El robatori de les pensions públiques

Aquestes mans són el resultat d’una vida de treball,
una vida d’alegries i penes,
una vida de lluita per crear un món millor.
Han modelat terra, mar i aire,
han rebut i curat ferides.
… Unes mans netes que no mereixen la injustícia de la corrupció ni el robatori en la seva vellesa.
Mereixen… una jubilació digna.

Jubilació que dia a dia, any rere any, es va tornant indigna per a les noves hosts que s’incorporen al treball assalariat. Però sembla que algú té una solució:

La pàgina web d’Ibercaja, en un anunci del dia 23 d’octubre de 2024, feia propaganda d’un invent justificatiu de la deterioració de les pensions públiques a Espanya amb el pompós nom de PENSUMO, LA MANERA D’ESTALVIAR PER A LA JUBILACIÓ AMB LES COMPRES DEL DIA A DIA.

Seguint l’ofensiva del capitalisme espanyol, aquest anunci deixa clar que: “… Del que no hi ha dubte que cada vegada és més necessari comptar amb estalvis que complementin les pensions públiques de jubilació. … Pensumo és una manera d’aconseguir pensió gràcies al teu consum. Podràs rebre aportacions en un pla de pensions individual cada vegada que facis una despesa amb la teva targeta en un establiment adherit. … Per a això, has de vincular una o diverses targetes”. (1)

Anem a pams. D’una banda, l’oracle bancari pronostica l’enfonsament futur de les pensions. D’altra banda, propaga l’augment del consum. I, per a arrodonir, l’obligatorietat d’utilitzar targetes de crèdit en lloc de diners en metàl·lic.

On està el negoci?

Bàsicament en les targetes de crèdit, i com més millor. A més l’obligatorietat de disposar d’un servei de banca digital, que correspon a la reestructuració bancària d’eliminació dels diners en metàl·lic i l’eliminació de personal i oficines bancàries.

En la citada propaganda d’Ibercaja s’estableix que: “els establiments adherits a Pensumo ofereixen aportacions d’entre l’1% i el 20% de l’import de les compres realitzades, encara que aquestes quantitats poden estar limitades a una compra mínima, a una aportació màxima o a un o diversos dies a la setmana”

Continua la propaganda: “Les aportacions a plans de pensions són deduïbles en l’IRPF i actualment existeix un límit anual d’aportacions de 1.500 euros entre tots els teus plans de pensions individuals”

També especifica quan es pot retirar els diners acumulats: “L’objectiu dels plans de pensions és comptar amb estalvis per al moment de la jubilació. No obstant això, poden donar-se situacions en les quals un pla es podria rescatar amb antelació. En tot cas, caldrà tenir en compte la normativa vigent en el moment del rescat”.

Fem uns números senzills. Podem suposar que aquesta propaganda arriba a la població espanyola amb majoria d’edat, que són 24 milions de persones de 20 a 55 anys. Contant que un 10% cau en la teranyina, són 2,4 milions de persones “consumidores de Pensumo”, amb un “estalvi per consum” de 100 euros/any, significa que l’entitat gestora i comercialitzadora obté un total de 240 milions d’euros anuals, que els gestiona com més li convingui, si en renda fixa, variable, accions, participacions, instruments d’enginyeria financera, etc., en fi en qualsevol lloc que rendeixin un interès important, que, tal com he explicat en anteriors articles, pot ser que s’inverteixin allí on el rendiment dinerari sigui major: les empreses d’armament i les de biotecnologia.

I. Qui és l’entitat gestora i comercialitzadora? Doncs, IBERCAJA PENSIÓN

Però a més si avaluem el potencial “estalvi” individual de pensió per aquest mètode, en el millor dels escenaris possibles seria que una persona de 20-22 anys actualment, que tingués una expectativa de vida laboral estable de quaranta-cinc anys, el seu potencial mitjà d’aquesta mena de proposta estaria entre 100 i 150 euros anuals, amb la qual cosa l’opció màxima seria de 6.750 euros acumulats al final de la seva vida laboral activa i de mantenir el sistema de compres durant els mateixos anys.

Tenint en compte que la tendència mundial és que deduïdes les comissions de gestió el rendiment d’aquests capitals estalviats o simplement es manté en el seu valor realment aportat, o ha disminuït en el seu valor d’aportació. Al que cal afegir que la inflació (considerada a una mitjana de 1,5% anual) ha provocat una disminució progressiva a la baixa del poder adquisitiu de l’aportat en els successius anys i que els 6.750 euros acumulats, en estimacions optimistes, seria aproximadament l’equivalent adquisitiu de 5.200 euros, que és tant com l’equivalent a 3 – 4 salaris mínims, considerant que mantingués el seu poder adquisitiu equivalent a la inflació. En definitiva, molt de soroll per a tan poques o miserables nous. Però una col·laboració important al discurs que la Seguretat Social Pública està en fallida, dirigit ara també des dels centres comercials.

Enmig d’aquest entramat enlloc especifica que aquests fons estiguin assegurats, per la qual cosa pot ser que hagin desaparegut en el moment de la jubilació.

Estem davant una campanya desmesurada a favor dels plans individuals de pensions de tota mena, la qual cosa no augura gens bo per als quals es jubilin dins de deu o quinze anys en del sistema de pensions públiques, ja que la tendència és arribar a una pensió de jubilació equivalent a un +/- 50% del salari d’acord amb les ordres emanades de Brussel·les respecte a l'”harmonització” de les pensions europees.

I. Com estan les pensions pel món?

Als Estats Units, actualment, de mitjana, els beneficiaris de les pensions públiques de jubilació reben de les mateixes el 40% dels seus ingressos previs a la jubilació (taxa de substitució). (2)

A Alemanya no existeix límit legal d’edat màxima de jubilació per als empleats fixos. Més d’un 70% dels treballadors alemanys estan coberts en alguna mena de pla de pensions d’ocupació i/o del sistema individual. La llei BRSG de 2018 (Betriebsrentenstärkungsgesetz -BRSG) introdueix un incentiu fiscal perquè els empresaris que contribueixin els plans de pensions a favor de treballadors de baixos ingressos, amb retribució bruta mensual fins a 2.200€. Si l’empresari contribueix entre 240€ i 480€ a l’any a favor del treballador, rep una subvenció fiscal de 30% de la contribució addicional. (3) La taxa de reemplaçament que en l’actualitat a Alemanya és del 48,2%, després de 2024 caurà per sota del 48% fins al 45% en 2030 i el 44,6% en 2031. (4)

A França la taxa de substitució o reemplaçament mesura el percentatge de l’últim salari que cobreix la pensió pública i privada obligatòria. França s’acosta al 57,6% segons les últimes dades de l’OCDE. (5)

A Bèlgica la pensió mitjana dels acabats de jubilar respecte al seu últim sou se situa en el 77%. (6)

La taxa de substitució mitjana al Regne Unit voreja el 30%. Això vol dir que la pensió pública cobreix aproximadament el 30% de l’últim salari de l’etapa activa d’un individu. (7)

A Portugal, la taxa de substitució és del 81%. El Factor de Sostenibilitat que s’aplica a les pensions de jubilació a percebre des del 2024 suposa una reducció del valor de la pensió del 15,8%. (8)

A Itàlia en el cas de la pensió del nou sistema de comptes nocionals, en el moment de jubilació, el “capital nocional” acumulat és convertit en una pensió (renda) tenint en compte l’expectativa de vida en el moment de jubilació de la generació a la qual pertany la persona sol·licitant de la pensió. Des de 2019, l’edat legal mínima de jubilació són els seixanta-set anys. Els empleats sota l’antic règim de Pensió de prestació definida (“pensió salarial”) vigent abans de la reforma de 2012, estan rebent o rebran una pensió entre el 70-80% del salari rebut en els últims anys de treball. (9)

Espanya és un dels països de la Unió Europea (UE) on més alt és aquest percentatge. Segons l’últim estudi Pensions AT a Glance, que elabora l’OCDE i data de 2023, la taxa de substitució a Espanya és del 80,4% per al salari mitjà. (10)

HARMONITZACIÓ

Ja no queda res a Espanya en la qual sigui sobirana. Els pressupostos han de ser aprovats per la Comissió Europea; les lleis subordinades a les directrius de la Unió; els continguts curriculars escolars al dictat del capitalisme verd, la despesa militar segons ordena l’OTAN; la legislació laboral concorde al gust de les empreses europees per a impedir, diuen, la competència deslleial; les produccions tan agrícoles, com a ramaderes o pesqueres segons el que decideixin les agroalimentàries europees; i la indústria automotriu, mentre els salaris espanyols siguin inferiors als alemanys perdurarà un temps fins que es realitzi una caiguda a la baixa dels salaris teutons, o s’incrementi exponencialment la portada d’immigrants el doble efecte de les quals és el de pressionar a la baixa els salaris i la desestructuració social que impedeixi la necessària organització per a enfrontar l’ofensiva de l’Imperialisme S.A.

I, com era d’esperar, el sistema públic de pensions “harmonitzat” segons els dictats de les grans financeres, per a situar-ho en les mateixes condicions dels exemples abans esmentats, incloent-hi una rebaixa de les quotes patronals i un increment de les quotes obreres, és a dir un afegit al transvasament de rendes del treball cap al capital.

Quan les centrals sindicals, tenen més preocupació en la creació de fons de pensions privats incorporats als respectius convenis col·lectius i d’obligat compliment, que en la defensa d’una jubilació decent derivada d’una vida de treball i aportació econòmica, simplement estan actuant com a simples lloctinents del capital, però rebent copioses minutes pel seu paper d’intermediaris en la despulla del sistema de seguretat social.

Davant aquest panorama, en el qual la coalició entre multinacionals, banca, partits parlamentaris i sindicats no augura gens bo per als futurs pensionistes, és necessari repetir, insistir, més que mai sobre la necessitat de l’organització dels qui posin en dubte tot l’entramat. Segurament, tret que la situació de la Unió Europea es deteriora més del que està actualment, als actuals pensionistes no retallaran la percepció, són més de deu milions de votants als quals tiris i troians els sol·liciten el vot. Però els que pretenguin jubilar-se dins de deu o quinze anys, veuran minvada en gran manera la seva pensió.

Vegem algunes dades dels pressupostos de l’estat que ratifiquen aquesta tendència en el quinquenni 2018 – 2023:

Evolució inversió en assistència social a Espanya 2018 – 2023 (milions €)
2018 = 2.630 2023 = 7.117 increments del 170,3%.

Evolució pensions a Espanya 2018 – 2023 (milions €)

2018 = 144.834 2023 = 190.687 increments del 31,6%

Com podem apreciar, l’enorme increment en “assistència social” és inversament proporcional a l’augment de les pensions, que és tant com dir que ja en aquests moments milers, o centenars de milers de persones no tenen “dret” a una pensió derivada del treball i tan sols els queda la “humiliació” d’arrossegar-se davant les oficines dels serveis socials demostrant que són pobres, vulnerables, marginals o qualsevol altre qualificatiu per si mateix denigrant.

Aquesta inversió no és una despesa, perquè el capital mai gasta, només inverteix pensant en el rendiment futur, que en cas de la caritat pública el rendiment es quantifica políticament creant unes servituds individuals que li asseguren una certa pau social i un vot de tant en tant, encara que la fabricació d’uns col·lectius que malviuen de la caritat pública pot tornar-se una arma perillosa, que en altres moments històrics es denominava un “lumpenproletariat”.

D’aquesta manera, ja sigui mitjançant uns salaris fregant el salari mínim, contractes temporals, parcials, discontinus, etc., o les assignacions d’assistència social s’allunya la perspectiva d’uns ingressos decents per a totes les persones i es prioritza a col·lectius determinats siguin autòctons o immigrants, creant artificialment una sensació, un malestar social que és el que dona origen a unes certes manifestacions de racisme. Aquest racisme no està creat per unes certes formacions polítiques, sinó que aquestes s’aprofiten del malestar generat precisament per les polítiques governamentals, que en definitiva són les generadores de l’enfrontament social seguint les ordres emanades del gran capital, la banca i els defensors de l’anomenada globalització.

Tenint això en compte, les manifestacions actuals en defensa de les pensions públiques, hauria de deixar de ser una cercavila pel centre de les ciutats, per a transformar-se en unes activitats de proselitisme pedagògic realitzades a les portes de les empreses i en els polígons industrials, per a explicar als que estan inserits en el procés productiu el futur que els espera tret que reaccionin.

Això ho podem explicar els que encara hem tingut unes pensions equivalents al 85% o 90% del nostre salari, la qual cosa serà un miratge per a les joves generacions tret que l’acció sindical i política coherent, ho impedeixi.

De moment en aquesta lluita de classes, el capital i els seus lloctinents estan guanyant. El conjunt del proletariat treballador està perdent, no solament uns ingressos dignes fruit del treball, sinó fins i tot la mateixa dignitat.

Josep Cónsola
agost 2025