Efectivament, Lluís Maria Xirinacs era un rara avis. L’expressió que fa de títol, però, no és meva. De fet, és en Manuel de Pedrolo, l’escriptor de l’Aranyó (Segarra) i alhora el referent intel·lectual de l’independentisme d’arrel marxista dels anys vuitanta, qui l’utilitza per definir al capellà, també un referent intel·lectual i activista incansable per aquest mateix independentisme contemporani.
Pedrolo el descriu en aquests termes en el prefaci Que la mirada sigui clara que encapçala el poemari Germans, obrim els ulls de Jaume Chalamanch. Ho argumenta, pel fet “d’haver-se plantat a muntar guàrdia a les portes de la presó en nom de tots els qui estan perseguits i per haver gosat expressar-se en nom de tota una societat que reprova la violència institucionalitzada i que vol pau i respecte” i perquè Chalamanch, amic íntim del capellà, tot i ser un desconegut per a ell quan li sol·licita el pròleg al poemari, de ben segur “pertany a la classe d’homes de bona voluntat que somnien una humanitat que, allunyada de tirans i d’ideologies frenètiques, ben arrelades en un impuls sado-massoquista, pugui abraçar-se fraternalment”.
L’obra, editada el maig del 1977 per la “Comissió Xirinacs al Senat”, fou utilitzada com una de les fonts de finançament de la campanya electoral dels comicis preconstitucionals d’aquell mateix any. Xirinacs, sense el suport de cap dels llavors ja grans partits, acabaria obtenint l’acta de senador en qualitat d’independent i quart candidat més votat en la circumscripció de Barcelona (per darrera de Josep Benet, Francesc Candel i Alexandre Cirici) i vuitè en tot l’Estat, mercès als 550.678 vots recollits en una campanya que duia d’eslògan: “Xirinacs al Senat, el teu vot contra la violència” i que comptava amb el suport de cristians de base, de grups de defensa dels drets humans i d’un l’independentisme aleshores encara minoritari. Dos anys després, al 79, el capellà encapçalaria altre cop una llista electroral, ara al Congrés dels Diputats, encapçalant la candidatura del BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional), amb els punts aprovats per la ja extingida Assemblea de Catalunya com a únic programa i obtenint uns bons resultats que convertiren la coalició en la primera força extraparlamentària, tot i no obtenir representació. A totes dues candidatures, Pedrolo hi mostrà el seu suport.
En total, Xirinacs estigué dos anys al Senat espanyol, on s’oposà a la reforma i es posicionà article per article contra la nova Constitució monàrquica que no reconeixia el dret a l’autodeterminació del poble català i, a tal efecte, proposà un conjunt d’esmenes que constituïen un model alternatiu, recollit després en el seu llibre Constitució, paquet d’esmenes.
Aprovada amb la remor de fons i la por del retorn al franquisme, la carta magna espanyola i el procés de transició que donà peu al postfranquisme, trobaren en Xirinacs, una de les poques i honroses veus d’oposició a les renúncies i el pactes de silencis.
