Avui, la CUP és un artefacte polític inoperant. En els darrers anys ha quedat desdibuixada com a força independentista. A més, sovint ha posat més intensitat en debats esotèrics que no pas en propostes per fer avançar el país. Tot això, crec que pot explicar-se pel tipus de lideratge intern, tant el que és formal (és a dir, les persones escollides en assemblees) com el que és més informal (les persones o grups que es fan escoltar). Comptat i debatut, aquells que dirigeixen l'organització comparteixen una aparent retòrica revolucionària tot i ser captius del marc mental postmodern. També rebutgen el diàleg i la col·laboració amb d'altres espais polítics. A més, el reduït nucli de líders de la CUP tenen formes de vida similars: adolescències que s'allarguen en el temps, amb militàncies absorbents, feines intermitents i que rarament són en sectors productius, sense responsabilitats familiars etc. Fins i tot participen en els mateixos espais de relació. Per aquest món -la majoria militants d'Endavant- l'oci i la política són inseparables. L'endogamia és més que evident.
Amb aquest panorama, és perfectament normal que alguns sectors del país hagin començat a distanciar-se de la CUP. La CUP que va entrar al Parlament l'any 2012 va ser un revulsiu en les formes de fer política: per la joventut, per la capacitat d'imposar nous debats, per la síntesi entre qüestió nacional i social. Però passats els anys, l'atractiu basat en l'estètica i el discurs decauen. Perquè la vida és complicada, la gent vol partits que no només juguin amb la gramàtica i diagnostiquin crisis, sinó que sobretot s'arremanguin per solucionar-les.
I malgrat les trompades electorals, el partit aguanta prou. No ha desaparegut. Diria que no ho ha fet perquè tot això que explico no sol passar a escala local. Als municipis, on s'ha de retre compte als veïns, es defuig l'endogàmia, s'entomen les contradiccions, es troben espais de col·laboració política (menys amb la dreta espanyolista, en el darrer mandat la CUP va participar en governs de coalició amb tothom). A més, aquest és un partit fet a foc lent, que al llarg dels anys ha penetrat o s'ha nodrit del dens associacionisme del país. Encara té molts puntals.
Especulant, Jordi Graupera deia fa uns dies que existia una batalla entre Laia Estrada i Laure Vega (segons ell una representaria el comunisme dogmàtic; l'altra l'espanyolisme cultural). Ambdues, d'Endavant, competien per encapçalar la llista de la CUP el 12M. No sé què els passa, dins d'Endavant. Em preocupa més aviat poc. Però la batalla que efectivament existeix a la CUP és entre realitat i ficció. És una batalla entre aquells que assumeixen el país contradictori i a mig fer que tenim, i els que practiquen la turbomilitància ideològica. I tampoc cal dramatitzar-ho: a tots els partits n'hi ha, de faccions i tensions.
Fa molts anys, un sindicalista de la vella escola em va dir que els partits d'esquerra són com les eines del camp: s'han d'esmolar una i altra vegada abans de comprar-ne cap. Perquè el capital acumulat i la referencialitat són importants. En el proper cicle polític tenim l'oportunitat de tornar a esmolar la CUP. Només caldrà que s'imposi el sentit comú: se centri l'atenció en les contradiccions principals de la societat catalana, i es passi de la fase de diagnòstic a exercir la responsabilitat pública.
En aquest nou cicle postprocessista hi haurà actors polítics recent arribats. Alguns difícilment obtindran representació al Parlament perquè s'han construït precipitadament, i de dalt cap a baix. La CUP haurà de ser prou intel·ligent i generosa com per entendre que, durant aquests anys d'inoperància, gent valuosa se n'ha distanciat i ara participa en d'altres llistes electorals. No són contrincants i molts menys enemics: són independentistes amb els quals cal que tornem a unir esforços.
Lluís Sales i Favà
