Fa força anys que mantinc el català dins dels Països Catalans, no parlo altra llengua. No ho faig per bravejar, altra feina tinc, sinó per explicar un seguit d'idees al respecte. La primera és que mai m'ha comportat viure una situació violenta i que en comptadíssimes ocasions ha derivat cap a un principi de conflicte. He de dir que ho faig conscientment perquè la "lògica" diria que si jo parlo dues llengües i l'interlocutor només una, la conversa hauria de transcórrer en la llengua que coneixem els dos, però aquesta "lògica" no neix per atzar sinó que és filla d'una imposició: que el castellà (el francès al nord) és obligatori i el català optatiu. I aquesta imposició, com totes, té darrera una força coercitiva que la facilita. I aquesta força coercitiva és el resultat d'una ocupació militar fa 310 anys (372 al nord) i un seguit de règims que -amb més o menys violència- han impedit que valencians, menorquins, mallorquins, eivissencs, formenterers i catalans decidíssim si ens semblava bé que a casa nostra, el castellà (el francès al nord) fos obligatori i el català optatiu. I això encara és així encara que actualment no es forci l'hegemonia del castellà (el francès al nord) amb armes sinó amb "lògiques". Així doncs, com no estic d'acord amb aquesta imposició, no faig cas de les "lògiques" que la sostenen. Però no venia a explicar això...·
Volia dir que, si, no ho faig com un exercici de resistència, sinó com una aposta de futur. La resistència és la fase anterior a la derrota definitiva, quan es recerca l'exculpació ("jo ja vaig fer el què vaig poder"). La meva actitud s'emmarca, com deia, en una aposta de futur. Parteixo de la base que la llengua, com tota eina, només té sentit (i futur) si és necessària. Com que dins d'Espanya i de França es procura i es legisla perquè no sigui necessària, he d'usar un recurs que tinc: que sigui necessària per parlar amb mi; si més no, per entendre'm. Si això ho faig jo i prou, no serveix de res. Si ho fan tres milions de persones, el català serà necessari de facto, faci el que facin els estats espanyol i francès. Jo no puc fer que ho facin tres milions de persones, però sí que puc fer-ho jo. I puc fer-ho sempre. Encara una altra (la darrera) cosa: Fóra un error que se'm giraria en contra si pressuposés un sol perfil de l'interlocutor en castellà (francès al nord), encara que les deu darreres experiències em duguessin a construir un estereotip.
De gent que se m'adreça en castellà (o francès al nord) n'hi ha d'infinitats de tipus i tenen infinitat de motivacions per fer-ho. Des del supremacista espanyol (o francès) que creu que la meva llengua és un residu del passat que s'ha d'eliminar, fins aquella que desconeixia que aquí es parla català. La majoria, però no és ni l'una ni l'altra, sinó que se situen en un immens ventall entre un perfil i l'altre. Per això sempre que mantinc el català ho faig, no ho faig de manera agressiva com si em trobés davant del Conde Duque de Olivares ni amb la suficiència d'aquell que parla amb un enze. Ho faig amb una (forçada, ho reconec) normalitat. Com el polonès que a Varsòvia li parlen en castellà (o francès). Si em demanen que els parli en castellà (o francès al nord) els dic que no el parlo (no que no el sé, que no el parlo)... sense donar més explicacions (no crec que calgui) tot i que reconec que l'entenc (parlar-lo puc i vull evitar-ho; entendre'l, ni vull ni puc).
En qualsevol cas ho faig procuro sempre fer-ho amb una actitud d'invitació, per molt que les deu darreres experiències fossin amb deixebles del Conde Duque de Olivares I ho procuro fer amb actitud d'invitació perquè tot això no ho faig per quedar-me jo tranquil (resistència) sinó com acte militant i aposta de futur: per participar en la suma de tres milions de persones que, mantenint el català, el facin necessari als Països Catalans, que és l'única manera de salvaguardar la nostra llengua i la nostra cultura.
