11-S: un bany de realisme

La marxa convocada per l'Assemblea Nacional Catalana aquest proper 11 de setembre ha obligat tothom a moure fitxa. I quan les coses es mouen, alguns queden retratats. És el cas de CDC i d'Unió Democràtica, que en un nou equilibri de personalitat bipolar s'han adherit a la convocatòria malgrat no compartir-ne el lema. En un esperpèntic exercici d'ambigüitat calculada, s'han passat l'estiu buscant maneres de picar l'ullet i, alhora, de distanciar-se de l'onada independentista impulsada des de la societat civil d'ençà de les consultes populars que han tingut lloc a centenars de municipis del país. La retòrica d'un suposat realisme per defensar "l'ara no toca" els ha superat per les bases i una població més desacomplexada que la pròpia classe política que diu representar-la.

I és que el discurs del "realisme" per justificar determinades postures sovint topa amb la tossuderia dels fets que es viuen a peu de carrer. CiU i PP han esgrimit "realisme" per emprendre reformes antisocials que, des de l'esquerra i els moviments socials, s'han demostrat injustes atesa l'existència d'alternatives pràctiques que les feien innecessàries. Així ha quedat palès en les retallades pressupostàries, quan s'han plantejat sortides tan raonades com la recuperació de l'import de successions per a les grans fortunes, la caiguda dels bancs tòxics o la persecució dels evasors fiscals i de les SICAV, amb el qual no haurien calgut les restriccions que condueixen una gran part de la ciutadana a la pendent de l'exclusió i la pobresa extrema.

Queda meridianament clar, doncs, que aquest "realisme" del poder no deixa de ser una construcció ideològica dels sectors dominants per continuar vivint de les prevendes que genera l'actual status quo. Un "realisme" que fins fa setmanes posava com aspiració política del país el Pacte fiscal amb Espanya, malgrat la constatació que el govern de l'Estat no està disposat a negociar cap concert econòmic per Catalunya. Passada la seva defensa en seu parlamentària, la societat civil ha demostrat un cop més, amb la seva acció motora, que l'únic "realisme" possible és la independència del país.