ha de renéixer i no sap com, com ho ha de fer?  No tinc la resposta, tot i que jo ja he fet la meva tria personal.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid