Així doncs, El Tempir valora com a positiu que hi haja un principi rector que exigisca la garantia del coneixement del valencià per a l’accés a la funció pública, però lamenta que no es desenvolupe amb l’ambició necessària per a posar el valencià al mateix nivell del castellà, que continua sent, de iure i de facto, l’única llengua de la qual s’hi exigeix el coneixement efectiu, per la qual cosa els únics drets lingüístics que continuen plenament garantits al País Valencià són els dels castellanoparlants.
Sorprén en l’àmbit docent que es vulga atorgar un nivell C1 a aquells alumnes que traguen un 7 en els dos cursos de batxillerat i no ho hagen lligat també al nombre d’hores cursades en valencià segons el projecte lingüístic de centre. Ni tan sols s’aprofita aquesta regulació perquè la Conselleria d’Educació impulse la seua llei de plurilingüisme. Per tant, és paradoxal que s’atorgue un C1 a aquests alumnes amb una mitjana de 7 en l’àrea de Valencià, però per a fer la prova d’accés a la universitat no es requerisca aquest nivell per a superar-la. Al remat, els professors de valencià saben que els seus alumnes quan acaben aquesta etapa d’ensenyament postobligatori no tenen un nivell C1.
Per cert, no deixa de ser preocupant i simptomàtic que no es faça al·lusió en aquesta regulació al fet que els funcionaris de carrera també hagen de capacitar-se en un termini de temps fixat.
En el fons aquest acord ha servit perquè uns es presenten davant l’opinió pública amb un acord que consideren històric amb un suposat blindatge del valencià, que és parcial i migrat, que no acaba de prestigiar la llengua i sí la mig devalua per una regulació incompleta (Sanitat), i altres continuen enrocats a construir una nova excepcionalitat en l’àmbit sanitari, una nova exempció en el termini d’exigència com si es tractara d’un nou Baix Segura. En definitiva, el País Valencià es converteix en un país d’exempcions i excepcions, tal com El Tempir ha denunciat des de fa molt de temps.
