Nosaltres, després d’uns anys de lluita als carres amb durs enfrontaments amb les forces d”’ordre” havíem entrat en crisi, especialment a causa de a la divergència de criteris de com prosseguir la lluita.
Jo, cansat i fart de divisions, vaig decidir canviar de vida, vaig marxar de Barcelona i em vaig instal·lar en el Ripollès, a treballar de pagès en una granja de gallines. La resta de companys van fer una mica el mateix, es van buscar la vida. I alguns altres van continuar amb la lluita, com en Digon, per exemple.
I el 23 F ens va torna a unir. Conegut el cop d’estat van fer una important, amb tot els membres que participàvem a les manifestacions i accions de resistència. La trobada es va fer al carrer Carretes de Barcelona, en un local, un bar d’uns companys. I vam decidir implicar-nos per fer fracassar o plantar cara al cap d’estat dels militars espanyols.
Vam decidir que la gent del bar coordinessin els moviments i els nostres contactes amb els barris que preparaven la Resistència al cop. Vam repartir la gent. I és poc conegut, però vam planificar un assalt a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil del carrer Sant Pau, molt a la vora d’on fèiem la reunió. El altres es distribuirien en las proximitats de casernes militars, la del Bruc, la d’intendència, de Sant Boi, i la d’artilleria en Sant Andreu. Un altre grup es desplaçaria a Andorra, on teníem molt de material, per baixar-lo a Barcelona.
A mi em va tocar, junt amb dos companys més, el de Sant Andreu. En arribar a Meridiana amb Aragó, la filera de vehicles militars era impressionant. Els vehicles militars romanien aturats, i vam suposar que esperaven ordres.
Per sort, per a tots, l’endemà i en mica en mica es va tornar a la normalitat!. 42 anys. El cop reeixit i la preparació de la residència. Tot això és història!
