Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Exministre de Franco
Mor Manuel Fraga sense haver estat jutjat

Més de 2.300 persones han confirmat que assistiran a la celebració convocada per aquest dilluns a les vuit del vespre a Canaletes

15/01/2012 Política
Manuel Fraga Iribarne, exministre del dictador espanyol Francisco Franco, fundador i president d'honor del PP i expresident de la Xunta de Galícia, ha mort aquest diumenge a la seva casa de Madrid a l'edat de 89 anys. Ministre d'Informació i Turisme del règim franquista del 1962 al 1969, la seva vida política després de la mort del dictador és una de les anomalies de l'anomenada transició, ja que mai ha estat jutjat i ha mort abans que la justícia argentina aconseguís assenyalar-lo.

Els petards s'han fet sentir per viles i ciutats dels Països Catalans amb motiu de celebració per la mort de l'exministre franquista. A més, la xarxa ha bullit de comentaris de tota mena, sota l'etiqueta #Fraga. El regidor de la CUP a l'Ajuntament de Berga Francesc Ribera "Titot" ha piulat: "Si l'estat espanyol fos una democràcia, Fraga hauria mort avui a la presó". I ha glosat: "I, per fi, satisfacció, / l'alegria és absoluta: / avui mor un fill de puta, / demà el món serà millor.

A banda, més de 2.300 persones han confirmat que assistiran a la celebració convocada per aquest dilluns a les vuit del vespre a Canaletes. Hores abans, a les cinc de la tarda, se celebrarà l'enterrament de Fraga al municipi de Perbes, a La Corunya.

Mai jutjat pels fets de Vitòria


Durant els darrers mesos del 1975 i els primers de 1976 s'havia gestat a Vitòria un conflicte laboral important que va culminar amb una vaga iniciada el 9 de gener de 1976, quan 6.500 obrers de diverses fàbriques van deixar de treballar durant prop de dos mesos. La llarga durada del conflicte va anar estenent i radicalitzant la mobilització, davant l'actitud d'una patronal que sabia que tenia el suport de les autoritats franquistes. Durant aquells mesos Vitòria va ser una ciutat paralitzada i en estat de setge, a causa de la creixent repressió del moviment de vaga per part dels "grisos", que van haver de cridar reforços d'altres ciutats.

Una sèrie de situacions dramàtiques van escalfar molt els ànims just abans del dia fatídic. Els vaguistes solien reunir-se en assemblea a diverses parròquies de la ciutat. En una d'aquestes va intervenir la policia i el capellà va acabar ferit, amb una gran ferida al cap. La policia començava a no disposar de suficients bales i pilotes de goma, que eren l'arma habitual per dissoldre marxes i piquets, i començà a efectuar trets a l'aire contra els treballadors mobilitzats. En una ocasió, la policia va sospitar que un grup de joves que eren en una benzinera podia estar preparant còctels Molotov i va efectuar un tret a l'aire.

Es va sentir un crit esgarrifós: la bala havia ferit a l'espatlla a una treballadora de la neteja que es mirava l'escena des d'un balcó. Els joves van apretar a còrrer i la policia va obrir foc contra ells, ferint-ne tres a les cames. Van ser els primers quatre ferits de bala de la vaga del 76 a Vitòria.

Davant d'aquests fets i de l'evolució de la vaga, es va cridar a una assemblea general de vaguistes, que tindria lloc el 3 de març a l'Esglèsia de Sant Francesc de Vitòria. S'hi van aplegar 4.000 treballadors i treballadores. El moment destacava per la tensió del moment i l'ambient carregat de l'esglèsia, tan plena de gent. La policia va rebre l'ordre d'envoltar i desallotjar l'església, i aquesta ordre política de les autoritats franquistes (amb Manuel Fraga al capdavant com a responsalbe) va ser el desencadenant de la tragèdia.

La policia va disparar gasos lacrimògens dins l'esglèsia, a través dels vitralls, i tant els que eren dins com els grups de persones que observaven des de l'exterior varen pensar que hi havia un incendi i que, en estar acorralats els qui eren dins l'esglèsia, moririen d'asfíxia o cremats. Al mateix temps que a l'interior del temple regnava el pànic, a l'exterior creixia la indignació. La notícia va córrer com la pólvora i la ciutat sencera es va omplir de barricades per impedir els moviments de la policia i de grups de manifestants que intentaven arribar a l'esglèsia per impedir la massacre. La policia estava nerviosa perquè es sentia rodejada, i quan els que es trobaven dins de l'esglèsia van sortir en tromba per la porta principal, la policia va obrir foc amb munició real contra els qui provaven d'escapar de l'asfíxia. El resultat varen ser 5 morts i més de 100 ferits de bala, alguns d'ells molt greus, i que encara pateixen seqüeles de les ferides.

Els funerals pels obrers caiguts en la vaga varen ser multitudinaris, i la situació a Vitòria extremadament tensa durant molt temps. Algú va llançar una granada contra la jefatura de policia, ferint greument un policia.

El cantautor Lluís Llach hi dedicaria la famosa cançó Campanades a morts i denunciaria el cas afirmant que "allò va ser un acte de terror de l'Estat executat per allò que se'n diuen forces de l'ordre estatals, alguns encara vius".

Després de més de 40 anys el responsable polític d'aquest crim, Manuel Fraga, mai ha estat jutjat. Ni per aquest ni per tots els altres. Quan era ministre portaveu del govern franquista va informar de l'execució de presoners polítics, com per exemple de la del dirigent comunista Julián Grimau, que va qualificar de "ese caballerete" en roda de premsa quan estava detingut i condemnat a mort. Va ser afusellat el 1963. La condemna de Grimau va provocar una gran campanya de rebuig a l'exterior, però no es poder salvar-li la vida.

Feixista anticatalà

Reproduïm unes declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar” [mostra la traducció].
Valora
Vídeos
Lluís Llach: Campanades a morts
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid