La clausura de l’abocador de Vacamorta, al municipi gironí de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, es va decretar el 21 de novembre del 2014, per part de l’aleshores conseller de Territori, Santi Vila.
Aviat es compliran deu anys d’una resolució complexa, el primer pas per acatar les sentències del TSJC que n’ordenaven, a més de la clausura, restaurar els terrenys a l’estat anterior. I això implicava també la missió tan insòlita com colossal del buidatge d’un volum de tones incert. Aleshores, les estimacions del Departament de Territori xifraven el nombre de tones en uns 2,2 milions, dipositades des del 2001 fins al 2014.
Però els darreres càlculs, més reposats, han elevat el volum fins als 3,5 milions de tones: el darrer estudi d’impacte ambiental parla de 2,66 milions i un 20% addicional de terres per al segellat.
En aquell moment, després d’una dècada llarga de lluita infructuosa de la Plataforma Alternativa a l’Abocador de Cruïlles (PAAC) i el Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), que s’havia sumat a la campanya, l’acatament de la sentència no deixava de ser sorprenent. Però de seguida es va entendre que el govern mirava de salvar el conflicte judicial amb un simple cessament de l’activitat, tot al·legant la impossibilitat –o elevadíssima complicació, amb riscos sanitaris i ambientals– de remoure les deixalles, industrials però amb elements orgànics –fangs de depuradores–.
Continuen emetent gas 20 anys després i per exemple, en la fabricació hi ha restes d’hidrocarburs i dissolvents emprats, però de pintures. Però els magistrats del TSJC es van mantenir ferms en la necessitat de restaurar i, per tant, buidar l’espai de deixalles.
