Poemes, reivindicacions, esperances, van ser els primers motius musicals que el País Valencià va portar a terme fora de l'àmbit purament folklòric. El documental finançat a través del micromecenatge València necessita una cançó ens mostra aquest procés evolutiu que el valencià ha viscut dins del món musical.
Des d'Al vent a Me la fiques more, trobem una distància cultural, tan sols, unida per la llengua. Els entrevistats coincideixen plenament en la necessitat de fugir dels caps valencians, la idea nascuda recentment de música en valencià com a gènere musical.
Aquesta oposició de títols, referents a Raimon i Orxata Sound System respectivament, mostra com no té cap lògica pretendre enquadrar estils tan diversos en un únic gènere, com si Pig Noise i Sabina formaren part d'un mateix gènere musical per compartir la llengua en la qual canten. Els impulsors del documental, Borja Pons i i Guillem Nicolàs, han trobat suficients indicis, i encertats, per deixar constància de la problemàtica que viu a hores d'ara la música feta en la llengua catalana.
Feliu Ventura o Òscar Briz, entre d'altres, insisteixen en la necessitat de normalitat que urgeix el panorama musical propi. "Simplement si vius en valencià, estimes en valencià i somies en valencià, per què no has de cantar en valencià?". Aquestes paraules de Pau Alabajos són una mostra d'aquesta pretensió de trencament que es té.
La ideologia que se suposa que ha de tenir un músic valencià també és a dia de hui un obstacle que saltar. Ben bé sabem que si no fóra pels moviments socials i polítics d'esquerres, aquest reviscolament no haguera estat possible, però si es desitja la normalitat, cal arribar a les oïdes de tots com cadascú vulga. Com bé diu el membre de Senior i el Cor Brutal: qui sàpiga fer país que el faça, jo sé fer cançons.
Al remat, el valencià ha guanyat un àmbit d'ús més i d'una importància fonamental en el procés de normalització lingüística. Tan sols queda esperar que les institucions i el poder públic siguen per fi qui done suport a aquesta expressió cultural que reclama amb dignitat el seu lloc, ja no en el món, sinó en el propi país. I es que encara estem esperant que s'obriga el cel allà on comença l'horitzó.
