Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Memòria dels oblidats (entre la ira dels déus i l’escarni dels dimonis)
04/04/2012 Joan Pujolàs
Un pressentiment, confirmat per un bon amic dos dies després de la seva sortida, em deia que la primera novel·la de Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, esdevindria un llibre imprescindible. No en faré aquí una ressenya ni explicaré tot el que ha significat per a nosaltres, que l’hem devorat en poques hores de lectura intensa i apassionada, perquè això ja ho ha fet molt bé  aquest meu bon amic i confio que ho llegireu. Si ara vull parlar de Memòria d’uns ulls pintats és per destacar-ne la contribució a la recuperació de la memòria de lesbianes, gais, trans i intersexuals, a la recuperació de la nostra història, la dels perdedors d’entre els vençuts.

El cop d’estat feixista de 1936, la guerra i la posterior dictadura franquista van suposar la mort de tot allò que brillava al nostre país. Malgrat la lluita de molta gent, encara no hem despertat del tot d’aquesta llarga i fosca nit. Recuperar la història de fermesa i dignitat dels qui van (dels qui vam) perdre la guerra, memòria silenciada durant molts anys, és imprescindible per a poder construir un futur de justícia i llibertat. Encara hi ha, però, qui voldria imposar-ne l’oblit.

Si és cert que el propòsit de la dreta ha estat esborrar l’exemple de tot el bàndol vençut, també ho és que aquest silenci encara s’ha imposat amb més força sobre les històries de lesbianes, gais, trans i intersexuals. Com sempre, se’ns ha condemnat a l’amagatall més inexpugnable de la Història. Com si no haguéssim existit mai. Com si la repressió feixista, com a braç armat del patriarcat, amb la seva doctrina moral i la seva concepció medieval de la sexualitat, no hagués suposat per a nosaltres una violència específica, més cruel i més sàdica. Com si no hagués anihilat, també per a nosaltres, l’esperança que havia suposat el triomf de les idees republicanes i d’esquerres. Perquè la derrota del 39 va suposar, també, un rearmament del patriarcat quan tot just havíem començat a fer-li pessigolles.

Fa unes setmanes llegia al blog d’en Bertran Cazorla  que som fills d’un apocalipsi, d’una immensa desfeta; també de la derrota de lesbianes, gais, trans i intersexuals. Som fills dels que van ser vençuts quan encara no havien guanyat res, víctimes de la violència homòfoba del feixisme. La novel·la de Lluís Llach explica una d’aquestes derrotes, una història de persones lliures que veuen com els seus somnis i desitjos desapareixen davant dels seus ulls. Pocs abans que ell havien recuperat la memòria LGTI d’aquesta època. Dels més destacats d’aquests pocs, Agustí Villaronga, que almenys en dues ocasions (a les enormes El Mar i Pa Negre) havia resseguit històries LGTI de la postguerra; i Ventura Pons, que el 1978 ja s’atrevia a retratar la vida LGTI als marges de la societat tardofranquista a través dels ulls d’Ocaña.

Al cap de poques setmanes d’haver acabat el llibre d’en Llach, a través d’un reportatge emès per Canal 9 uns mesos abans, coneixia una altra d’aquestes històries. En aquest cas, més que d’història silenciada hauríem de parlar d’història tergiversada per la versió oficial, la dels vencedors. La de La Pastora, guerrillera antifranquista intersexual, de qui havia sentit a parlar abans però que mai havia descobert del tot, és una història que pràcticament s’ha convertit en llegenda a les comarques centrals dels Països Catalans.

La Pastora, com va ser coneguda popularment, va néixer el 1917 a Vallibona, a la comarca dels Ports, com a Teresa Pla Meseguer. Al néixer, al no tenir els genitals definits ni com a masculins ni com a femenins, la van inscriure amb nom de dona per tal que no hagués de fer el servei militar. Va créixer fent de pastora, vivint com a nena, malgrat que amb els anys van anar apareixent en el seu cos trets físics masculins. Amb 32 anys la Guàrdia Civil de Morella la va humiliar obligant-la a despullar-se per a comprovar el seu sexe. La Pastora treballava llavors per a un ramader a qui van detenir acusat de col·laborar amb els maquis. A partir d’aquell moment, per por a patir represàlies, va unir-se als guerrillers, va passar a dir-se Florencio i començà a vestir i a actuar com a home. El règim franquista aprofità la seva condició d’intersexual, amb la ignorància i el rebuig a la diferència que ells mateixos propagaven, per encolomar-li assassinats que no havia comès i crear una llegenda de terror al voltant del personatge, acusant-la de “repel·lent lesbiana sanguinària” i coses per l’estil a la premsa de l’època. Va passar 17 anys entre reixes, primer a presons de dones i després a presons d’homes, i finalment va ser amnistiada el 1977. Hi ha varis llibres i documents que parlen de La Pastora, el més conegut dels quals és la novel·la d’Alicia Giménez Bartlett, On ningú no et trobi, que va guanyar el Premi Nadal de 2011.

La història de La Pastora és una de les que ha vist la llum, però amb comptagotes i sempre envoltada de misteri i de falses llegendes. Queden, però, moltes altres històries d’homofòbia i de transfòbia silenciades, històries que necessitem i exigim recordar. Hem d’acabar amb l’oblit; perquè els hi devem, i per dignitat. Només recuperant els referents que ens han pres podrem començar a construir un futur on tothom hi tingui un lloc.

Vuitanta-set anys viscuts i enfilats dia a dia, entre la ira dels déus i l’escarni dels dimonis, la passió i el fàstic, l’heroïcitat d’un gest i la mediocritat de tots els altres, l’amor que no es mor i la mort del que enamora...”
                                                                         
                                                                                                           Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid