Dues notícies que aparentment no tenen connexió directa, però que si es relacionen, expliquen molt bé les raons per les quals, encara hui, patim els efectes concrets de la colonització, que per al País Valencià va començar formalment un 29 de juny de fa tres-cents divuit anys amb la publicació del Decret de Nova Planta per l’avantpassat de l’actual monarca, Felip V.
La colonització, esdevinguda colonialitat -perquè a la dominació militar, política, cultural i econòmica, s’ha sumat l’acceptació més o menys passiva o banal de la suposada superioritat lingüística-cultural dels colonitzadors envers una part considerable del poble valencià colonitzat-, la colonització dic, sempre ha mantingut com a objectiu últim l’espoliació econòmica del país, que implica necessàriament l’explotació laboral i social de les classes treballadores, la immensa majoria de la població.
Aquesta espoliació i explotació no és només cosa del passat, sinó que roman hui en dia mitjançant diversos mecanismes plenament vigents:
1) INFRAINVERSIONS: L’Estat inverteix estructuralment molt menys en el País Valencià que el pes poblacional que representem i l’esforç fiscal que aportem. De fet, en un estudi de l’IVIE de 2015, es va demostrar que entre l’any 1900 i el 2012, les inversions de l’estat al País Valencià van estar un 19% inferiors a la mitjana estatal. Qualsevol persona observadora pot fàcilment comprovar que des del 2012 fins avui la realitat no ha canviat i que abans del 1900 la situació seria molt semblant, sinó pitjor.
2) INFRAFINANÇAMENT: Des de l’any 1982, la Generalitat Valenciana ha estat infrafinançada molt per sota del cost de les competències assumides o delegades.
3) SERVEI DEL DEUTE: En necessitar finançament extra per a fer front a les competències/despeses assumides, la Generalitat va haver de recórrer a l’endeutament, que després cal amortitzar-lo amb els interessos corresponents en cada moment. La major part del deute contret ha estat amb el mateix Estat, convertint-se així en un mecanisme de transferència directa de recursos del País Valencià a l’Estat.
4) ESPOLI FISCAL: Les balances fiscals publicades pel Ministeri espanyol d’Hisenda van reconéixer que el desequilibri fiscal que patim -paguem més del que rebem per tots els conceptes- és del 6,4% del PIB; la qual cosa suposa que l’any 2023, amb un PIB de 139.420 milions d’euros, l’Estat ens ha espoliat fiscalment uns 8.922 milions d’euros. Cal dir, que l’avaluació del desequilibri fiscal pot fer-se de diverses maneres, però que l’elecció del mètode d’anàlisi és sobretot una decisió política.
A aquests quatre mecanismes d’espoliació directa, cal sumar-li, d’una banda, un efecte de més difícil quantificació, com és que les decisions sobre el model econòmic es prenguen a Madrid (i des de l’any 1986 també a Brussel·les), i d’altra al fet que, com em va explicar recentment una persona que sap molt d’aquestes coses: com ens han liquidat la major part de les caixes d’estalvi i la banca de proximitat, l’estalvi de les famílies i la gestió dels fluxos de capital es canalitza via bancària a fons d’inversió o entitats financeres foranes, que no reinverteixen (en part per la manca d’alternatives d’inversió no immobiliària) en el nostre País.
Com podria ser el model econòmic si l’haguérem pogut elegir el poble valencià? Difícil de saber amb exactitud, però, tanmateix, i com tothom sap, qualsevol poble o col·lectivitat té més fàcil influir en les decisions de les institucions que hi té més pròximes, com ara els ajuntaments. És de suposar que si les decisions econòmiques de caràcter estratègic s’hagueren pres a casa nostra, difícilment hagueren estat tan nefastes com algunes ho han sigut.
Com seria ara de potent el nostre País, si haguérem comptat amb tots els nostres recursos durant aquells tres-cents divuit anys de colonització i espoliació, i si a més a més, haguérem pogut dissenyar la nostra economia pensada des de nosaltres i per a nosaltres? Més enllà de fer especulacions o fer volar coloms, no ho sabrem mai amb exactitud, però, si malgrat les diverses formes d’espoli que patim, encara hi som competitius en molts sectors, ningú ens pot impedir imaginar-nos com una mena de Dinamarca del sud d’Europa o de la Xina, que ha emergit de la pobresa més absoluta fins a posar-se en setanta-cinc anys al capdavant de l’economia mundial, després d’aconseguir el seu alliberament de la invasió colonial euro estatunidenca i japonesa.
A les diverses formes d’espoliació econòmica col·lectiva que hem enumerat, cal afegir-li la directa explotació econòmica que paguem individualment les persones de les classes treballadores i populars. Ja ens hem referit al començament, als dos-cents euros menys al mes que de mitjana cobrem els assalariats al País Valencià. Com també fa la notícia del Valencia Plaza, en una recent conversa, un dirigent sindical mirava d’explicar la diferència tan escandalosa de sous per raons del nostre model econòmic, o com diu l’IVIE amb exquisida suavitat verbal: “el comportament “discret” dels sous és un indicador clar d’una “deficient qualitat de l’ocupació”.
Recordem, però, que el model econòmic que tenim no és una elecció nostra, presa en un rampell masoquista col·lectiu, sinó que és una imposició colonial, i a més a més, en aquells sectors, com poden ser la construcció o les empreses del sector de l’automòbil, fàcilment homologables, aquestes diferències no només es mantenen sinó que creixen de manera important. Si teniu cap dubte, compareu els convenis col·lectius d’aquests sectors (o altres) de Madrid, Cantàbria o Euskal Herria, amb els nostres.
Com hem explicat al principi, la segona notícia referida a la possibilitat de trencament de Compromís amb Sumar -una espècie de somni humit d’una part important del valencianisme polític-, confirma la situació de colonialitat política, perquè la veritable notícia no és la possibilitat de la ruptura, sinó el fet que una formació política valenciana, que al seu dia va ser valencianista i on participa com a força majoritària un partit sobiranista com és (o era) el Bloc Nacionalista Valencià, haja acceptat sumar-se a una coalició estatal encapçalada per la marca blanca de Pedro Sánchez, líder del principal partit del règim del 78 espanyol. Eixa és la contradicció i no el fet de trencar-la, cosa que de moment, ni s’ha fet, ni sembla fàcil que succeïsca a curt termini.
Perquè, dient-ho clar i valencià, la mateixa lògica política, tot i que en plans quantitativament diferents, que possibilita anar en coalició un partit polític de la metròpoli i un altre de la colònia, és la que fa que un govern autonòmic de la colònia, integrat de facto per la dreta i l’extrema dreta, aproven uns pressupostos generals de la Generalitat, sense recollir, ni reivindicar, la condonació del deute, ni reivindicar les inversions, ni el finançament que ens pertoca, ni la fi de l’espoli fiscal. I també és la mateixa lògica que possibilita, que després de huit anys dels governs progressistes del Botànic, amb el PSOE-pspv i Compromís, la diferència dels salaris valencians per sota de la mitjana estatal arribaren als 204 € mensuals en el 2021, després de sis anys de governs botànics, i que en 2023 hagueren baixat a l'”espectacular” xifra de 201 €.
La lògica colonial determina, en darrera instància, que el comportament dels partits espanyolistes i la lògica de la colonialitat, condiciona el comportament dels partits valencians (o almenys de les seues direccions elegides) que no semblen creure en la necessitat d’apostar per un procés d’alliberament i descolonització, ni de combatre radicalment la colonialitat ideològica o cultural.
Per contra, la lògica de la lluita per l’alliberament nacional i social, va estar la que va possibilitar les grans mobilitzacions camperoles de febrer de 2024 en clau de país i per la sobirania alimentària, la resposta combativa del poble valencià a la gestió criminal i colonial a la DANA del 29 d’octubre de 2024, la vaga general de 29 de maig i un llarg etc., que continuarà els mesos vinents i que té una cita el pròxim 29 de juny en un gran acte de Decidim al teatre l’Horta de Castellar-l’Oliveral, on es farà visible la relació entre la desfeta d’Almansa de 1707, inici de la nostra colonització, i la desfeta de la DANA de 2024. Un fil de lluites i resistències que ens ha de possibilitar albirar un futur de llibertat.
