En primer lloc, cal tenir en compte que la guerra va ser d’abast nacional, és a dir, que les caigudes de Xàtiva (6 de juny de 1707), Alcoi (8 de gener de 1708), Dénia (17 de novembre de 1708) o Alacant (19 d’abril de 1709), després d’heroiques resistències, cal anotar-les al costat de la caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714). De fet, molts valencians, davant l’avenç de les tropes borbòniques, es retiraren cap al nord per tal de continuar la lluita al Principat de Catalunya, en aquella guerra comuna contra l’invasor.
En segon lloc, es tractava d’una guerra en defensa de l’estructura política que aleshores tenia la nació catalana, concretada en unes Corts no sotmeses a cap altre Parlament, una administració de justícia autòctona, unes institucions de govern sobiranes, una hisenda, moneda, dret civil... propis, i una llengua catalana hegemònica i oficial en tots els àmbits de la vida pública.
En tercer lloc, cal subratllar que la causa del poble que donava suport a l’Arxiduc Carles no se centrava només en la qüestió dinàstica sinó sobretot en la defensa dels interessos populars contra els privilegis de la noblesa. Un cronista borbònic de l’època, volent desprestigiar l’opció austracista, subratllava la estrecha vinculación que existió por doquier entre la bandera del Archiduque y la sempiterna propensión de la plebe al desorden y el bullicio.
Així doncs, per fidelitat històrica i per visió de futur, la commemoració i la manifestació del 25 d’abril hauria de ser, sempre, un esperó per a la lluita per la reunificació, la independència i el socialisme de la Catalunya completa.
