El Tempir considera insuficient i migrat el nou reglament que desenvolupa l’exigència del requisit lingüístic

El Tempir, l’associació cívica en defensa de la llengua i la cultura valencianes al sud, valora com a “insuficient” i “oportunitat perduda” el nou reglament presentat que desenvolupa l’exigència del coneixement del valencià per a l’accés a la funció pública. En aquest sentit, El Tempir considera que no té lògica que la conselleria que acumula gran part d’ocupació pública de la Generalitat juntament amb Educació, és a dir, Sanitat, no estiga afectada per aquest nou reglament i continue, doncs, en la mateixa situació, sense garantir cap requisit de coneixement del valencià. Aquest acord no ens equipara en igualtat de condicions amb altres comunitats autònomes on sí que tenen regulada la competència lingüística en totes les àrees de l’administració i serveis públics, inclosa Sanitat, àrea on es produeix una major indefensió dels valencianoparlants. S’allunya sine die la possibilitat de caminar cap a un model sanitari més inclusiu, equitatiu i respectuós amb el valencià. En altres paraules, el País Valencià continua a la cua en protecció de drets lingüístics, fins i tot, per sota de la regulació existent a Galícia, aprovada en el seu moment pel Partit Popular. En conseqüència, els ciutadans valencianoparlants continuen sent ciutadans de segona al seu país.

Així doncs, El Tempir valora com a positiu que hi haja un principi rector que exigisca la garantia del coneixement del valencià per a l’accés a la funció pública, però lamenta que no es desenvolupe amb l’ambició necessària per a posar el valencià al mateix nivell del castellà, que continua sent, de iure i de facto, l’única llengua de la qual s’hi exigeix el coneixement efectiu, per la qual cosa els únics drets lingüístics que continuen plenament garantits al País Valencià són els dels castellanoparlants.

Sorprén en l’àmbit docent que es vulga atorgar un nivell C1 a aquells alumnes que traguen un 7 en els dos cursos de batxillerat i no ho hagen lligat també al nombre d’hores cursades en valencià segons el projecte lingüístic de centre. Ni tan sols s’aprofita aquesta regulació perquè la Conselleria d’Educació impulse la seua llei de plurilingüisme. Per tant, és paradoxal que s’atorgue un C1 a aquests alumnes amb una mitjana de 7 en l’àrea de Valencià, però per a fer la prova d’accés a la universitat no es requerisca aquest nivell per a superar-la. Al remat, els professors de valencià saben que els seus alumnes quan acaben aquesta etapa d’ensenyament postobligatori no tenen un nivell C1.

Per cert, no deixa de ser preocupant i simptomàtic que no es faça al·lusió en aquesta regulació al fet que els funcionaris de carrera també hagen de capacitar-se en un termini de temps fixat.

En el fons aquest acord ha servit perquè uns es presenten davant l’opinió pública amb un acord que consideren històric amb un suposat blindatge del valencià, que és parcial i migrat, que no acaba de prestigiar la llengua i sí la mig devalua per una regulació incompleta (Sanitat), i altres continuen enrocats a construir una nova excepcionalitat en l’àmbit sanitari, una nova exempció en el termini d’exigència com si es tractara d’un nou Baix Segura. En definitiva, el País Valencià es converteix en un país d’exempcions i excepcions, tal com El Tempir ha denunciat des de fa molt de temps.