Per què ara, precisament, manifestar-se a Brussel•les? Vivim en un món globalitzat i els Països Catalans travessem una cruïlla històrica difícil, confusa, comparable a la de fa 30 anys amb la mal anomenada transició del franquisme. El manteniment de la submissió durant tres-cents anys de la nostra nació per part dels estats espanyol i francès constitueix la llosa més gran per al desplegament de les nostres potencialitats com a comunitat nacional i posa en perill la nostra supervivència com a nació diferenciada.
El cul-de-sac que ens han portat els processos estatutaris (el de 1979 i ara el del 2006), aquest darrer pendent d'una enèsima retallada per part del Tribunal Constitucional espanyol, hauria de fer reflexionar ben seriosament al conjunt de la classe política i de la societat civil que ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. L'autonomisme i el seu tant pregonat encaix a Espanya és una via morta i contrària als nostres interessos. Això que acabo d'afirmar l'independentisme n'és ben conscient des del seu mateix naixement, i bé que ho sabem donat que ens enfrontarem als processos de reforma franquista de fa 30 anys i a la seva Constitució antidemocràtica. Ara, els fets ens en donen la raó per tots els costats. S'està fent evident per sectors de la nostra societat cada cop més majoritaris que l'Estat espanyol és un instrument totalment desnacionalitzador, contrari a la nostra llengua i cultura, que ens impedeix la vertebració del nostre territori (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) i, en darrer terme, esdevenir una societat normalitzada. No pot haver encaix possible amb Espanya. Ha arribat el moment d'actuar a tots els nivells i ser molestos i insuportables. Hem d'arrebassar-li a l'autonomisme la iniciativa i influència en el màxim d'àmbits i espais socials i polítics, posant-lo contra les cordes i evidenciant el seu fracàs. El poder polític de l'Estat i l'acceptació de la seva dependència i dominació colonial via consens de la classe política, i el manteniment d'aquest consens d'acord amb un règim de privilegis i retribucions formen la columna vertebral per on se sustenta la nostra subordinació a l'Estat que ens oprimeix. Ens cal trencar aquest consens que ens escanya i anul•la. Cal atrevir-se i ser transgressors.
.JPG "10.mil.cat")
I transgressora serà la manifestació del proper 7 de març a Brussel•les. Amb eslògans com “We want Catalan State” o “Catalonia is not Spain” estarem reclamant a Europa i al món sencer la inclusió de l'autodeterminació i exigint la nostra independència en les agendes europees i en l'escena internacional. Anem a proclamar davant del món que existeix, efectivament, un conflicte no resolt. Els Països Catalans hem d'estar preparats per a dirigir-nos a la comunitat internacional i, en conseqüència, comprometre al més ampli teixit associatiu de la nostra nació en aquesta escomesa. A comprometre a tots aquells àmbits socials, culturals i professionals que hagin entès que la defensa de les seves posicions i sectors va íntimament lligada a quotes de major llibertat i de la capacitat del país per decidir les pròpies polítiques. I això s'assoleix esdevenint un Estat independent, proclamant la nostra República i traslladant el conflicte amb l'Estat espanyol també a nivell internacional on començar a perfilar simpaties i aliats per la nostra causa.
La internacionalització del nostre cas és, doncs, un dels pilars i finalitats de la iniciativa de la manifestació a Brussel•les. L'altre és forçar a la nostra classe política i societat civil sobre la necessitat d'emprendre un full de ruta vers la nostra independència i el trencament definitiu de tot llast amb l'autonomisme. Posar en evidència que si això no és possible, haurem de cercar alternatives, i ràpidament. Perquè com deia al començament, estem en un moment històric comparable al de fa trenta anys. No pot haver més política de peix al cove, ni processos de “reforma” estatutària després del fracàs absolut en el finançament i una sentència sobre l'Estatut del TC amb la que l'Estat ens marcarà la línia vermella per la qual ens diu “prou”, fins aquí s'ha arribat. Traspassem-la i siguem transgressors. El 7 de març és només un començament, no serà una manifestació de tantes. Serà l'inici de moltes altres iniciatives i mobilitzacions que no faran més que guanyar posicions per a l'independentisme. Ara bé, cal saber estar a l'altura de les circumstàncies. Obrim el conflicte davant el món i fem-nos respectar! El 7de març, tots i totes a Brussel•les!
