La represa del feixisme a Espanya sense complexos no és cosa de quatre dies. Ja el 2019, al cementiri de l’Almudena de Madrid, es van destruir les làpides que recordaven els milers d’afusellats pel franquisme en la immediata postguerra: era la resposta a l’exhumació del cos del Gran Carnisser. Una destrucció que, al costat de prohibicions de concerts, negacions institucionals en favor de les víctimes de la violència masclista, retirada d’ajuts a entitats populars, i altres senyals de repressió oberta des del poder madrileny, seguien el compàs de Vox, enmig del silenci glacial de les esquerres espanyoles sota el pretext de la “qüestió catalana”, que, en nom d’un genèric i pretensiós voluntarisme “no nacionalista”, rebutjaven les protestes contra les sentències pels talls de carreteres “il·legals”. I, mentre el feixisme rampant anava directament contra la base electoral del PSOE i d’Unides Podem, el perill es banalitzava, en nom dels “problemes de la gent”, amb una miopia històrica, perquè la crisi no afectava ja les estructures i aliances de poder, sinó les llibertats i els drets fonamentals.
Davant d’aquella situació, la temptació de mirar cap a una altra banda (“no és cosa nostra”, “ja s’ho faran”) era poderosa, però més aviat reflectia una incapacitat d’intervenir que cap posició crítica seriosa, com va demostrar la militància d’ERC donant carta blanca a la seva direcció per a investir Pedro Sánchez a canvi d’una taula de negociació: d’aquella polseguera a l’enfangament actual hi havia un pas, que els antics partits independentistes han anat fent els últims anys, bo i ignorant la història recent del PSOE i el seu paper central en el règim del 78. La pujada del feixisme a Espanya, sense una oposició ferma i massiva als carrers, és molt perillosa per a Catalunya, perquè coagula les pors, les febleses i les mancances històriques no ja de l’estat, sinó de la gent espanyola contra l’enemic històric interior. (Les enquestes sobre l’apreciació dels catalans per part dels espanyols no permeten d’enganyar-s’hi.) La qüestió bàsica, però, era saber si, a falta d’aquella mobilització popular, les institucions espanyoles, començant pel congrés, estaven en condicions de frenar l’auge del feixisme. El ciutadà menys atent no podia ignorar que l’atmosfera en diaris, ràdios i televisions espanyols passava per tots els graus de comprensió i difusió de Vox, reforçada per intel·lectuals i comentaristes que n’emblanquinaven els continguts franquistes tot desplaçant el punt de mira cap als “separatistes catalans”. En un semblant estat de coses, la institució democràtica hauria pogut contrarestar la deriva autoritària promovent campanyes ciutadanes, donant la paraula a defensors de les llibertats, reforçant els aparells legals, etc., però al congrés espanyol la dreta superava, en conjunt, l’esquerra, que necessitava el suport d’escons no espanyols per portar a terme qualsevol iniciativa de sanejament contra la pujada d’un feixisme que ja se’ls havia colat al congrés. Les esquerres espanyoles estaven en trànsit de ser abduïdes pel poder i, ignorants del perill històric que corrien de ser escombrades, s’havien desvinculat mentalment i formalment del que passava al carrer. El govern de coalició de Sánchez amb Sumar, tot i el suport “plurinacional”, no va ser capaç d’emprendre una lluita oberta contra el feixisme per la senzilla raó que no el volia reconèixer com a tal: si ho feia, li retornaria una part de la seva pròpia deriva, que els Bono, Rodríguez Ibarra, González, Guerra, o García Page, li han mostrat sense embuts perquè són els principals defensors de la conxorxa de les institucions amb les empreses de l’Íbex. El PSOE de Sánchez no s’ha oposat al discurs de la dreta sobre la unitat d’Espanya i ha permès que el feixisme s’hi esmunyís per empènyer un programa general reaccionari a tots els nivells. Les seves escorrialles, un cop Sánchez defenestrat, i potser empresonat, seran oportunament aprofitades per fer semblant que no ha passat res. (Serà interessant de seguir l’itinerari del PP respecte a l’amnistia pendent, excusa de la campanya contra el govern de Sánchez, i la posició de Junts per a marcar diferències mentre miren de treure partit de la conjuntura.) Entretant, les esquerres espanyoles, que es delien per entrar al govern en nom dels “problemes de la gent”, són a la defensiva en tots els fronts: de fet, no podien prendre iniciatives de gran importància sense mirar de reüll el vigilant de dretes, alhora vigilat pel feixisme rampant. I com que no podien reconèixer que l’ascens del feixisme era un producte de la reacció antidemocràtica de la societat espanyola enfront de les demandes catalanes, les esquerres espanyoles no podien sortir de la paràlisi: fet i fet, no eren res, com no ho són pas ara, sense el poder institucional. De manera que, en l’horitzó estratègic, l’única manera d’ajudar-les a lluitar contra el feixisme no sembla pas que consisteixi a mantenir-les en la ceguesa guiades per un borni…
Si les coses estan així, com es pot pactar amb qui no s’adona del que passa? A què hauríem de renunciar, ni que fos temporalment, per fer-los obrir els ulls? Cap a on hauríem de mirar per no veure la cara fosca de la venjança, la repressió i la negació de llibertats que ens han caigut –i ens cauen– a sobre per haver fet un acte democràtic com el de l’1-O? De què serviria rebaixar principis, oblidar compromisos, negociar programes mínims, si els que governen a Espanya estan més pendents de no perdre el poder que de defensar unes llibertats cada cop més mediatitzades (vegeu llei mordassa). En aquest sentit, la distància amb Espanya com a estat, i amb les dites esquerres que la governen, ha esdevingut insalvable: entotsolada amb la “qüestió catalana”, Espanya ja s’hi troba bé, disposada a retallar, i si cal, a negar llibertats fonamentals per a salvar la seva unitat nacional amb policies i jutges d’agents actius. Contràriament, a Catalunya, n’hi ha que descobreixen que som una nació mentre voldrien arraconar la llengua pròpia. Quan els bàrbars ja són a dins, resta de tot plegat la paràlisi disfressada de cures intensives de Rufián o la tàctica de parlamentarisme recreatiu de Junts, mentre la corrupció emana de tots els aparells d’un estat que és tot ell una gangrena innata, consentida per una ciutadania encapsulada. D’aquí ve que resulti tan difícil albirar una caiguda del règim per molta podridura que desprengui: la corrupció no és d’aparells, sinó de moral pública consentida. Tot molt espanyol i molt de quadre de Goya.
La dinàmica independentista empenyia cap a la higiene democràtica, no tant pels valors intrínsecs que vehiculava com pel fet de ser una part a Europa —minsa, però significativa— de la lluita general contra la reacció mundial. El fet que, en el temps transcorregut des del Primer d’Octubre, no s’hagi adonat que la crisi social i moral exigia un tremp dirigent sense embuts; que no hagi fet aquest paper quan es produïen sacsejades socials als marges de l’escena política; o que hagi dedicat els esforços a tasques aparentment secundàries (repressió, divisions intestines) no nega que l’independentisme era –i continua essent– una resposta democràtica a la crisi civilitzatòria que vivim, bo i aprenent a distingir entre batalles principals i secundàries. El problema és que l’escissió dels poders independentistes entre el carrer, els partits i les institucions pròpies, a més del desgast en una política d’estat inútil i desmoralitzadora, li han tancat contínuament la perspectiva general, mentre la repressió, els cicles electorals i la lluita partidista pel poder regional l’han encapsulat en un marc de política convencional, fins al punt de fer-li perdre de vista la seva originalitat i capacitat de ruptura històrica, el gruix d’alliberaments que hauria de vehicular per esdevenir un moviment d’abast general i no pas la mera expressió d’un particularisme polític. D’aquí ve la subordinació a polítiques de vol gallinaci –neoautonomisme– o l’embarrancada de les restes del naufragi a les platges d’una tribu de caníbals polítics, cridats per una sirena de capitell romànic i guiats per uns carronyaires sense ofici ni benefici que en poliran els ossos.
Tot plegat atorga a la política convencional, a les cúpules partidistes, a les burocràcies institucionals i als mitjans de comunicació que les serveixen, uns poders discrecionals que són usats a conveniència per soterrar la dinàmica de la història, expressada, de vint anys ençà, en la necessitat d’independència. I aquella dinàmica produeix –i continuarà produint– efectes en les consciències, sostinguts en el temps i en l’espai, acompanyats de formes de lluita, entitats i organitzacions que, malgrat la voluntat dels poders de negar-les, continuen essent expressió directa de la voluntat popular (torno a esmentar els episodis de la Sagrada Família i la capacitat intel·lectual del moviment entorn de la figura de Gaudí.)
Per moltes eleccions que es guanyin, el moviment de la realitat no pot donar a Espanya cap estabilitat a Catalunya. I trencar-se les banyes en nom de “Catalunya” per donar-la-hi, ja fa massa temps que no ens ho empassem. Fa deu anys la CUP va editar un esfereïdor Atles de la corrupció als Països Catalans; ahir era homenatjat un dels consentidors d’aquella corrupció sistèmica. Alguns espavilats van pensar que si l’estat espanyol era pura gangrena ells en traurien profit, sinó que la gangrena també els ha vençut. Si no desfem els lligams simbiòtics amb l’estat espanyol continuarem parint idees de bomber, amb perdó, per salvar Espanya de si mateixa mentre ens corromp definitivament. La llegenda de l’honestedat de Zapatero n’és un testimoni: qui recorda l’ensarronada a Maragall, sense alçar una cella, a propòsit de l’estatut? Qui recorda la inclusió en l’article 135 de la constitució, d’acord amb el PP, d’una clàusula de prioritat absoluta per al pagament del deute, abans que cap altra necessitat? Naturalment que això no determina mecànicament els aspectes particulars del seu enriquiment, però, a Espanya, qui podria separar poder i diners sense passar per ingenu o cretinàs?
