Hi ha qui prefereix la tranquil·litat a realitat. Hi ha qui prefereix el silenci a l’autocrítica, callar a corregir.
L’associació Xúquer Viu i alguns partits polítics valoraren com un triomf el canvi de traçat del transvasament Xúquer-Vinalopó. El govern espanyol abandonava la proposta inicial de la presa de Cortes de Pallàs per la de l’Assut de la Marquesa. Argumentaren llavors que havien triat el “mal menor”. Es donaren per satisfets i d’aleshores ençà se n’han oblidat. Alguns –pocs– ens atrevírem a dir que no hi havia “mal menor” sinó mal i prou. Tant era si començaven la canonada per un lloc o per un altre, perquè el mal era el transvasament. Sí, des de Cortes de Pallàs ja podien fer una bona càrrega d’aigua d’acceptable qualitat; en canvi, la de l’Assut de la Marquesa, bruta de molts poligons industrials i clavegueres, no serveix ni per a regar bancals erms: ni el rústic serrell ni la desvergonyida julivarda sobreviurien després un rec d’aqueixa aigua tèrbola, per més reciclada que estiga. Ja ho hem dit sovint que no és aquesta aigua la que volen els qui seran consumidors finals del transvasament, és a dir, tots els PAI’s previstos a les Valls del Vinalopó i rodalies. L’aigua que interessa transvasar és la dels aqüifers vora el traçat.
Crec que és més que evident que Xúquer Viu, i els partits polítics que donaren suport al canvi de trançat, s’equivocaren. Tanmateix, no hi ha hagut ni la més mínima autocrítica. A les hores d’ara, encara ningú no ha valorat si la decisió que es va prendre en un moment determinat va ser encertada o no a la vista dels fets. Ningú no ha realitzat un seguiment de les obres que s’han fet i de les que s’estan fent. És preferible ocultar-se en la tranquil·litat que no atrevir-se a remoure el fems de la realitat.
Quan es prenen decisions és natural equivocar-se. Però quan no hi ha voluntat critica ni, per tant, intenció de rectificar l’error comès, és aleshores quan el mal no té possibilitat de remei.
