Les darreres mobilitzacions educatives a Catalunya, fins ara, han depassat totes les mobilitzacions que aquest sector havia fet des de finals dels anys 80 del segle passat. Les tancades, talls de carrers, carreteres i autopistes, manifestacions petites arreu i multitudinàries en dies concrets, marxes, bicicletades, ocupacions de serveis educatius, ajuntaments i moltes formes més de protesta han comportat una visibilització que ha depassat totalment els àmbits de la feina del personal educatiu i ha esdevingut un conflicte social obert.
Les i els docents hem fet hem fet vaga i cada dia hem deixar d’ingressar no menys de 120 euros, però alhora hem omplert els centres educatius i els seus voltants de cartells, tríptics, enganxines i pancartes, hem decidit no fer feina fora del nostre horari com sortides, colònies o graduacions, hem fet reunions, assemblees, piquets i totes les formes possibles que en una feina qualsevol pren un conflicte laboral. Hem parlat com mai de la nostra feina i ens hem adonat, un cop més, de la força que tenim quan estem junts, quan estem juntes, quan esdevenim col·lectiu.
És clar que també han aparegut els inevitables esquirols, gent incapaç de pensar en ningú que no siguin ells i elles mateixes, que sempre s’aprofiten de tots els avenços però mai hi posen un gra d’arròs en res que no sigui ells i elles mateixes. Deixo aquests exemplars humans per a un altre article amb tots els detalls i continuo.
A multitud de centres educatius s’han creat, reviscolat o donat continuïtat a assemblees docents o de centre que han esdevingut autèntiques garants d’una lluita que ha estat tan assembleària (és a dir democràtica) com radical (encaminada a canviar-ho tot i no només a posar pedaços). Hem debatut i ens hem adonat de multitud de coses que no se saben si no se’n parla. I feia molt que no parlàvem així...
És clar que no tot ha estat bonic, perquè des del principi sabíem que hi hauria qui ens vendria per un grapat de monedes i no van tardar a sortir els menjagambes que, per apuntalar el Govern del PSC o per apuntalar-se ells mateixos van intentar fer veure que, tot i ser minoritaris (ccoougt tenen el 20% de representació), feien un gran "pacte de país" i tancaven el tema. La resposta va ser furibunda. El "tema" només es tancaria quan tothom ho decidís, no a toc de xiulet. En votacions de tot el col·lectiu docent, el seu pacte de les gambes va ser desautoritzat, tot i que ells continuen xuclant cap i bigotis...
La lluita va desencallar el tancament del Govern i després ens va deixar clar que només es perden les batalles que s’abandonen. Vam fer una setmana de vaga i després vam anunciar 14 dies més (cinc per docent) i els vam finançar amb els diners que els gambistes deien que havien aconseguit amb el seu pacte. El cert és que els diners els havíem aconseguit els que vam fer vaga, perquè sense nosaltres (la majoria) res no hi hauria hagut.
Més de 1.200 escoles i instituts van dir que no farien sortides ni colònies i els voltants del PSC i ERC van començar a tremolar. Les vagues continuaven i vam tallar tota Catalunya durant sis o set hores, vam tancar Montserrat...
Finalment, un dia després del que s’havia pronosticat, va arribar el pacte, ara amb Ustec i Aspec, i això és el que ara haurem de votar. CGT i la Intersindical se n’han desmarcat, tal com CNT i COS, que no tenen representació. Jo hi votaré en contra, perquè crec que està bé que guanyem alguna cosa però cal que guanyem molt més, sobretot en baixada de ràtios, de 0 a 3 anys i PAE. Penso també que cal una clàusula que controli la pujada de l’ipc i que en quatre anys no tornem a perdre-hi .
Aquestes mobilitzacions educatives han estat molt diferents a totes les anteriors. Les assemblees docents i la CGT, que s'ha multiplicat per dos durant aquestes mesos, han dotat el moviment d’un atreviment i una radicalitat que han acabat fent seure el Govern i l’han portat a cedir. És clar que no sols, però també. I ho dic i ho escric perquè si féssim cas de la premsa on entendríem res del que ha passat, ja que en ella només hi sortia el nom de la Ustec. Cada guany que ara tinguem, malgrat jo hi voti en contra, és obra de totes i cada una de les persones que durant mesos hem lluitat a primera fila fent vaga, amb l’acció directa no violenta, amb la desobediència i l’organització constant i continuada.
Crec que com a CGT no hem de signar aquest acord però tinc clar que l’autoorganització de la classe obrera educativa ha crescut i creixerà més i penso que si continuem així arribarà un moment que la CGT serà majoritària a l’Educació d’aquest país (a Infantil, Primària i Secundària, 0-3, PAE, Universitats, Laborals, etc.). Serà un moment en què ho podrem tot i, per fer-ho, cal que ens preparem.
Per a això ara ens cal un discurs complex. Som dipositaris, amb tots els altres que han lluitat, dels guanys obtinguts, que existeixen i són conseqüència de no deixar de tensar la corda en cap moment. Però, alhora, som dipositaris del que de veritat volem que no és una altra cosa que un canvi total en l’educació d’aquest país, amb una educació plenament pública, amb mitjans i que situï de veritat l’alumnat al centre. Per això calen recursos de veritat i arribar al 6% dedicat a Educació i ni un euro a cap privada, es digui privada directament o concertada. Fa massa decennis que aboquem quantitats ingents de diners a negocis capellanescos sobretot en forma d’escoles i cal situar aquest debat també en el centre. I per a això, crec que ara cal votar que no.
Ara bé, votar que no no vol dir anar a la vaga l’endemà. És clar que molta gent està esgotada i més que desgastar-nos més en vagues que podrien esdevenir no tan potents com les que hem fet fins ara, crec que cal pensar i fer. Crec que podem deixar les vagues previstes de banda, si decidim anar a la vaga abans d’acabar el curs, i centrar-nos en dos esdeveniments: la visita del papa i el pas del Tour. O això o anar a la indefinida a l’octubre.
És clar que cal fer molta feina, molta més feina però, sobretot, no aturar-nos a barallar-nos amb qui tenim al voltant i teixir tantes complicitats com calgui per avançar en tot allò que ens uneix amb qui sigui... sempre que no sigui feixista. Cal donar poder a les assemblees per tal que la democràcia entri als centres i esdevingui, tal com ha estat, norma comuna. I, sobretot, cal construir un model educatiu que necessita debat, aportacions divergents i de tota mena, més debat i consensos. Si realment volem construir un món nou, l’escola n’ha de ser el centre i si ho sabem i ho compartim, fem-ho!
