Un cop d'ull a l'informe del Grup d'Estudi sobre l'Iraq

L’informe consta de 142 pàgines, dividides en dues parts. En la primera es fa un balanç de la situació actual tant des del punt de vista de la seguretat, la política, l’economia i el suport internacional. En la segon es presenta “Una nova aproximació”, de cara al futur immediat.

En termes generals, els redactors proposen una actuació en un doble sentit. A nivell exterior, consideren necessari reforçar la dimensió diplomàtica, i sobretot es té present que la pacificació de l’Iraq, depèn també de la implicació dels estats veïns de Síria i sobretot d’Iran, atesa la seva influència damunt dels xiïtes iraquians. Però encara van més lluny, donat que l’informe considera que sense una estabilització de tota la regió, difícilment es podrà avançar en res. Òbviament, es refereixen al conflicte israeliano-palestí, així com també, en la desactivació de la situació cada cop més explosiva que es dóna al Líban.

A nivell interior, l’informe posa un èmfasi especial en assenyalar que la fractura principal del conflicte no es dóna entre la resistència iraquiana i les tropes ocupants aliades, sinó entre les diferents fraccions iraquianes: sunnites, xiïtes, Al-Qaeda, sense oblidar els grups mafiosos i la delinqüència comuna (per fer-ho comprensible, fins i tot hi ha una referència increïble a la figura de Tony Soprano). En conseqüència, s’emfasitza la necessitat que les institucions iraquianes (l’exèrcit, les forces de seguretat, la justícia, etc.) siguin capaces de funcionar i donar resposta a les demandes dels ciutadans i fer front a les amenaces internes per elles mateixes, de manera que la presència estrangera en general, i nordamericana en particular, vagi disminuint progressivament, atès que és molt mal valorada per la immensa majoria dels iraquians. En aquest sentit, el report, no es mostra partidari d’una retirada immediata de les tropes aliades, sinó d’una disminució lenta, fins arribar al 2008. De fet, suggereix que a l’hora que les tropes de xoc americanes vagin disminuint, n’augmentin les forces de suport (assessors militars, oficials d’intel.ligència, etc.).

El contingut de l’informe ha estat severament criticat per diversos sectors: els propis iraquians pro-nordamericans, el consideren propi d’una visió colonialista, atès que dibuixa unes institucions iraquianes que necessiten de la mà guiadora dels Estats Units. Per la seva banda, les tribunes neocons més extremistes als Estats Units, el titllen de derrotista, perquè consideren que dibuixa un escenari de derrota de les tropes nordamericanes si no es satisfan les recomanacions contingudes. Finalment, el propi president Bush ha discrepat de la necessitat d’aproximar-se diplomàticament a Síria i l’Iran, tal i com suggereix el report, en una poc dissimulada crítica a la diplomàcia estil cowboy, practicada per Bush i els neo-cons.

Però, aquestes crítiques al marge, cal tenir en compte que ens trobem davant d’un informe que pretén preservar l’hegemonisme americà a la zona, posat en qüestió per l’extremisme dels neo-cons. No es tracta, doncs, en cap cas, d’una reacció progressista. Sino més aviat, un retorn a la politics as usual, representada per la figura del propi copresident del Grup, James Baker. És a dir, de tractar que l’Imperi Americà continuï regnant.

Josep Sort