El passat 20 de novembre es van celebrar eleccions al congrés dels diputats i al senat de l’estat espanyol. Uns comicis als quals la CUP va decidir no participar-hi i promoure activament l’abstenció. Els resultats d’aquestes eleccions tots els sabem. Majoria absolutíssima del PP al conjunt de l’estat espanyol. Pel que fa als Països Catalans la dreta de CiU és la força més votada al principat; el PSOE s’ensorra arreu mentre ERC i ICV-IU es mantenen lleugerament a la baixa i a l’alça, respectivament. A ses Illes i al País Valencià amplia majoria del PP, on la coalició Compromís treu el cap.
Amb aquest panorama el dia després de les eleccions el president de la Generalitat de Catalunya ens sorprèn amb un discurs triomfalista. Han col·locat a Madrid un tal Duran i Lleida, màxim exponent del ''catalanisme'' ultraconservador i submís als interessos de l’estat. A més, el president ens informa que amb els resultats a la mà el poble de Catalunya ha legitimat i donat el seu vist-i-plau a les polítiques de retallades socials del govern de CiU. I tot això embolcallat amb la seva proposta estrella per fer avançar el país cap a la plena sobirania: el pacte fiscal. Un pacte que segons el govern català ens farà progressar socialment i ens farà també més lliures. Un pacte al qual des d’ERC, fent números i veient els resultats obtinguts darrerament, ha faltat temps per oferir-se com a soci preferent.
Malfiem-nos. No ens enganyem i no tornem a caure al parany de la política del peix al cove. Sota un vel de suposada bona voluntat i valentia política per plantar cara a l’espoli econòmic s’hi amaga una trampa per enfortir, sempre d’amagat i amb traïdoria, les cadenes que ens lliguen amb l’estat espanyol. No fem el joc ni a CiU ni al pseudoindependentisme d’ERC que ara, per netejar la imatge de la seva gestió en els governs tripartit amb el PSOE-ICV i la seva falta de projecte polític clar, s’aferra a qualsevol acció conjunta amb CiU per tal de vendre’s com a garant de la lluita per les llibertats del poble català. I qui sap si també negociant en el mateix paquet l’aprovació dels pressupostos de les retallades amb el govern de la Generalitat.
Fem memòria, perquè aquesta jugada no és nova. Ja ens hi vam trobar en el seu moment amb l’aprovació de l’actual estatut d’autonomia. Un estatut que suposadament ens havia de fer mes lliures i ens havia d’acostar al ple reconeixement com a poble i que ara, a l’hora de la veritat, s’ha mostrat com una eina que ens fa cada cop més dependents de l’estat espanyol, legitimant i donant cobertura institucional a la nostra submissió.
Tornant a la reflexió inicial i vist amb un xic més de perspectiva. La decisió que va prendre la CUP fou coherent amb la tasca que ja fa anys porta desenvolupant al carrer i a les institucions. Val a dir que potser per a molts aquesta fou una decisió complicada, sí més no polèmica. Sobretot veient que Amaiur, la marca electoral de l’esquerra independentista basca, s’abocava de ple i amb èxit en aquests comicis. Aquí només fer un incís per mostrar un gran respecte per la feina i l’estratègia dels companys i companyes de l’esquerra independentista basca i l’admiració per superar la cacera de bruixes a que es troben sotmesos des de fa molts anys.
I perquè proposar l’abstenció activa? Doncs perquè Espanya, com a tal, és irreformable. A Espanya ara per ara no hi podem jugar perquè no podem ser partícips d’un joc on les normes no son iguals per a totes les parts. Ara la feina cap al reconeixement ple i real del dret a l’autodeterminació, al contrari del que diuen alguns que volen demanar-ho si us plau a Madrid, la tenim a les nostres institucions. Aquí és on cal la valentia i el coratge polític per garantir els drets socials i nacionals pel nostre poble. I els primers que hi han de creure son els càrrecs electes a les institucions autonòmiques i als nostres ajuntaments.
Per això l’abstenció activa l’entenem com una postura d’acord amb la construcció d’un projecte polític que esdevingui referent de la unitat popular. Un projecte que ens permeti avançar socialment i nacional. I el 20N, les maniobres polítiques posteriors i la trampa del pacte fiscal legitima encara més l’abstenció de la CUP com a postura política crítica i activa.
Amb aquest panorama el dia després de les eleccions el president de la Generalitat de Catalunya ens sorprèn amb un discurs triomfalista. Han col·locat a Madrid un tal Duran i Lleida, màxim exponent del ''catalanisme'' ultraconservador i submís als interessos de l’estat. A més, el president ens informa que amb els resultats a la mà el poble de Catalunya ha legitimat i donat el seu vist-i-plau a les polítiques de retallades socials del govern de CiU. I tot això embolcallat amb la seva proposta estrella per fer avançar el país cap a la plena sobirania: el pacte fiscal. Un pacte que segons el govern català ens farà progressar socialment i ens farà també més lliures. Un pacte al qual des d’ERC, fent números i veient els resultats obtinguts darrerament, ha faltat temps per oferir-se com a soci preferent.
Malfiem-nos. No ens enganyem i no tornem a caure al parany de la política del peix al cove. Sota un vel de suposada bona voluntat i valentia política per plantar cara a l’espoli econòmic s’hi amaga una trampa per enfortir, sempre d’amagat i amb traïdoria, les cadenes que ens lliguen amb l’estat espanyol. No fem el joc ni a CiU ni al pseudoindependentisme d’ERC que ara, per netejar la imatge de la seva gestió en els governs tripartit amb el PSOE-ICV i la seva falta de projecte polític clar, s’aferra a qualsevol acció conjunta amb CiU per tal de vendre’s com a garant de la lluita per les llibertats del poble català. I qui sap si també negociant en el mateix paquet l’aprovació dels pressupostos de les retallades amb el govern de la Generalitat.
Fem memòria, perquè aquesta jugada no és nova. Ja ens hi vam trobar en el seu moment amb l’aprovació de l’actual estatut d’autonomia. Un estatut que suposadament ens havia de fer mes lliures i ens havia d’acostar al ple reconeixement com a poble i que ara, a l’hora de la veritat, s’ha mostrat com una eina que ens fa cada cop més dependents de l’estat espanyol, legitimant i donant cobertura institucional a la nostra submissió.
Tornant a la reflexió inicial i vist amb un xic més de perspectiva. La decisió que va prendre la CUP fou coherent amb la tasca que ja fa anys porta desenvolupant al carrer i a les institucions. Val a dir que potser per a molts aquesta fou una decisió complicada, sí més no polèmica. Sobretot veient que Amaiur, la marca electoral de l’esquerra independentista basca, s’abocava de ple i amb èxit en aquests comicis. Aquí només fer un incís per mostrar un gran respecte per la feina i l’estratègia dels companys i companyes de l’esquerra independentista basca i l’admiració per superar la cacera de bruixes a que es troben sotmesos des de fa molts anys.
I perquè proposar l’abstenció activa? Doncs perquè Espanya, com a tal, és irreformable. A Espanya ara per ara no hi podem jugar perquè no podem ser partícips d’un joc on les normes no son iguals per a totes les parts. Ara la feina cap al reconeixement ple i real del dret a l’autodeterminació, al contrari del que diuen alguns que volen demanar-ho si us plau a Madrid, la tenim a les nostres institucions. Aquí és on cal la valentia i el coratge polític per garantir els drets socials i nacionals pel nostre poble. I els primers que hi han de creure son els càrrecs electes a les institucions autonòmiques i als nostres ajuntaments.
Per això l’abstenció activa l’entenem com una postura d’acord amb la construcció d’un projecte polític que esdevingui referent de la unitat popular. Un projecte que ens permeti avançar socialment i nacional. I el 20N, les maniobres polítiques posteriors i la trampa del pacte fiscal legitima encara més l’abstenció de la CUP com a postura política crítica i activa.
