Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Gonçal Castelló. El valencianisme conseqüent

Article de Robert Surroca sobre Gonçal Castelló, publicat al web de l'Associació Cultural Vibrant

30/10/2023 Memòria històrica
Gonçal Castelló Gómez-Trevijano neix a Gandia (La Safor), el 9 d’octubre de 1912, fill de pare valencià i mare de Logronyo. Estudia les carreres de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de València. Com a estudiant intervé, a través de la FUDE (Federación Universitaria Democratica Española) en la proclamació de la República. S’afilia a les Joventuts del Partit Comunista d’Espanya, en una de les poques opcions d’esquerra que hi havia a la València d’aleshores.

Durant el període republicà passa temporades a París, de la mà d’un il·lustre artista valencià, en Josep Renau. Allà coneix l’escriptor Louis Aragón, amb la col·laboració del qual fa els estatuts de la UEAP (Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris) i col·labora en la seva revista, Nueva Cultura. Fa de professor de francès en una escola de Logronyo i després a l’institut de Felanitx (Mallorca). A Felanitx estant prenc consciència dels Països Catalans.

L’any 1936, la revolta feixista l’agafa a Madrid, on preparava oposicions a la carrera consular, aleshores marxa voluntari al front de la “Sierra”. Enviat pel PCE, torna a València per formar part de l’Executiu Popular en la Subdelegació de Milícies. Participa en la conquesta de Terol al capdavant d’una companyia. Per mèrits de guerra arriba al grau de comandant. Fa un curs d’oficials en l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya de Barcelona, i és nomenat Cap d’Estat Major de la 54 Divisió del front de Llevant, participant en la defensa de València.

És fet presoner al port d’Alacant i tancat al camp de concentració d’Albatera, d’on s’escapa per amagar-se a la capital del Túria. A causa de la mort del seu pare, retorna a Gandia on és detingut per la denúncia d’un feixista local. És processat i empresonat, durant sis anys, a la presó Model de València.

Un cop surt, és desterrat a Madrid amb llibertat vigilada, hi viurà 36 anys, des de 1946 a fins a 1982. Pels seus antecedents penals no pot col·legiar-se com a advocat fins a l’any 1950. A Madrid estant referma la seva valencianitat/catalanitat. Amb un grup de valencians, illencs i catalans creen, l’any 1962, la Colla de Tirant lo Blanc, espai de tertúlia i mútua informació democràtica.

Com a procurador dels tribunals assisteix a gairebé tots els catalans, i també als bascos, que són processats pel TOP (Tribunal de Orden Público) amb una dedicació que anava molt més enllà de les seves obligacions professionals i, moltes vegades, sense cobrar. Conseqüència de la seva evolució cap a l’independentisme, ingressa al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). El 2002 s’incorpora a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Des de l’any 1982 viu a Barcelona amb la seva dona Elisabet Orri.

Va ser fundador i col·laborador de la revista Gorg, fins a la prohibició d’aquesta publicació per la censura franquista. L’any 1977 participa en la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser nomenat soci d’honor. És Patró d’Honor de la Fundació Jaume I. El 1985 comparteix l’Estelada d’Or dels Països Catalans juntament amb en “Tisner”, per la seva defensa de la nació catalana.

Escriu al Tossal, Diario de Valencia, Tele-estel, Mundo Diario, Avui, Canigó, El Llamp, etc. Vivint a Madrid envia articles a la revista de Gandia La Ciudad, els primers que van eixir en català a aquesta població, després de la victòria feixista, els quals aplegà en el llibre Viure a Madrid: cròniques de l’altiplà, de 1973. Fins a la mort del dictador Franco no pot publicar la resta de la seva obra. Dia a Dia dels Països Catalans (1976), Sumaríssim d’urgència (1978), aquest sobre la seva experiència carcel·laria, La clau d’un temps (Premi Jaume Roig 1982), València dins la tempesta (1987), etcètera. Ens deixa inèdites les seves memòries: Final de viatge: memòries d’un gandià.

En Gonçal mor el primer de febrer de 2003, amb 90 anys. Fins al darrer moment va ser un defensor infatigable de la llibertat, els ideals socials propis de l’esquerra i de la unitat i la independència dels Països Catalans.

 

Valora
Rànquings
  1. Dos "anti-wokes" de Reus "fan memòria" del seu pas per un casal de l'esquerra independentista
  2. Manifestació a Palma contra la massificació turística
  3. Manifest llegit a Plama al final de la manifestació sota el lema "Mallorca no es ven"
  4. «Buuuaaaaaah! Jo volia el meu...»
  5. Manifestació a Sant Just Desvern contra el Pla de la Bonaigua
  6. Poble Lliure exigeix responsabilitats a la CUP davant dels mals resultat electorals
  7. La CUP comença una ronda amb moviments socials per analitzar conjuntament la situació del país i compartir propostes i reptes
  8. Comença el judici a les 7 feministes encausades per la vaga del 8M del 2018
  9. Més de 170 organitzacions ciutadanes de tot l’estat espanyol presenten un manifest per denunciar la creixent militarització a la UE i la instauració d’un discurs bel·licista.
  10. Comença l'evacuació de turistes a Nova Caledònia mentre els independentistes protesten
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid