Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Canvi climàtic a l’oasi català?

vilalta_fotobloc.1Per Josep Antoni Vilalta, regidor de la CUP a Torà. Publicat al seu bloc i a la revista Lluita núm 257.

Amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia del Principat l’Estat espanyol i els seus sequaços autòctons pretenien donar per tancat el procés que suposadament havia portat “el nivell d’autogovern més alt de tota la història d’aquest (tros de) país”.

06/11/2007 17:18 Hemeroteca

Amb un estatutet acabat d’aprovar havíem d’”aparcar el debat identitari” i de deixar de qüestionar permanentment l’estatus polític regional. Ara, quinze mesos més tard, la vida política catalunyesa, malgrat la pròpia classe política, està més agitada que mai.

Lluny d’esdevenir el fatídic “encaix definitiu” d’aquest (tros de) país amb l’Estat ocupant, el procés estatutari ha evidenciat la inviabilitat de convertir l’Estat espanyol en un “estat plurinacional, respectuós amb els diferents pobles i cultures que en formen part i bla, bla, bla”. Al contrari del previst pels professionals de la gestió política, el debat sobre l’(absència d’) autogovern no només continua d’actualitat sinó que, a nivell de carrer, és més viu ara que fa dos anys, quan la Generalitat passejava per pobles i comarques el propagandístic “Bus de l’Estatut” amb l’objectiu declarat de fomentar la participació d’una ciutadania molt poc entusiasta.

Què ha revifat el debat? A l’espera de la retallada definitiva per part del Tribunal Constitucional, el mercadeig entre Zapatero i Mas va posar de manifest l’escàs recorregut de la via autonomista, deixant sense solució un munt de temes, alguns dels quals es podrien incloure en allò que els “no-nacionalistes” qualifiquen d’”identitaris”, però una bona part entrarien en la categoria d’”allò que preocupa realment la gent del carrer”. La persistència de l’espoli fiscal combinada amb la fallida de la major part dels serveis i les infraestructures públiques (sanitat, ensenyament, transports i comunicacions, subministraments energètics ), després d’anys de manca d’inversions, ha ressuscitat la figura del “català emprenyat”.

El descontentament ciutadà coincideix amb l’aparició i/o el creixement de plataformes i entitats de caire sobiranista (PDD, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes) i de corrents interns autoqualificats de sobiranistes o d’independentistes dins de CDC i d’ERC, descontents amb la línia acomodatícia de les direccions dels respectius partits. En un altre nivell, i per si els constitucionalistes no tinguessin prou maldecaps, després d’anys d’arraconament polític i mediàtic, els mitjans de comunicació ha redescobert l’Esquerra Independentista. Primer van fer-ho amb motiu de les eleccions municipals on la
CUP va obtenir una representació que, tot i que molt limitada territorialment, permet constatar l’existència d’un espai polític propi a l’esquerra dels partits parlamentaris. Ara aquesta presència surt al carrer per encendre un debat que s’ha convertit en el major qüestionament de la monarquia espanyola des de la seva imposició pel dictador Franco.

Tot plegat dibuixa un panorama convuls, amb un aspecte altament positiu -el fracàs de l’efecte narcotitzant del procés estatutari entre sectors cada cop més nombrosos- però amb unes mancances també evidents que poden dificultar la canalització del descontentament per a avançar cap a l’alliberament nacional: la limitació territorial d’aquest fenomen i l’ambiguitat del discurs sobiranista.

Qualsevol procés que pretengui fer avançar el país cap a l’autodeterminació ha d’incorporar el màxim de sectors possibles, amb tota la seva pluralitat organitzativa (partits, plataformes, sindicats, entitats culturals...) i, en el seu estadi més immediat, passa necessàriament per la conscienciació d’amplis sectors populars, per dotar de contingut polític el rebuig creixent cap a l’autonomisme, per a assolir una majoria social favorable a la independència. Això només és possible si, malgrat la diversitat ideològica i organitzativa, els diferents sectors que diuen defensar el dret a l’autodeterminació assumeixen un consens mínim imprescindible per avançar. Aquests mínims haurien d’incloure necessàriament dos punts bàsics:

Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.

Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.

L’assumpció de plantejaments nítidament independentistes per part dels sectors desencantats de l’autonomisme és l’únic antídot per a combatre hipotètiques reinsercions al sistema, un cop passat l’emprenyament, seduïts pel federalisme o altres fal·làcies discursives de sectors “alternatius” partícips de la dominació i partidaris teòrics de l’autodeterminació “per a buscar noves formes de col·laboració amb l’Estat”. Només ens faltaria aquesta: que un cop assolida l’autodeterminació, en comptes d’optar per la independència, víctimes d’una síndrome d’Estocolm col·lectiva, triéssim un nou model d’Estat espanyol (o francès); ja podríem treure l’enganxina del ruc dels cotxes i posar-nos-la a l’espai reservat a la foto del carnet d’identitat!

Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de valorar les possibilitats d’èxit de qualsevol procés d’autodeterminació –i en general de qualsevol procés rupturista- és la forma organitzativa que adopten els diferents partits, plataformes o entitats diverses que vulguin sumar-se al projecte. Només adoptant mecanismes de funcionament intern clarament democràtics, com ara l’assemblearisme, el procés estarà blindat davant d’allò que el recentment desaparegut Lluís Maria Xirinacs anomenava la traïció dels líders, d’uns líders susceptibles a bescanviar principis per poltrones.

Al marge de, (o paral·lelament, o simultàniament a) hipotètiques lluites unitàries per l’autodeterminació, l’Esquerra Independentista, i dins d’ella i ocupant un lloc referencial, la
CUP, ha d’aprofitar la crisi de l’autonomisme per a reforçar-se organitzativament i mobilitzar sectors populars en defensa no només dels drets nacionals sinó també de dels drets socials de les classes populars, de la defensa de la llengua, la cultura i el territori, de l’aprofundiment de la participació ciutadana, en definitiva, de tot allò que els Estats ocupants ens neguen: una veritable democràcia per al poble català.

Només si entre tots i totes som capaces d’avançar en una direcció inequívocament independentista podem fer que els llamps i trons que aquests dies atabalen l’establishment regional no es limitin a una simple anomalia meteorològica puntual –una tronada de tardor- sinó que marquin l’inici d’un veritable canvi climàtic al cada cop més eixarreït oasi català.

Josep A. Vilalta
Membre del Secretariat Nacional de la CUP
Regidor de la CUP de Torà
 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid