Prostitució: regular-la o abolir-la?

Estem en un dels països del món on hi ha més turisme sexual. Cada any passen per les nostres fronteres entre 300.000 i 500.000 dones prostituïdes –també homes i infants–, que en el noranta per cent dels casos han estat captades per les urpes de les màfies i explotades brutalment. El carrer és l’espai de supervivència per a moltes d’elles, però és només la cara visible d’un negoci que genera entre 5 i 7 bilions de dòlars cada any al món. Malgrat que vora un 10% de les dones prostituïdes ho fa al marge de les màfies, la gran majoria són immigrades de països pobres; encara que algunes escullin aquesta forma de vida, aquesta segueix essent una forma més de violència masclista. Només cal veure que entre un 63% i un 80% de les prostitutes declaren que han estat víctimes de violacions[1].

Aquests dies els mitjans han fet aflorar un debat sobre prostitució molt centrat en el civisme: han denunciat la pràctica de sexe a l’aire lliure perquè “degrada” la ciutat. El 6 de setembre en un reportatge d’El Periódico s’hi mostraven 23 fotografies de prostitutes de carrer; s’enfocava només la víctima de tot l’entramat. On han estat els puters, els proxenetes, les màfies i els governs en tot aquest debat?

Els puters, al bell mig

“Res no és veritat fins que no se’n parla”, digué Virgínia Wolf. I tenia raó, perquè, malgrat l’abundància de notícies, ningú no parla dels puters, els qui perpetuen l’explotació sexual amb els seus diners. Són agents centrals del negoci del sexe, tot i que sovint se’n considerin al marge. És difícil respondre per què un home esdevé puter, ja que com explica la portaveu d’Àmbit Dona, Marcela Torres, “es tracta de gent d’edats i origen molt divers, que només té en comú la necessitat sexual”. El psicoanalista J. C. Volnovich, però, té una resposta interessant: “són homes que necessiten continuar exercint el poder sobre les dones i que no accepten el canvi social a favor de l’emancipació femenina”. Seguint aquest fil, Eva Fernández, presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb), alerta de l’augment de puters joves: “ens hauríem de preocupar per aquests nois en una societat on suposadament hi ha més llibertat sexual que fa uns anys, alguna cosa no funciona”. El psicòleg G. R. Brooks, per la seva banda, ha furgat en la conducta natural dels puters. Segons ell, aquesta respon a la síndrome The Centerfold, basada en una distorsió del pensament masculí vers les dones i la sexualitat. Aquesta es desglossa en cinc elements bàsics: el voyeurisme, la cosificació de la dona, la validació de la masculinitat; el trofisme o comparació de la pròpia masculinitat amb la d’altres homes i la por a la intimitat.

La prostitució és la forma d’explotació més estesa del món. És el tercer negoci criminal més important del món, després del comerç d’armes i del de drogues. En el darrer dossier mundial sobre el tràfic de persones (febrer de 2009), s’explica que la prostitució i tracta de dones i nenes han crescut molt: cada any, segons l’Onu, més de 4 milions de persones són traficades i explotades sexualment, i això genera guanys de 12 mil milions de dòlars a les màfies (hem de tenir present que un traficant pot obtenir –segons la Cia– uns 250.000 dòlars per cada dona o infant venut). A més, entre el 10 i el 30% del mig milió de dones introduïdes cada any a la Ue són menors d’edat. Molts experts coincideixen que és impossible, doncs, deslligar la prostitució de la tracta de persones –és a dir, el tràfic humà amb finalitats sexuals–, car sense la tracta, la prostitució avui no seria un negoci. Però lluitar contra la tracta no és fàcil, sobretot perquè manquen recursos. Marcela Torres explica que per disposar dels recursos les dones han de denunciar la situació a la policia, un pas insòlit perquè moltes tenen por, ja que no tenen papers.

El negoci

Tal com dèiem, però, la indústria del sexe té moltes més dimensions: la pornografia, els anuncis de contactes, les suposades agències matrimonials, els telèfons eròtics, etc. Un exemple de l’abast d’aquesta indústria és el fet que grans companyies de telecomunicacions com British Telecom o Vodafone firmen contractes amb proveïdors de pornografia perquè els clients puguin consumir-la des del mòbil. D’altra banda, el lobby en contra de combatre la prostitució és tan fort que els proxenetes gaudeixen sovint d’un seguit de complicitats jurídiques i polítiques. Prova d’això és que el bordell australià Daily Planet cotitza a la borsa, i que, més a prop de casa, a l’Estat espanyol l’Associació d’empresaris de locals de diversió (“alterne”), Anela, que integra una seixantena de socis catalans i uns tres-cents clubs de tot l’Estat, fou legalitzada el 2001. Aquests mateixos propietaris de bordells manifesten que el seu negoci genera, cada any, uns 18.000 milions d’euros. Però, amb quines traves legals topen? Amb poques, ja que la reforma legislativa del Codi Penal de 1995 va despenalitzar de forma significativa la indústria del sexe al nostre país, i això va propiciar que els proxenetes sortissin de la semiclandestinitat. Avui, en molts casos, fins i tot es documenta aquest contracte entre prostitutes i bordells. Marcela Torres, d’Àmbit Dona, constata aquests canvis: “Ningú no explica que moltes prostitutes són mares, que moltes són autònomes i treballen al carrer de la mateixa manera que altres decideixen netejar cases o cuidar persones”. Així doncs, l’explotació té cada dia un caràcter més laboral que sexual, tot i que aquestes noves formes d’explotació segueixin flotant en una llacuna legal.

Per als socis d’Anela, el que passa als clubs és que simplement “dos adults mantenen una relació sexual després de convenir un preu”. Una definició molt qüestionable, emparada per la permissivitat de la llei espanyola, que, si bé prohibeix lucrar-se amb la prostitució, no il·legalitza el comerç del sexe. L’únic control al qual estan sotmesos els bordells és el del Ministeri de Treball que, a través d’inspeccions, pot tancar-los el local uns dies o bé posar-los multes de 6.000 euros per cada dona prostituïda.

Elles

“La paraula prostituta és l’absència d’identitat: el robatori i el posterior abandonament d’un mateix. Allò que resta és essencial per al treball: la boca, els genitals, l’anus i els pits”, digué Evelina Giobbe, avalada per l’experiència personal. Sota la idea de “necessitat fisiològica sexual masculina”, al llarg del temps, prostituïdors i proxenetes s’han dedicat a abusar del cos de la dona per obtenir plaer. Aquesta imposició ha dut algunes prostitutes a definir aquesta pràctica com la “violació pagada” o el “lloguer d’òrgansper uns minuts”.

Ara bé: qui integra aquest col·lectiu de persones prostituïdes? El 90% són dones, el 7%, transsexuals, i el 3%, homes. “No és que la prostitució masculina no existeixi, sinó que no se’n parla perquè està més ben vista, perquè no està tan relacionada amb la pobresa”, explica Marcela Torres. Aquesta treballadora social recorda que el debat que han atiat els mitjans de comunicació és racista i sexista, perquè criminalitza les prostitutes, especialment les subsaharianes per ser dones i immigrades. Al marge de tot això, però, hi ha qüestions que afecten tota mena de prostitutes, com l’estrès postraumàtic (Catw, segons les sigles en anglès): és a dir, malsons, ansietat, dolors, bloqueig, etc., que sofreixen moltes dones fins i tot anys després d’haver-se prostituït. Possiblement per això, la majoria de les prostitutes dels Eua i Europa entrevistades per Melissa Farley (2004) afirmaven que volien deixar-ho. És clar que aquesta tampoc és una opció fàcil perquè, tal com es pregunta la portaveu d’Àmbit Dona: “Com volen que deixin de prostituir-se si les alternatives laborals que tenen són tan dolentes, i si qui les hauria de protegir, que és la policia, les multa i les persegueix?”.

Gairebé totes les enquestades per Farley reconeixien també haver sofert violència per part dels puters, que tenen tot el poder per “masturbar-se físicament i psicològica al cos d’una dona[2]”, convertint-la en una mena de vàter humà, un receptacle on hom pot expulsar i buidar. I aquesta degradació s’estén a tots els àmbits: l’emocional, el social i l’econòmic. Per aquesta raó, moltes expertes que treballen sobre el terreny expliquen que les dones no comencen a prostituir-se per assumptes de drogues, sinó que necessiten les drogues per afrontar tots aquests greuges. Lluny de dades i estadístiques, però hi ha una bona recepta per acostar-nos a aquesta realitat, deixant de concebre-la com un fenomen: “és un debat tan complex que hauríem de tornar a la base: partir del fet que són persones”, proposa Torres.

Regular-la o abolir-la?

Existeixen, a grans trets, tres posicions respecte la prostitució: el prohibicionisme, que entén la prostitució com una activitat immoral que cal erradicar; el regulacionisme, que vol equiparar els drets d’aquestes treballadores amb els de la resta; i l’ablacionisme, que compara la prostitució amb l’esclavitud i pretén eradicar-la, sense penar la prostituta. A la Ue, la prostitució és il·legal a força països de l’Europa oriental, i legal a països de l’Europa occidental com Alemanya o els Països Baixos. A França, la prostitució de carrer és perseguida des del 2003 i també hi ha llocs com l’Estat espanyol, on regna l’ambigüitat. Ara bé: regularitzar-la permet garantir els drets de les prostitutes? Per a moltes associacions de dones, sí. Així ho defensen Genera, Àmbit Dona, o la mateixa presidenta de la Favb, segons la qual “s’haurien de reobrir els bordells perquè ningú no hagi de treballar al carrer”. Holanda, Alemanya i Àustria, però, han optat per la legalització i han vist com creixia el tràfic i la prostitució clandestina. A Holanda, per exemple, entre el 90 i el 95% de dones no s’han registrat i segueixen treballant de forma il·legal i, a més, el 60% afirmen que han estat assetjades físicament.

Regular la prostitució no és, doncs, una alternativa tan ideal. Un cas interessant és el de Suècia, l’únic país europeu que la considera una forma de violència contra les dones i on, des de fa deu anys, és illegal pagar per obtenir favors sexuals. La llei sueca pena els puters, no pas les prostitutes. I les ràtios de tracta i prostitució d’aquest país, comparades amb les de països veïns com Dinamarca, Finlàndia i Noruega, són molt inferiors: entre 400 i 600 dones són víctimes de la tracta cada any a Suècia, mentre que a Finlàndia són entre 10.000 i 15.000 (Ekberg, 2004).

Notes:

1: http://www.prostitutionresearch.org

2: Així ho apuntaren les ponents del Congrés Internacional contra l’Explotació Sexual i la Tracta de Dones (2005).

L’ORDENANÇA CÍVICA

A Barcelona, l’ordenança del civisme persegueix, pena i expulsa les prostitutes que treballen al carrer, adduint que en aquest espai no s’hi poden fer intercanvis comercials. Eva Fernández, presidenta de la Favb, recorda que si això fos així, tampoc haurien d’estar permesos els caixers automàtics, entre altres coses. Recentment, una vintena entitats han tornat a signar un manifest perquè el consistori la derogui.