És una pena que una part del món independentista, per raons de part i prejudicis personals, segueixi la política de les esquerres hipòcrites que patim des que es va engegar el procés d’independència.
Amb motiu de la crisi d’infrastructures en què el país s’ha quedat sense guia ni govern ni gent capaç de donar seguretat a una majoria social, usuària dels trens de l’estat, dirigits des de Madrid per una burocràcia colonial, incompetent i mesquina, l’ANC i el Consell de la República han convocat una manifestació el 7 de febrer, dissabte, a migdia, no solament per exigir que el país funcioni al nivell de la riquesa anual que la metròpolis extreu del treball dels catalans, sinó per clamar que cap govern colonial no pot tenir voluntat de resoldre tants anys d’espoliació i que únicament la independència nacional ens dotarà de les competències per a assolir-ho. Paral·lelament, plataformes d’usuaris i entitats diverses han contraprogramat la manifestació amb una altra el mateix dia a la tarda, per a reclamar l’estricte bon funcionament de la xarxa i les inversions sempre promeses i mai acomplertes. Hi tindrien tot el dret, òbviament, si, darrere l’aparença apolítica de la convocatòria per a neutralitzar la iniciativa política independentista (que, des del 2007, no ha deixat de clamar contra la incúria estructural espanyola), no s’amagués una posició passivament sotmesa a l’status quo colonial –no pas per casualitat partits i sindicats d’obediència espanyola hi fan costat–, plataforma d’unes esquerres catalanes lliurades als interessos estratègics de les esquerres de matriu espanyola, tan contràries a la sobirania de la nació catalana com les dretes i les extremes dretes franquistes. No contentes encara amb aquesta estratègia, aquelles esquerres, en altres temps propugnadores de les “lluites compartides”, fan un pas de rosca més aplicant la tàctica de mentir per fer creure a l’opinió pública que la fractura de dissabte és a causa de la malevolència de l’ANC.
Però els fets són molt diferents. Abans del 22 de gener, dijous, quan l’ANC va proposar a la Taula per la Independència (on seuen les sis entitats independentistes que van organitzar l’última Diada) la necessitat de fer una mobilització pel transport públic per al diumenge dia 25, amb l’objectiu de denunciar la situació d’espoliació i infrafinançament deliberat que pateix el país, ningú no havia trucat a la seva porta ni es tenia notícia directament ni indirectament que hi hagués un semblant propòsit des de cap banda; l’ANC oferia, a més a més, cartell i logos per a l’endemà. Aquell mateix dijous, un càrrec d’una de les grans entitats independentistes va respondre que li semblava molt bé, que ells també havien pensat a fer alguna cosa; i una altra entitat va dir que “s’ho mirarien”, tot i advertir que el mateix diumenge havien de donar suport a la resistència kurda a Rojava, i que s’ho haurien de repartir. Poques hores després, es va fer saber a l’ANC que fer la convocatòria diumenge era massa just.
Divendres, 23 de gener, l’ANC es va reunir d’urgència per replantejar-se la data de convocatòria a fi de disposar de més marge organitzatiu, poder preparar autocars i garantir una mobilització potent “per protestar contra el maltractament i el deteriorament continuat dels serveis més bàsics i fonamentals amb què l’estat espanyol castiga Catalunya (transports, infraestructures, sanitat, educació…). Una gran mobilització de país per posar en evidència el preu que tots els catalans paguem per pertànyer a l’Estat Espanyol”. I la va fixar el 7 de febrer. Aquesta decisió va ser comunicada a la Taula per la Independència, juntament amb la voluntat d’anunciar l’endemà la convocatòria sota el lema: “Ja n’hi ha prou”. També es va convidar les entitats independentistes a constar-hi com a convocants. En aquest punt, l’AMI va contactar amb l’ANC per demanar-li que canviessin el lema, perquè Junts el feia servir. El Consell de la República va manifestar que s’afegia totalment a la iniciativa de l’ANC.
Divendres, 23, Òmnium va comunicar a l’ANC que preferien que fos aquesta qui fes la convocatòria, perquè consideraven que era massa precipitat; alhora, la Intersindical va informar l’ANC que no s’hi afegia i que apostava per una “gran mobilització de país” amb plataformes del transport públic. La convocatòria, doncs, quedava en mans de l’ANC i del Consell de la República, amb l’AMI pendent de decisió. Arran de la urgència de denunciar el col·lapse ferroviari i la pressió de moltes assemblees territorials perquè convoqués una mobilització, i un cop confirmat que Òmnium i la Intersindical no s’hi afegien, l’ANC va decidir tirar endavant la convocatòria. Entretant, l’AMI feia saber que ho debatia internament, perquè un sector, en línia amb la posició d’Òmnium i la Intersindical, no veia bé la convocatòria amb l’ANC i el Consell.
De bon començament, l’ANC i el Consell van considerar que, tot i ser totalment compatibles, es tractava de dues manifestacions que apuntaven a objectius diferents, però van valorar positivament que, a causa del caos que vivia el país, s’organitzessin moltes iniciatives de mobilització, mútuament alimentades.
Dissabte, dia 24, l’ANC i el Consell van difondre el cartell de la seva crida; i, aquell mateix dia, els arribaven rumors que plataformes d’usuaris estaven programant una manifestació per a la tarda del dia 7 de febrer. Entre diumenge i dilluns, l’ANC va rebre trucades de persones vinculades a Òmnium i la CUP per demanar-li que s’afegís a una “manifestació de país”, és a dir, que desconvoqués la pròpia. La condició era clara: el discurs no podia ser independentista, no hi podia haver estelades, havia de ser una convocatòria “per a tothom”; i advertien, de passada, que els mitjans menystindrien la manifestació de l’ANC i que només donarien cobertura a la “de país”, que, segons aquelles persones, seria molt més “multitudinària”. Els daus eren llançats.
L’ANC va parlar per telèfon amb els portaveus de les plataformes demanant-los que la convoquessin un altre dia per no competir ni trepitjar-se. El primer contacte directe amb Adrià Ramírez, portaveu de les plataformes, no es va fer fins que les entitats de la Taula per la Independència no es van haver desmarcat de la convocatòria de l’ANC, quan aquesta ja ho tenia tot tancat. Alguna entitat devia advertir les plataformes de les intencions de l’ANC. De fet, en la reunió entre l’ANC i tres membres de les plataformes, Adrià Ramírez va exposar públicament la cronologia de contactes i va reconèixer que no hi havia hagut cap conversa prèvia amb l’ANC abans que aquesta traslladés la proposta a la Taula per la Independència.
Les plataformes no es van fer enrere i van fer públic el seu cartell convocant la manifestació el 7 de febrer a la tarda, malgrat tots els esforços dels portaveus de l’ANC per a reconduir la situació. Tanmateix, als que hem estat cuiners abans que frares, no ens sorprèn res ni res no ens espanta: a) si no sabéssim que un dels portaveus de les plataformes va ser posat pels Comuns; b) si no sabéssim que una de les plataformes que defensa més conspícuament el transport públic cobreix dues terceres parts del seu pressupost amb subvencions públiques; c) si no sabéssim que, el divendres 23, gent dels Comuns i de CCOO s’entrevistaven amb la consellera acceptant de deixar més temps al govern i no demanant cap dimissió: “No volem caps de turc.” (Com que l’ANC ja tirava milles, “s’ha de fer alguna cosa [deien a les portes de palau]; això no impedeix que creguem que també caldrà sortir al carrer”); d) si no sabéssim la queixa de la secció de la UB de la Intersindical contra la manifestació de la tarda i la resposta de la seva seu central titllant l’actitud de l’ANC de “unilateral” i de “miopia política”, és a dir, mentint sobre els orígens i la naturalesa profunda de tot plegat. És una pena que una part del món independentista, per raons de part i prejudicis personals, segueixi la política de les esquerres hipòcrites que patim des que es va engegar el procés d’independència.
Les esquerres que clamen contra la dreta i en reprodueixen els pitjors vicis quan li prenen el lloc.
Les esquerres que apel·len a les masses populars i només les usen per arribar al poder.
Les esquerres que diuen que ho volen decidir tot, però que no piulen quan el país que diuen que defensen és reprimit i arruïnat per l’estat opressor.
Les esquerres que consideren que són iguals una oligarquia dominant, que utilitza els aparells d’estat en benefici propi, i una burgesia dependent, còmplice per passiva d’aquella oligarquia i dels seus aparells.
Les esquerres que estableixen aliances amb forces polítiques alienes, que només volen ocupar l’estat per reproduir-ne el sistema de dominació sobre altres nacions.
Les esquerres que, en comptes d’establir aliances amb les classes socials que volen l’alliberament del seu país, cerquen pretextos per a aliar-se amb les que s’aixopluguen sota l’estat dominador.
Les esquerres que, en lloc de posar les classes populars que diuen defensar al capdavant de l’alliberament social i nacional, les deixen a mercè dels interessos de l’estat dominador i les forces que se’n disputen el control.
Les esquerres que estimulen l’alliberament d’altres pobles mentre neguen al seu el dret de ser lliure.
Les esquerres que apel·len a emocions i sentiments patriòtics de persones lligades a l’estat dominador mentre es donen vergonya de defensar les emocions i el patriotisme de les persones del seu país.
Les esquerres que es rendeixen als estranys per assegurar-se llocs de privilegi dins el sistema establert.
Les esquerres que prefereixen ser cap de lluç a Espanya abans que ser cua d’estruç a Catalunya.
Les esquerres que no saben on són, ni saben on van, ni coneixen el seu lloc.
Pel que fa a les entitats independentistes, cal dir que tenen tot el dret d’adherir-se a la manifestació política de l’ANC i, alhora, de convocar la gent a la manifestació apolítica de les plataformes, però els caldrà molt d’emulsionant per a fer lligar l’oli amb l’aigua. Caldrà, però, que recordin que, des del Primer d’Octubre, la reacció de l’estat espanyol demostra que no hi pot haver pactes entre la seva dominació i la nostra llibertat. No hi ha unitat quan la renúncia a la llibertat pròpia significa el manteniment de la unitat dels altres. Qui es fiqui en aquest mullader, no en sortirà incòlume. Qui vagi contra aquesta realitat, que ha definit des del 2017 l’escenari de la política catalana i espanyola, s’hi negarà.
L’independentisme no té, ara mateix, un programa polític unificador amb una organització i un lideratge col·lectiu clars, però, en relació amb Espanya, disposa d’una consciència històrica i política inqüestionable, innegociable, inviolable. No hi ha vies intermèdies. No es pot posar la mateixa espelma a Déu i al diable. No es poden cavalcar dos cavalls a la vegada.
