Un assaig històric recent, El fascio de las Ramblas[1] dels meus col·legues Xavier Casals i Enric Ucelay, aporta una interpretació innovadora sobre l'aparició del feixisme a l’estat espanyol (i per extensió d’Europa, en el context del colonialisme vuitcentista). Contràriament al consens historiogràfic hispànic, els orígens del feixisme espanyol no es forgen durant la dècada de 1920 mitjançant la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930) ni gràcies a l'articulació política del partit ‘Falange Española’, durant la dècada de 1930 en què el seu primogènit i altres joves radicalitzats de classes benestants imitaven els moviments totalitaris d'Itàlia i d’Alemanya.
Per als autors esmentats, el principi del feixisme es cou precisament a l'Havana, per mitjà de la creació de grups unionistes i antiidependentistes, compartint interessos amb militars, alts funcionaris i elits econòmiques beneficiàries de la dependència colonial. Aquest triangle, d'una banda, construeix (com paral·lelament succeeix en d’altres potències colonials europees) un nacionalisme estatalista autoritari i violent; i d'altra banda, no dubta a organitzar cops de força per tal de sabotejar qualsevol negociació, reconeixement o acords amb l'independentisme antillà. La guerra d'independència de 1895-1898, la dràstica derrota enfront dels Estats Units que comporta allò que la historiografia oficial anomena com a “desastre del 98”, la pèrdua de les penúltimes possessions colonials (en resten encara algunes a l'Àfrica) implica una mena de degradació de l’estatus i un sentiment d'humiliació i un complex d'inferioritat arrossegat durant la major part del segle XX. I, entre la intel·lectualitat contemporània –la generació del 98”– a l'hora de valorar la devaluació d'Espanya com a potència, es formula una anàlisi segons la qual cal renacionalitzar Espanya a partir de la seva matriu castellana, menyspreant qualsevol indici de plurinacionalitat. I tant o més important, per tal de salvar l'honor i recuperar l'estatus perdut i modernitzar un país amb greus problemes estructurals, és imprescindible un cirurgià de ferro, un home fort que disciplini el país.
El fet és que bona part de les elits militars, l'alt funcionariat imperial i un important nombre de beneficiaris de la colònia s'instal·len a Barcelona després del desastre.
És l'opció lògica: és, de fet, la ciutat més poblada, més industrial, més connectada als corrents polítics i culturals europeus… i també una identitat radicalment diferent de l'espanyola. No és tan sols una altra nació, amb la seva pròpia llengua i l'articulació creixent del nacionalisme polític català (d'altra banda, encoratjat per l'emancipació cubana o els diversos episodis europeus de nacionalismes centrífugs), sinó perquè també és una de les grans capitals del moviment obrer i, per tant, de més potencial revolucionari.
Ja des de finals del segle XIX, en un procés coetani al que es viu a França, Barcelona serà coneguda com a “la ciutat de les bombes” o la “Rosa de Foc”. Essent la capital mundial de l'anarquisme, Engels va arribar a afirmar, l’any 1873, que era la ciutat del món que havia plantat més barricades. Evidentment, en aquestes circumstàncies, l'antagonisme entre proletariat i burgesia serà constant i violent. I això fa que militars i polítics espanyols visquin esporuguits davant la possibilitat d'una repetició del desastre cubà. I més, tenint en compte que són conscients de les tendències del nacionalisme centrífug que s'expandeix per Europa. Tot i això, persisteixen en les mateixes receptes, idees i pràctiques de repressió que durant la seva etapa a Cuba, Puerto Rico o Filipines. Això implica un règim d'excepció constant, que suposa que entre el 1898 i el 1923 Barcelona passa més temps amb les garanties constitucionals suspeses més que no pas en vigor.
Aquesta introducció extensa explica que la relació entre l'Estat més o menys oficial, l'Estat profund (compost per l'esperit de la classe colonial) i Catalunya han coexistit mitjançant la lògica del conflicte, de la resistència i de la repressió, independentment del règim polític de cada moment. Dues societats i imaginaris de naturalesa molt diferent no han tingut treva en la seva hostilitat mútua, un enfrontament que pot coexistir, més o menys, amb interpretacions modulables segons l'ocasió, però en què el conflicte, més latent o palès, perviu al llarg de generacions: la voluntat impositiva i assimilacionista dels uns contra la voluntat d'existir i resistir dels altres.
Catalunya sempre ha estat motor de conflictes i canvis en la història espanyola. Com recorden Casals i Ucelay (i en això sí que segueixen el consens historiogràfic) la dictadura militar del 1923-1930 estava estretament relacionada amb la necessitat de posar fi a les vel·leïtats d'autonomia i combatre amb més eficàcia l'independentisme català i alhora l'anarcosindicalisme hegemònic. El fracàs de la dictadura, i la fortalesa del nacionalisme català, mitjançant el Pacte de Sant Sebastià (1930) que comporta un pacte entre republicans espanyols i catalans, conspiren fins a constituir la Segona República espanyola (1931-1939) mitjançant la promesa d'un estatus autònom per a Catalunya (1931-1939). I els militars feixistes rebel·lats contra la democràcia republicana protagonitzen un aixecament armat i una guerra civil (1936-1939) motivats molt especialment per posar fi a l'autonomia i a la nació catalana, mitjançant la violència i la repressió. De fet, el franquisme (1939-1975), versió hispànica del feixisme, serveix especialment per a prohibir llengua, costums i democràcia segons el seu projecte assimilacionista que, per altra banda, provoca també una àmplia resistència que va des del maquis armat fins a una clandestinitat democràtica molt articulada entre la societat civil mentre que les institucions autonòmiques i el món cultural resisteixen des de l´exili.
La Transició
La Transició (1975-1982), que es va iniciar amb la mort del dictador i es pot considerar establerta amb l'accés del partit socialista d’Espanya al govern, no deixa de ser un intent d'acabar amb l'aïllacionisme espanyol que havia comportat el seu alineament amb l'eix Berlín- Roma-Tòquio durant la segona guerra mundial. Les elits espanyoles, un cop mor Franco, consideren que cal reintegrar-se a l'occident europeu i fer possible una de les seves aspiracions: deixar enrere l'aïllacionisme, fer part de les institucions europees tot recuperant el temps perdut durant la dictadura per encarar un procés de modernització.
D’altra banda, en el context de la guerra freda, les possibilitats d’un desbordament social per l’acció d’un moviment obrer ja hegemònicament comunista i l’articulació d’una oposició democràtica, es podria resoldreso sota la forma d’un procés revolucionari que acabés amb una ruptura total amb el franquisme . Aquesta perspectiva estemordeix les elits franquistes, que temen uns judicis de Nuremberg que jutjarien els crims de la guerra civil i el franquisme. És per això que treballen per a una transició a un règim democràtic formal a la lampedusiana, segons l’encertada expressió de l'historiador Bernat Muniesa[2]. Això no era pas una hipòtesi inversemblant. Recordem que el 1974 la Revolució dels clavells a Portugal posa fi a la dictadura de Salazar i liquida la dictadura dels coronels a Grècia, i en tots dos casos diversos responsables de les dictadures són jutjats i empresonats.
És així com s'entra en un joc estratègic estrany entre els beneficiaris de la dictadura i una oposició democràtica en què el nacionalisme català hi té justament un paper important. És per això que els antics franquistes es comencen a disfressar de demòcrates i proposen una seguit de cessions de caire social, polític, i també territorial. L’any 1977, any decisiu en què es constituiran les corts que redactaran una Constitució espanyola[3] que havia de servir per a canviar de règim, també es va negociar amb el govern català a l'exili de França per tal de restaurar provisionalment la “Generalitat[4]”. Des d'aleshores aquesta institució republicana, seu del govern autònom de Catalunya coexisteix, no sense conflictes, amb la monarquia borbònica espanyola.
La restauració de la Generalitat va ser la causa de greus tensions entre els que havien estat beneficiaris de la dictadura, els quals, si bé inicialment havien passat a tenir una presència més discreta en el nou règim democràtic, a la pràctica van continuar controlant especialment els òrgans de poder a la policia, a l'exèrcit, al sistema judicial i en bona part del periodisme i del poder econòmic. A més, entre aquest franquisme sociològic capaç de mantenir una gran capacitat de poder i d’influència, cal afegir la monarquia, atès que el rei Joan Carles I simbolitzava, juntament amb la bandera i l'himne franquistes, la continuïtat del règim de Franco. Al capdavall, Joan Carles de Borbó va ser rei perquè el dictador l’havia designat com el seu successor.
Així no va resultar gens estrany que, un cop encetada la reconversió del franquisme en una democràcia vigilada pels seus antics responsables, desplaçats a les ombres, s'iniciés d’ençà de la Constitució del 1978 allò que en aquell moment es va anomenar un “cop de timó” amb la intenció de fer involucionar la jove democràcia espanyola. Ben aviat, el dret a l'autonomia de bascos, catalans i gallecs (bàsicament les nacions no espanyoles), serà ofegat mitjançant una generalització del dret a l'autonomia de totes les regions de l’estat espanyol, inventant-se un mapa autonòmic nou de trinca, basat en 17 comunitats. D’aquestes 17 ‘comunitats’, la nació basca és dividida en dues comunitats autònomes; són fragmentats en tres els Països Catalans (Catalunya, País Valencià i Balears) territoris que comparteixen una història i una llengua comunes, mentre que la Castella històrica, la nació confosa amb Espanya, serà fragmentada en set de diferents, algunes de les quals, com Madrid, esdevindran uniprovincials, unes divisions del tot artificials. És el que se’n va dir “el cafè per a tothom” maniobra que tenia com a finalitat diluir les veritables nacions en una divisió administrativa arbitrària dissenyada justament per tal d’evitar el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat espanyol posant a un mateix nivell les nacions històriques i les comunitats autònomes amb fronteres arbitràries i aspiracions nacionals inexistents.
La modernització dels vuitanta i els noranta
No obstant això, i malgrat totes aquestes hipoteques podem dir que, a grans trets, les coses van anar bé per a Espanya i per a Catalunya durant les dues darreres dècades del segle. Les aspiracions de modernització de l'economia, la política i la societat es van anar succeint amb un bon nivell d'èxit. Espanya es va integrar a les institucions europees. Un cert conservadorisme social hereu del nacionalcatolicisme franquista es va deixar enrere en una liberalització dels costums amb una gran capacitat de desconcertar els europeus i els espanyols mateixos. I això gràcies, en bona mesura, a fons estructurals de la Unió Europea (administrats massa sovint amb el propòsit de crear xarxes clientelistes), i que van permetre construir infraestructures àmplies que van servir per dinamitzar l'economia. Els serveis públics van millorar substancialment i l'economia va experimentar un creixement important, explicable a partir d'una igualació més gran de les rendes i de tímides polítiques keynesianes (que aviat van ser substituïdes per unes altres de neoliberals).
A Catalunya, la restauració de l'autonomia republicana i la creació de tot un aparell paraestatal i administratiu sota l'administració del nacionalisme moderat de Convergència i Unió[5] i la llarga presidència de Jordi Pujol (1980-2003) va permetre unes certes polítiques de renacionalització. Per a Pujol, un polític de procedència benestant, opositor al franquisme (i que per aquesta raó havia estat empresonat), amb un perfil intel·lectual remarcable, prou ambigüitat ideològica (entre la democràcia cristiana d'inspiració alemanya i la social democràcia escandinava) i una idea de reconstrucció nacional força clara, es tractava d'utilitzar la normalitat política que implicava la democràcia per actuar com un estat, encara que no es tractés d'un estat. Per això va assumir les competències d'educació promovent un sistema d'immersió lingüística (1983) en què el català era la llengua vehicular per a l'ensenyament tant a l’educació primària com a la secundària (cosa que, per osmosi, també es va estendre a la universitat), es va crear la televisió i la ràdio públiques, en català, i d'una qualitat superior a les emissores privades i a la televisió espanyola (1983), així com importants inversions en salut, educació i polítiques culturals.[6]
Una de les obsessions del nacionalisme conservador d'aquella època, en un moment en què, cap a finals del franquisme, la majoria dels residents a Catalunya n'havia nascut fora (sobretot emigració de l'Espanya rural, especialment de les regions meridionals), era evitar una ruptura interna en els fràgils equilibris nacionals de la població i allunyar el perill d’una possible ulsterització. Per això, es va optar per la filosofia de ser “un sol poble” que acceptava una catalanitat oberta en què la condició de ciutadà del país implicava l'únic requisit de viure i treballar a Catalunya (i no ser-hi hostil). I en una certa mesura, aquesta política va resultar ser un èxit fins a finals del segle, que es va traduir en una expansió del coneixement i l'ús del català (i la seva normalització en l'àmbit públic i oficial) i el fracàs d'aquelles opcions polítiques que, atiades des del nacionalisme espanyol vinculat al franquisme, pretenien dividir i ulsteritzar Catalunya.
A grans trets, el model va esdevenir reeixit. La renacionalització de Catalunya va conèixer avenços importants. La normalitat democràtica, amb un règim estable i una certa constatació de millora de la vida quotidiana en contrast amb el llarg hivern del franquisme, van permetre una sensació de construcció d'una nova catalanitat, més oberta i moderna que no pas en èpoques passades. Tot i que en aquell moment l'independentisme era minoritari (electoralment no passava del 15%), la identificació nacional envers el país es va anar consolidant. Més enllà de tensions i desavinences habituals amb Madrid, es pot dir que les evolucions pel que fa als imaginaris col·lectius es materialitzaven de manera gradual en un distanciament lent. Catalunya, que havia estat un país clarament reprimit durant el franquisme i que havia concentrat bona part de la resistència i l’oposició a la dictadura, va anar creant un relat clarament antifranquista, que contrastava amb una certa normalitat envers el passat totalitari, present a Madrid.
Aquesta mena de distanciament, que permetia una certa identificació binacional en una Catalunya plural i heterogènia, aviat va ser vista com una amenaça pels sectors polítics i institucionals espanyols. I en conseqüència, van començar unes certes tensions a partir de lleis de bases que anaven retallant la capacitat legislativa i executiva del parlament català i del seu govern i es va anar mostrant una hostilitat cada cop menys dissimulada envers la condició nacional catalana, i molt especialment, envers la normalització de la llengua catalana dins l'espai públic. Per a molts espanyols, acostumats a pensar que Catalunya era una regió i el català una llengua inventada com a pretext per aconseguir privilegis econòmics o polítics, que es llegissin tesis doctorals en català, o que la majoria de l'audiència als mitjans de comunicació fos en català , els semblava una amenaça existencial.
La dècada de les decepcions: 2000-2010
Després de catorze anys d'hegemonia estatal del Partit Socialista (amb polítiques socialdemòcrates moderades, encara que amb pràctiques neoliberals), el Partit Popular de José María Aznar, després d'unes eleccions disputades i una tensa campanya, arriba al poder l’any 1996. Podríem dir que el franquisme sociològic, és a dir, aquell esperit autoritari instal·lat majoritàriament a les zones conservadores i entre les elits econòmiques, torna al poder formal. El detall és important, perquè si bé el franquisme polític, després dels primers passos de la Transició, s’havia retirat a les ombres del poder i al si de l'Estat profund (casernes militars, jutjats, comissaries, comitès de redacció o sales de juntes dels antics monopolis econòmics ), una nova generació de franquistes va decidir emergir novament a l'esfera pública. I el PP (Partido Popular), una reformulació de l'antiga Alianza Popular fundada per antics ministres i alts funcionaris de la dictadura, condemnada a l'oposició d’ençà de l’any 1977, es va nodrir dels cognoms de l'antic règim. I es va anar coent una correcció del rumb de la democràcia cap a postulats autoritaris.
Paradoxalment, la primera legislatura d'Aznar es va establir mitjançant el pacte amb nacionalistes catalans i el partit de Jordi Pujol. Això, a canvi d'algunes noves competències autonòmiques i fins i tot una certa moderació política. Però després de les noves eleccions del 2000, havent obtingut una majoria absoluta, els neofranquistes van decidir aplicar el seu programa desnacionalitzador (i neoliberal) a fons. La deriva autoritària i hostil als nacionalismes no espanyols es van fer ostensibles en polítiques adverses a la presència pública del català (especialment dins l'àmbit educatiu) i en el fet d’acusar els mitjans de comunicació públics catalans d'adoctrinar la població. Evidentment, aquesta situació de nerviosisme, connectada amb aquesta sensació de mutacions importants al si d'una societat catalana cada cop més desconnectada de l'espanyola, implicava un suport electoral creixent a l'independentisme. I, de fet, a les eleccions autonòmiques del 2003, per primera vegada els bons resultats de l'independentisme moderat d'Esquerra Republicana de Catalunya, amb prop d'un 17% dels vots, va permetre articular una coalició de govern entre el catalanisme moderat socialdemòcrata del PSC i l'esquerra postcomunista, fet que va provocar una gran hostilitat de la ultradreta i dels mitjans espanyols contra Catalunya i alhora una política de sabotatge polític i institucional.
A grans trets es pot resumir que el Partit Popular, mitjançant el seu lligam estret amb les elits econòmiques, molt vinculades al món financer i especulatiu immobiliari, i per tant, dependent de fons públics, opta per desplegar el Gran Madrid, una concentració de poder econòmic que absorbeix els recursos del territori i desenvolupa unes inversions que busquin la centralitat d'una ciutat poc industrialitzada i el principal atractiu de la qual consisteix en la proximitat del poder polític. Això implica, per exemple, teixir una xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat que fa passar les principals rutes per la capital i evita connectar els grans centres econòmics i industrials dels Països Catalans (que tradicionalment, amb un 12% de la superfície, un 25 % de la població, representen el 40 % de la producció industrial i les exportacions) perjudicant l'economia industrial i exportadora i sabotejant que aquest eix econòmic esdevingui un contrapoder a la capital[7].
Fins a la fi del segle passat, les inversions en infraestructures provenien especialment de les transferències europees dels fons de cohesió, que eren abundants a partir del moment de l'entrada a la Comunitat Europea l’any 1986 (amb el compromís de portar a terme ajustaments estructurals i al preu d'una reconversió industrial important). Però amb la incorporació dels països de l'Europa Oriental provinents de l'antic Pacte de Varsòvia, es produeix una modificació del centre de gravetat de les prioritats estratègiques continentals, i els fons de cohesió que anaven a Madrid es veuen reduïts d’una manera dràstica. La veritat és que Brussel·les ja tenia notícies del fet que bona part dels fons europeus queien en trames de corrupció i de creació de xarxes clientelistes, i no anaven justament cap al desenvolupament econòmic de regions amb escassa activitat econòmica i elevats percentatges d'atur. La disminució dels fons disponibles, si hagués tingut lloc, hauria suposat un greu problema de legitimació política de l’Estat espanyol en aquelles regions, especialment meridionals acostumades a la dependència i als subsidis. A partir d'aquesta interrupció de diners forans, es va optar doncs per endurir el dèficit fiscal a costa dels Països Catalans. Substituir diners europeus per diners catalans (o més clarament, dels Països Catalans, afegint-hi així el País Valencià industrialitzat i les Illes turístificades). És d’aquesta manera que, amagat en una certa opacitat comptable, aquest dèficit respecte del Principat de Catalunya, s'elevava l’any 2021 fins als 21.982 milions d'euros anuals, cosa que representa el 9,6% del PIB català (i el 50% del pressupost total del govern de la Generalitat)[8]. Perquè ho puguem comparar, ve a ser una xifra semblant, en termes absoluts a aquella amb què Alemanya contribueix al pressupost de la Unió Europea. La diferència és que Alemanya té un PIB de 4,26 bilions US$, i aquests 20.000 M€ li suposen menys d'un 0,5% del PIB). Ja havia estat així d’ençà del segle XVIII, quan l'Espanya castellana ocupà militarment els antics territoris de la confederació catalanoaragonesa, que a partir de llavors, acabà tenint una mena de relació econòmica de tipus colonial. Madrid gasta; i Barcelona, paga.
El maltractament fiscal del moment també va acompanyat aleshores de l'enverinament d'una campanya de catalanofòbia als mitjans de difusió espanyols. Davant les queixes pel tracte discriminatori, es popularitzen els tòpics dels catalans com a insolidaris, avars, egoistes (que sovint coincideixen amb els tòpics antisemites, com ja havia succeït anteriorment durant els segles XIX-XX) acompanyats de “fake news” en el sentit que a Catalunya es persegueixen els castellanoparlants pel fet de parlar castellà, una qüestió òbviament falsa tot evitant de parlar de l'asimetria de l'estatus lingüístic de l'espanyol (oficial i obligatori constitucionalment) i el català (cooficial i opcional).
I és en aquesta dècada de confrontació continuada en què, com a reacció a l'hostilitat, un corrent transversal i políticament plural va sorgint a la superfície. L'independentisme de bona part de la societat catalana, sempre soterrat, va emergint. Però paral·lelament, un altre corrent més transversal, menys rupturista, amb el suport de partits no independentistes (socialdemòcrates i excomunistes) proposa un darrer intent d'arribar a un acord mitjançant un nou estatut d'autonomia, que representaria, en el fons, un intent d'un nou estatus: reconeixement de la nació catalana, un finançament més just, i tallafocs legislatius per evitar la intromissió de lleis estatals que anul·len i inutilitzen les lleis emanades del Parlament català.
La campanya de reacció desfermada per l’estat espanyol és d’una duresa extraordinària. La possibilitat d’un estatus diferenciat de Catalunya respecte d’Espanya va portar a accions d’una violència verbal indescriptible i atacs combinats amb silencis sepulcrals dels teòrics aliats. A més, tot succeeix en un context en què el Partit Popular és desplaçat del poder a les eleccions del 2004 i del 2008 (gràcies als vots de Catalunya, que sempre ha expressat un antifranquisme militant a les urnes, i gràcies als quals la dreta postfranquista ha quedat diverses vegades fora de les institucions)[9]. Com que no poden intervenir per mitjà de les urnes, busquen el suport de la premsa, i finalment mitjançant els tribunals, de l’acció dels òrgans superiors als quals únicament accedeixen persones properes als grans cognoms franquistes i postimperials. De tal manera que, l’any 2010, un Tribunal Constitucional, després de servir-se d’alguns tripijocs (com el fet d’apartar els sectors més moderats de la institució), acaba anul·lant aquells articles més estratègics del nou Estatut aprovat per un 90% del Parlament Català i per un 74% dels votants del referèndum que havia tingut lloc l’any 2006. La sentència, amb una interpretació alambinada del text, acaba deixant les institucions catalanes en una posició més precària que l'estatut anterior, del 1979, que havia estat redactat en termes ambigus en una situació delicada en què els rumors d’un cop d'Estat amb la intenció d’avortar l'autonomia eren constants i, fins i tot, ben creïbles.
La sentència de l'Estatut, el juliol del 2010, és considerada el fracàs definitiu de la via del diàleg amb Espanya, d'una via negociada per a mantenir Catalunya mitjançant un encaix polític i institucional acordat. Són anys duríssims en què bona part de la societat catalana, que se sent humiliada i maltractada, es comença a desconnectar psicològicament d'Espanya. Moltes relacions personals, acadèmiques, familiars, es dissolen. Els boicots mutus (a productes catalans i espanyols) es disparen i fan que Catalunya es concentri en l'exportació fora d'Espanya i durant la dècada següent, l’any 2014, es produirà un sorpasso en què el mercat espanyol deixarà de ser el principal, mentre que converteix Catalunya en una economia de les més internacionalitzades d’Europa.
Els nivells de desafecció envers Madrid ja són del tot evidents i constatats per a aquells catalans que no són independentistes però que veuen que ja res no tornarà a ser igual. Es tracta, en termes de l'historiador Joan B. Culla, de la “dècada de les decepcions”.
2010-2017: l'època de les il·lusions
La ruptura emocional envers Espanya ja s’ha produït. En poc temps, es passa del 15% al 45-50% de vot favorable a la independència (dependent de les fonts i de la metodologia dels estudis d'opinió). Però si acostem la lupa, observem que el 60% dels nascuts a Catalunya i el 77% dels qui tenen el català com a llengua materna són partidaris de la independència[10]. També hi ha suport entre una part no menyspreable dels qui han nascut a Espanya (17%) i dels qui han nascut a d’altres països (11%) o dels qui tenen el castellà com a llengua materna (16%). I és un resultat que es mantindrà durant més d'una dècada i que representa, evidentment, un problema de primera magnitud per a Espanya.
Tanmateix, com passa sovint en molts altres processos polítics, no és el mateix detectar un canvi de posicions en les opinions públiques i consignat pels estudis demoscòpics que convertir aquestes dades en fets. I la veritat és que l'impacte de la ruptura que suposa la Sentència de l'Estatut que hem comentat acaba rebentant el sistema de partits a Catalunya. Els nacionalistes moderats passen a l'independentisme. Els socialdemòcrates catalans, que depenen del socialisme espanyol, es manifesten favorables a Madrid i això implica una gran fugida de figures polítiques de primer ordre, així com un enfonsament electoral. Apareixen noves forces independentistes des de l'esquerra anticapitalista (Candidatura d'Unitat Popular: CUP) que resta vots a uns excomunistes que intenten jugar amb l'ambigüitat, mentre que partits independentistes històrics com ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) acaben alternant-se a la primera o segona posició als diversos comicis que tindran lloc durant la dècada. En unes altres paraules, emergeix un independentisme sociològic, políticament i sociològicament plural i transversal (amb els seus matisos, és clar). I això suposa un canvi radical de panorama.
Tot i així, sovint el protagonisme d'aquests canvis es concentrarà en l'acció d'agrupacions cíviques com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) capaç de mobilitzar centenars de milers de voluntaris i actuant com a grup de pressió envers els partits perquè avancin cap a l’emancipació. Grups com l’ANC –o altres entitats tradicionals, com l'antifranquista Òmnium Cultural (amb 190.000 socis)- acaben organitzant grans mobilitzacions populars capaces de moure manifestacions de més de 1,5 milions de persones de manera regular, a favor de la independència, o una gran cadena humana capaç de relligar els més de 400 km que hi ha entre els districtes catalans del nord sota dominació francesa (el Rosselló) i la frontera sud de Catalunya.
És una època d'il·lusions. El país ha desconnectat mentalment d'Espanya i això es tradueix en una nova consciència política, en una repolitització del país, que d’alguna manera emula la Transició a la democràcia de mitjan de la dècada del 1970, amb la diferència que les amenaces militars de llavors, ara semblen menors. Al capdavall, bona part de la població, acostumada a una certa normalitat institucional, creu que viu en una democràcia. Apareixen nombroses iniciatives de tota mena, projectes constitucionals, llibres, nous mitjans de comunicació, llibres blancs i debats sobre les formes, els continguts i la naturalesa que hauria de tenie la nova república catalana.
És una dinàmica revolucionària. El règim del 78, és a dir, el sistema del qual es dota Espanya després del franquisme entra en crisi. De fet, les mobilitzacions independentistes coincideixen en el temps amb moviments com l'11-M madrileny (que també alterarà el mapa polític espanyol, amb l'afebliment del bipartidisme), les revoltes àrabs o l'Occupy Wall Street. Es tracta d'un moviment força ben articulat, des de l'autoorganització i el qüestionament de les jerarquies. I també coincideix amb una època de profunda crisi econòmica associada a l'esclat de la bombolla immobiliària i financera del 2008 i a les receptes d'una dràstica austeritat imposada per Berlín a Europa (2010-2014) que comporta atur, desnonaments, vagues, mobilitzacions de tota mena , i un qüestionament creixent de l'ordre, que a Espanya té un nom: Règim del 78, o el que és el mateix, la democràcia borbònica vigilada de l’època del postfranquisme.
Tot plegat generarà molta por observat de Madrid estant: es tem una dissolució d'un règim que cada cop és més qüestionat. Escàndols de corrupció, la crisi mateixa de la monarquia que obliga Joan Carles I, hereu de Franco, a abdicar a favor del seu fill, més reaccionari encara que el pare, fenòmens que representen una constatació que els equilibris de poder es comencen a posar en dubte. El sistema és atacat des del front social, des del front democràtic, i des del front nacional. I és en aquestes situacions, com descriu bé el llibre esmentat al començament d’aquest treball, l'estat profund emergeix per intervenir directament en els esdeveniments tot fent desaparèixer aquells elements garantistes de caràcter constitucional i entrant a fons en una guerra bruta, en què, a diferència del que passava a principis del segle XX, el protagonisme el prendrà la judicatura, estretament associada al règim, així com la policia i els serveis secrets dedicats especialment a investigacions prospectives (la majoria al marge de la llei), querelles, intimidacions judicials o acusacions falses per tal d’acovardir l'oposició.
Davant la possibilitat creixent de la independència en el context europeu dels referèndums d'Escòcia i Crimea (2014), l'ofensiva mediàtica i propagandística s'intensifica. S'ha creat un relat despersonalitzador contra els catalans i rectificar seria un suïcidi per a la classe política que l'ha afavorit. No hi ha marxa enrere. Els líders i els partits que han empès cap a aquesta situació, ja molt qüestionats, s'hi juguen la credibilitat. Apujar ara el llistó és una estratègia que busca evitar que es parli de la responsabilitat d'aquells qui, en el fons la majoria ho intueix, han promogut un independentisme més fort mitjançant la seva retòrica agressiva, els seus actes i la seva intransigència.
D'altra banda, fer dels catalans un enemic interior en plena crisi política i econòmica té més avantatges que desavantatges. La bandera del patriotisme estatal sol funcionar com a narcòtic d’unes classes populars espanyoles insatisfetes, encara que amb un instint atàvic d’anticatalanisme secular. La bandera espanyola vermella i groga, associada a la monarquia borbònica i al franquisme (la republicana era tricolor, vermella groga i morada), contràriament al que succeïa des de la restauració democràtica, comença a ser omnipresent als carrers de Madrid i de les ciutats castellanes. D'altra banda, també es promou un procés d'ulsterització, és a dir, d'aglutinar la immigració espanyola arribada a Catalunya els anys 60 i 70 i els seus descendents amb la intenció de trencar la cohesió interna del país que s’havia desenvolupat d'acord amb el lema de Pujol de "Catalunya un sol poble" que havia intentat evitar qualsevol conflicte.
Les elits econòmiques promouen un nou partit, “Ciutadans”, explotant aquest sentiment anticatalà entre catalans d'origen espanyol. Una de les seves líders, Inés Arrimadas és, simbòlicament, filla d'un inspector de policia de la temuda Brigada Político-Social franquista (una mena de Stasi coneguda per la seva violència) que treballava a la comissaria de Via Laietana (coneguda com l'Abu Graib barceloní) ). La presència als mitjans d’aquest nou partit, el suport financer i la compra de voluntats polítiques, promou la ruptura del sistema polític català (amb partits no independentistes majoritaris com el socialdemòcrata Partit dels Socialistes de Catalunya que, no essent independentistes, sí que donen suport a la presència de la catalanitat i de la llengua a l'educació i l'administració) i es proposen amb insistència l’objectiu de polaritzar la societat. Assistim, doncs, a un intent de serbianotzació de la política catalana buscant l'enfrontament, sovint violent.
I no tan sols això. Es rescata de les tenebres l’Audiencia Nacional, una institució jurídica hereva directa del temut Tribunal de Orden Público franquista, dedicat ara a iniciar una ofensiva de repressió jurídica, de lawfare inventant-se casos de corrupció (que el temps, un cop el mal i el desprestigi públic ja s’haurà estat fet, demostrarà que són falsos o inconsistents) contra l’antic president Jordi Pujol (que s’havia convertit, sense gaire entusiasme, a l’independentisme) o Artur Mas, també acusat sense fonament. De fet, gairebé tots els presidents del govern català restaurat han estat objecte de repressió perquè presidir la Generalitat és una de les ocupacions més perilloses del món que provoca una persecució implacable per part d'Espanya[11]. I fins i tot la repressió es practicarà contra Sandro Rosell, president del Futbol Club Barcelona empresonat durant dos anys sense proves i exonerat en un judici posterior en què es posa en relleu la manipulació jurídica. Tot això es combinava amb una pressió econòmica asfixiant contra les elits econòmiques catalanes, que patien importants pressions fiscals i jurídiques per evitar la seva col·laboració amb el moviment independentista. Això implicava, per exemple, trucades amenaçadores des de l'entorn mateix del monarca.
Tot i això, de Catalunya estant, l'ambient era ben diferent. Entre el 2009 i el 2011, començant per la petita població d'Arenys de Munt, des de diversos ajuntaments es van portar a terme votacions locals sobre la independència. Hi van participar una mica més de 200.000 electors i va ser un acte de mobilització amb importants repercussions polítiques tant internes com externes i que, més enllà del seu simbolisme, va significar una gran capacitat d'autoconvenciment sobre la possibilitat d'una ruptura democràtica amb l'Estat. Tot plegat va constituir un moviment que va tenir la seva plasmació en una consulta no oficial per a tot Catalunya el 9 de novembre de 2014, amb la participació d'una mica més de 2,3 milions de persones (poc menys de la meitat del cens), amb un 81 % de vots favorables.
Fins al referèndum de l'1 d'octubre del 2017 es va continuar intentant arribar a un referèndum acordat amb Espanya, que bàsicament va fracassar per la negativa rotunda de Madrid, i la continuïtat de la via repressiva i intimidatòria. Per a Espanya, tot i que un referèndum oficial es podria traduir en un vot negatiu (com el que va passar el 2014 amb el referèndum escocès), la possibilitat d'una consulta anava totalment contra l'ontologia d'Espanya, obsessionada a negar el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya. Però la mobilització continuada i la gran politització popular en aquesta època de les il·lusions tenia com a resultat una gran capacitat de mobilització cada cop més autònoma i autosuficient de la societat civil mateixa que posava tan nerviosa la classe política de Madrid com la de Barcelona, temorenca d’un desbordament democràtic i revolucionari.
Aquesta situació porta al Referèndum del Primer d'Octubre de l’any 2017. Els dies precedents a aquesta data la classe judicial i la intervenció de les diverses policies espanyoles van començar una estratègia de tensió que es traduïa en operacions preventives, desplegament de milers de policies espanyols (acomiadats dels pobles d'Espanya entre visques nacionalistes i amb el crit de “a por ellos”), intimidacions, intervencions policials, fins i tot davant seus de partits polítics i amenaces poc dissimulades de repressió.
El referèndum va tenir lloc amb una gran participació (és difícil de conèixer fins a quin grau pel fet que centenars d'urnes van ser preses a la força per la policia), però probablement fou d’una mica més de la meitat del cens, amb un vot inequívocament afirmatiu a favor de la independència (90,2%). En un ambient d'ocupació militar, les forces de la policia espanyola van desplegar una operació repressiva que va comportar més de mil ferits i que va deixar imatges molt colpidores.
És difícil de fer un balanç d’aquesta data del primer octubre. Més enllà del fet que va suposar un divorci emocional feridor i irreversible entre Espanya i Catalunya, es va iniciar aleshores un procés de repressió profund contra la societat catalana que va portar a un distanciament, a diversos nivells, des del nivell personal al polític. Així que el dia 3, mentre que a Catalunya es va produir la vaga més important de la història del país, amb una mobilització de milions de persones, escandalitzades davant de l'experiència de la violència exercida per l'Estat espanyol dos dies abans, el rei, en la seva al·locució especial, va anunciar el que a la pràctica, era un cop d'estat: les llibertats democràtiques van resultar pràcticament suspeses i la repressió judicial que s'anunciava va comportar milers de represaliats (uns 4.200, segons fonts d'Òmnium Cultural)[12], unes desenes de líders polítics presos i exiliats, entre els quals el president de Catalunya, Carles Puigdemont, el qual, després d’haver fracassat totes les peticions d'extradició emeses contra ell, pot circular per tot Europa menys per Espanya.
Pel que fa a Catalunya tota aquesta onada repressiva va suposar una gran decepció per la baixa qualitat democràtica espanyola i la idea que, entre la democràcia i la idea de la unitat de l’estat, Madrid preferia sacrificar la llibertat a l'altar de la bandera (franquista). Pel que respecta a Espanya, va suposar un gran cost d'imatge internacional, una exhibició de fragilitat, i fins i tot la sensació de reculada en el temps, una bomba d'efectes retardats i una polarització política somorta que ha emergit aquests darrers mesos.
2017-2023: l'època del ressentiment
Tot historiador té sempre dificultats a l’hora d’avaluar amb precisió l'impacte d'uns fets recents. Tot i això, hi ha algunes evidències que deixen ben clar que res ja no tornarà a ser igual. En primer lloc, es pot constatar palpablement la ruptura irreparable que s’ha produït en les relacions personals, acadèmiques, econòmiques, familiars i culturals a causa de la repressió de l'estat espanyol, però sobretot a causa dels silencis de l'Espanya dita democràtica. Durant els primers anys de l'etapa repressiva, i si fa no fa, a partir de la campanya de catalanofòbia que hem denunciat, es va instal·lar una mena d'unanimitat patriòtica espanyola que negava pràcticament qualsevol mena de solidaritat en contra de la repressió espanyola sobre Catalunya. Mentre que el món es va horroritzar davant les imatges de la policia arrencant a cops les urnes del referèndum a Catalunya, a Espanya poques veus van mostrar una actitud crítica. I les poques que ho van fer, com les del professor Ramón Cotarelo o l'escriptor Suso de Toro, també van ser silenciades, escarnides o objecte directe de repressió. Manifestar-te a favor de Catalunya a Madrid podia comportar l’empresonament, com va ser el cas de Daniel Gallardo, condemnat a 4 anys de presó. O que John Carlin, el conegut periodista, autor, entre d’altres obres, d’Invictus, la biografia novel·lada de Nelson Mandela portada al cinema per Clint Eastwood, fos acomiadat del principal diari espanyol, El País, pel fet d’haver-se mostrat crític amb la repressió policial del primer octubre. O que Suso de Toro, un dels grans escriptors gallecs contemporanis fos apartat de tota col·laboració periodística i que els seus llibres no es distribuïssin més. O que ja no convidessin als platós televisius Ramon Cotarelo, un dels principals pensadors i experts en ciència política.
D'altra banda, la dictadura de facto feia despertar del somni democràtic moltes persones. La qualitat democràtica espanyola va caure en picat, deixant palesa una terrible inseguretat política i jurídica, en què grups de jutges connectats amb les clavegueres de l'Estat podien fer la vida impossible a qualsevol dissident.
També, però, la manca d'una resposta adequada d'una classe política catalana paralitzada per la por va suposar una decepció profunda entre la societat catalana, així com la manca de resistència de les institucions del país que havien estat suspeses i intervingudes gràcies a l'article 155 de la Constitució (un article copiat de la Constitució alemanya de Weimar i que permetia l'actuació arbitrària de l'executiu tot dotant-lo de poders excepcionals).
A tot aquest munt de fets s'hi afegia també la generació de campanyes propagandístiques destinades a la desmoralització de la societat catalana, intensificant campanyes contra la presència pública del català, intervenint directament o indirectament els mitjans de comunicació, o les polítiques educatives, intentant espanyolitzar les generacions més joves.
Tot i això, i malgrat les aparences, Espanya es troba en un moment d’una gran fragilitat. Com ja hem recordat, des de la perspectiva de les relacions internacionals, és un país vulnerable, perquè tothom sap quin és el seu punt feble. De fet, les resolucions dels diversos tribunals europeus critiquen la conducta d'Espanya, i són aquestes les que han forçat a anar alliberant els presos polítics o promovent modificacions en el seu dret penal com a manera indirecta de corregir allò que esdevenia una conducta intolerable d'acord amb les normes i les pràctiques de la Unió Europea.
A mesura que han anat passant els anys, i l'independentisme no afluixa (encara que la classe política catalana, mitjançant unes certes dosis de col·laboracionisme sí que es pot dir que ha cedit); la qüestió és que el problema es manté i qualsevol nova crisi de règim pot comportar la materialització de la ruptura. La política repressiva, i encara pitjor, la incapacitat de resoldre un problema d'encaix nacional mitjançant la política, ha generat una polarització també a Espanya, amb institucions paralitzades. De fet, el Consell del Poder Judicial (el govern dels jutges) fa cinc anys que té el mandat caducat. I no es renova per la por que una nova composició permeti jutjar aquells jutges que (havent actuat d'acord amb les indicacions tàcites del monarca) han prevaricat i practicat el lawfare com a instrument de repressió política. O de policies que s'han dedicat a espiar milers de persones (tot el govern català i diversos activistes) sense fonament ni autorització. També hi ha dubtes sobre la possible intervenció dels serveis secrets espanyols en algunes accions irregulars (hi ha nombroses sospites sobre la seva hipotètica intervenció en els atemptats gihadistes de l'agost del 2017 a Barcelona i Cambrils com a mitjà per a sabotejar el referèndum). També, evidentment, ha caigut la imatge de la monarquia, aquest element de continuïtat amb el franquisme, que ha anat per terra. Tant és així que des de fa deu anys el Centre d'Investigacions Sociològiques (que depèn del govern d’Espanya) ha deixat de demanar a la població sobre la posició popular envers la institució monàrquica. Fins i tot l'aparició de rumors sobre la infidelitat de la reina fa suposar que es podria haver engegat una campanya per tal enderrocar aqueixa institució.
Catalunya ha posat en evidència la disfuncionalitat d'Espanya, la seva incapacitat de practicar el pragmatisme i la seva preferència per la vella idea imperial que tants fracassos havia comportat en la traumàtica descolonització del 1898. Catalunya no va aconseguir independitzar-se el 2017, però ara Espanya és un país terriblement feble i dividit. Les eleccions del 2023 en què el partit socialista s'ha aliat amb antics comunistes i amb independentistes per tal frenar la dreta postfranquista del Partit Popular i el neofranquista Vox, han generat diverses tensions. La primera mesura empresa pel president Sánchez ha estat un d’aquests elements simbòlics tan importants: la possibilitat de l’ús del català al Parlament espanyol i a Madrid (un fet que enerva terriblement una part important de la societat espanyola). La segona, una llei d’Amnistia que s’hauria d’aprovar aquestes setmanes. La idea de veure tornar de l'exili el president Carles Puigdemont genera una angoixa terrible als qui havien protagonitzat el cop d'estat tàcit del 2017 (entorn del pronunciament reial del 3 d'octubre).
Hi ha por i histèria, i de fet, la retòrica de la guerra civil fa massa temps que és en boca de la dreta espanyola, de l'estat profund i en els seus mitjans de comunicació. La possibilitat que s'abordi l'autodeterminació de Catalunya fa tanta por com allò que podria ser més pragmàtic, un estatus diferenciat per a Catalunya.
Sobre això darrer, em considero escèptic. Certament l'Espanya postfranquista està afeblida, però com deia Bismark, Espanya és el país més fort del món, perquè sempre està intentant autodestruir-se, però no ho aconsegueix. O com deia el poeta Jaime Gil de Viedma, “De totes les històries, la més trista, sens dubte és la d'Espanya, perquè acaba malament”.
REFERÈNCIES
[1] Xavier Casals Meseguer, Enric Ucelay-Da Cal; El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Pasado & Presente, Barcelona, 2023
[2]Bernat Muniesa, Dictadura y Transición. La España lampedusiana (2 vols). Universitat de Barcelona, Barcelona, 2005
[3] En realitat, les eleccions del 1977, mitjançant una llei electoral elaborada acuradament per tal de minimitzar el pes de les grans ciutats on es concentrava el vot d'esquerra i maximitzar aquells territoris rurals i despoblats més susceptibles de veure el vot influenciat mitjançant mecanismes de caciquisme, no eren constituents, o no es va informar la població que es tractava d'escollir unes corts constituents.
[4] El Pacte de Sant Sebastià (1930) entre republicans espanyols i catalans implicava dotar Catalunya d'un estatus especial. El dia de la proclamació de la República (14 d'abril del 1931), els nacionalistes catalans van declarar “la República Catalana que fa part de la República espanyola”. Els republicans espanyols es van enfurismar davant aquest gest d'ambigüitat calculada que, si bé no implicava una independència formal, sí que donava a entendre un estatus d'igualtat respecte de Madrid. És per això que, davant l'amenaça d'una intervenció militar, van fer arribar uns emissaris per pactar una Generalitat: una antiga institució medieval constituïda el 1359 que funcionava com una comissió permanent entre les sessions de les Corts per tal d’administrar el Principat de Catalunya, un dels components de la confederació catalanoaragonesa, potència independent que agrupava els regnes d'Aragó, València i Mallorca, juntament amb el “Principat de Catalunya” la capitalitat i pes polític i econòmic dels quals es concentrava a Barcelona. Després de la guerra civil, la Generalitat va continuar funcionant a l'exili, primer a Mèxic i posteriorment a França, on residia el president Josep Tarradellas i Joan (1899-1988).
[5] Convergència i Unió va ser la coalició de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un partit creat clandestinament l’any 1974 al voltant de Jordi Pujol (1930). Fou el resultat de la confluència de diversos corrents conservadors, socialdemòcrates i liberals de caràcter nacionalista moderat, i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), partit de caràcter democratacristià fundat el 1931. Tots dos partits es van unir en una coalició política el 1978 i van governar Catalunya entre el 1980 i el 2003 i del 2010 al 2015. Durant el procés independentista que va seguir, la coalició es va dissoldre l’any 2015 perquè CDC va assumir l'independentisme, mentre que UDC no ho va fer. CDC va entrar en una evolució política que l'ha portat a reconvertir-se com un partit ideològicament plural amb el nom de Junts per Catalunya, el qual va fer part del govern autonòmic entre el 2016 i el 2022 mentre que la UDC, havent perdut gairebé tota la seva representació institucional es va dissoldre l’any 2017.
[6] Paola Lo Cascio, Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003, Afers, Catarroja, 2008.
[7] Germà Bel, España, capital París. Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la ‘capital total’. Destino, Barcelona, 2010.
[8] “La Generalitat eleva a casi 22.000 millones el dèficit fiscal del Estado con Cataluña en 2021”, El Economista, 18-IX-2023
[9] Concretament, d’ençà del 2004, cada vegada que la dreta no ha pogut governar ha estat perquè el vot, sempre a l'esquerra o als partits nacionalistes catalans, ho ha impedit. Això ha succeït el 2004, 2008, 2019 (dues vegades) i el 2023. Si Catalunya no hagués votat, hi hauria hagut una majoria de dretes ininterrompuda d’ençà del 1996.
[10] Centre d’Estudis d’Opinió, Baròmetre del CEO. Juliol del 2016.
[11] Fent-ne un inventari, el primer president de la Generalitat Restaurada, Francesc Macià (1931-1934) va passar llargs anys a l'exili francès. El seu successor, Lluís Companys (1934-1940), va passar diverses vegades per la presó; a la fi de la guerra civil es va exiliar a França, on el va detenir la Gestapo i fou lliurat a Franco, fet que va comportar el seu afusellament. El seu successor Josep Irla (1940-
1954) va passar la totalitat del seu mandat a l'exili, a París, mentre que part del seu govern estava exiliat a Mèxic. El seu successor, Josep Tarradellas (1954-1980) va passar també per l'exili fins el seu retorn a Barcelona l’any 1977. Posteriorment li arribaria el torn a Jordi Pujol (1980-2003) el qual havia passat per la presó franquista per les seves activitats catalanistes. Pasqual Maragall (2003-2007), socialdemòcrata, seria defenestrat en una maniobra del partit socialista espanyol, una mena d’operació de palau. El seu successor, José Montilla (2007-2010, un dòcil socialista d'obediència espanyola, n'és l'excepció i va poder acabar el seu mandat, que va perdre a les urnes. Artur Mas (2010-2016), seria processat per la seva participació a la consulta independentista del 2009 i el tribunal de comptes, un organisme compost per persones designades per franquistes coneguts, el va condemnar a una forta multa que pràcticament el va desposseir del seu patrimoni. Tot seguit arribaria Carles Puigdemont (2016-2018, encara que molts el consideren el president legítim actual), protagonista del referèndum d'independència, que viu exiliat a Waterloo d’ençà del 2017, el qual és considerat l'enemic públic número 1 d'Espanya. El seu successor al capdavant de la Generalitat, Quim Torra (2018-2021), va ser destituït per un tribunal espanyol per haver mantingut un símbol a favor de la llibertat dels presos polítics a la seu del govern. L'actual estadant del Palau de la Generalitat, Pere Aragonès, encara continua essent president, probablement a causa del seu baix perfil.
[12] Guillem Soler, “Represaliats independentistes veuen el nou delicte de sedició com una arma de doble fil”, El Temps, 13-XI-2022.
