Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Deportats a l'illa de Yeu després de la «La Grande Évasion»* de la presó de Segòvia

Article de Carles García Solé, independentista sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC

07/07/2022 Memòria històrica

 

(*) El diari Le Monde va titular així la notícia de la Fuga de Segòvia, «La Grande Évasion» de 24 militants d'ETA i cinc catalans del FAC, FRAP, MIL i PCE-I.

 

Després d'haver fugit de la presó de Segòvia i de l'assassinat d'Oriol Solé Sugranyes i la detenció d'un nombrós grup de fugitius, vam trigar fins a vint-i-un dies a arribar a Baiona, gràcies a una barca de pesca que va sortir de Fuenterrabia amb gent pròxima a ETA. Érem en Mikel Laskurain, Koldo Aizpuru, Jesús María Muñoa i jo.

Fins que no vam arribar va ser tot un calvari; por, pena, angoixa, ràbia molta ràbia. Sabíem per un petit transistor de la sort dels nostres companys, l’Oriol mort a trets, en Ramon Llorca també ferit, l'Isazu i els altres eren detinguts de males maneres, nosaltres cinc, contant amb la Miren, una dels membres de comando que ens van facilitar la fugida de la presó de Segòvia. Érem conscients que encara que fos només un el qui escapés del cercle policial i militar que havien muntat en quilòmetres a la rodona, representaria que la fuga seria un èxit.

Vam estar amagats en aquell xalet d’Espinal onze dies, rodejats i amb visites constants al voltant del xalet per la guàrdia civil qie comprovava que no s’havien forçat les portes i finestres. El primer dia de la Setmana Santa es van presentar l’amo de la casa amb un altre home. Els vam reduir a punta de metralladora i els vam demanar que ens acompanyessin fins a Pamplona amb els seus cotxes. Ells s’hi van negar. Després d’entregar-los 30.000 pessetes per les molèsties, els vam lligar i emmordassar i amb un dels seus cotxes vam fugir en direcció a Pamplona.

Quan vam arribar al poble d’Altsasu i vam trucar a diferents cases demanant auxili. En una d’elles ens van acollir tot dient «els perseguits per la guàrdia civil eren «benvinguts». Després d’uns dies ens van demanar que els expliquéssim què era allò d’ETA. Aquell home, que era pastor, de matinada amb la seva furgoneta ens va dur a la muntanya i ens va indicar el camí per arribar a un monestir de Nuestra Señora d'Aranzazu i que hi demanéssim ajuda. Així ho vam fer. Al cap d’uns dies gent de l’organització varen venir amb un camió ple de mobles. Entre els mobles vàrem arribar a Donosti. Després d’uns dies d’espera vam embarcar al port de Fuenterrabia disfressats de pescadors i passant pel costat dels guàrdies civils que no en van sospitar res.

Demanar l'Estatut de refugitats polítics

Es va donar el cas que algun detingut de la fuga estava dins del territori francès i els gendarmes van permetre que fossin detinguts per la Guàrdia Civil. Per això a nosaltres ens aconsellaven anar a demanar l’asil a la capital francesa, a París. Allà ens va acompanyar a la Prefectura de policia perquè necessitàvem un intèrpret d’espanyol. L’advocat ens va dir que estava tot encaminat i que no calia la seva presència. A la tarda hi vam anar, tal i com havíem quedat. En entrar a la prefectura ens van rodejar una colla de policies. De matinada i emmanillats ens van portar a la presó de la Santé en quatre cotxes. Un en cada cotxe ens portaren a la costa de la Bretanya francesa, Fromentin, on vam restar unes hores en els calabossos i al matí ens vam varen conduir a un vaixell que fa la travessa fins la illa de Yeu. Nosaltres pensàvem que ens duien cap a Espanya i ens vam resistir. Va haver-hi violència entre els gendarmes i nosaltres. Finalment ens portaren fins a l'illa de Yeu.

Illa de Yeu

Yeu és coneguda a França, entre altres, perquè hi ha enterrat el Mariscal Petein, famós col.laborador dels nazis quan l’ocupació a la II Guerra Mundial. El govern francès no sabia què fer amb nosaltres. Portar-nos a Espanya seria un escàndol i deixar-nos lliures tampoc, perquè rebien molta pressió des de Madrid. Solució temporal: desterrats a Yeu i deixar passar el temps. A l'illa hi havien set bascos de la direcció d’ETA que ja portaven uns mesos. Peixoto, Marc, Tito, Miren i tres més. Amb la nostra arribada vam arribar a ser onze en total. La Miren nostra, la del comando d’extracció de la presó, s’havia quedat a Baiona per continuar amb la lluita.

La vida a Yeu era tranquil.la. Estàvem allotjats en dos hotels i compartíem habitació entre nosaltres, dinar i sopar en el restaurant de l’hotel i tot pagat pel govern francès. L’únic inconvenient era que estàvem vigilats pels gendarmes les 24 hores del dia. La premsa tenia molt de interès a fer reportatges sobre l’aventura de la fuga. Van venir de tor arreu, NOBEL OBSERVATER, POR FAVOR, CANIGÓ, VIEJO TOPO, etc. etc. També diaris i personatges varis, com una delegació del Front Nacional de Catalunya (FNC). Recordo que aquests últims em van ajudar econòmicament. Jo no tenia diners, ni un cèntim, ja que quan estàvem en el camió fugin de la presó el comando que ens ajudava ens van repartir 30.000 ptes. a cada un dels fugats, però els meus diners són els vam donar a l’amo del xalet com a compensació per l’estada a casa seva. Tot i que a la pel·lícula sobre la fuga de Segòvia diu que va ser una de les noies del comando, no va ser així: li vaig donar els diners amb què comptava i recordo que vaig dir-li que no ho digués a la Guàrdia Civil perquè l'hi prendrien, com així va ser.

De tots els periodistes que en aquells dies que es van desplaçar a Yeu a parlar amb nosaltres en destaca una, la Maria Eugènia Yagüe. Ella treballava per una revista de Madrid i venia d'Itàlia de fer un reportatge sobre l’estrena d’una pel·lícula de la vida d’uns anarquistes. Amb el temps he suposat que seria «SACCO E VANZETTI». Estava molt sensibilitzada amb la mort d’aquells dos homes. Vam estar tota la nit xerrant i vam acabar dormint junts aquella nit. Per a mi va ser la primera vegada. D’aquella nit va néixer una llarga amistat amb ella, i favors que en el temps li vaig anar demanant. Més endavant ho explicaré.

Seguíem fent relacions amb els natius de la illa, per la nit sortíem de copes pels bars. Pescadors, la metgessa, professors, botiguers i fins i tot els acomodadors de l’únic cinema de la illa volien parlar amb nosaltres. Practicàvem amb ells un joc medieval dels bascos que consistia en tirar d’una corda, nosaltres en una punta de la corda i els de la illa a l’altre. El grup de bascos de Yeu que hi havia a l'Illa abans que nosaltres eren gent selecta. Quan la premsa espanyola parlava de l’etarra Marc, deien que era com un «lord anglès» pels seus modals i bones maneres. Era costum després dels àpats que tots ells cantaren cançons típiques basques que eren aplaudides per la resta dels comensals.

Un dia ens va arribar la notícia que l’esquerra Francesa estava organitzant una concentració a Yeu en solidaritat amb els amics bascos.

La periodista ja havia marxar i estava a Madrid treballant. Tots els dies em trucava des de la redacció on treballava per saber com estava.

Era a principis del mes de juny del 1976 quan va arribar el vaixell que feia la travessia entre el continent i la illa ple de gent amb símbols de l'esquerra. En un descampat es va improvisar un escenari; hi van haver parlaments polítics i actuacions musicals. L’acte va durar tota la nit i ja de matinada vaig coincidir amb un noi de cabells llargs, era un dels que va actuar, quan li vaig dir que jo no era basc sinó català, va començar a parlar-me en mallorquí. Va explicar-me que el seu pare era francès però la seva mare era mallorquina. A partir d’aquell moment ens vàrem explicar les nostres vides. Vàrem estar parlant durant hores. Va ser cap el final de la conversa i quan ja havia de pujar al vaixell per marxar que se’m va acudir de dir-li «ja que tu vius aquí davant de la costa de Fromentin, no sabries d’algú que tingués un vaixell i que ens tragués d’aquí?». Ell es queda pensatiu i em diu «deixem que m’ho rumii i ja et diré quelcom»

Jo d’aquesta conversa no ho vaig comentar ni als companys ni a ningú. A la illa tot seguia igual, només que havien reforçat la nostra vigilància, en comptes de seguir-nos els quatre o cinc gendarmes ara els que teníem darrera anéssim on anéssim eren dotze o més.

Estàvem a l’hotel esperant l’hora del dinar quan em varen avisar que tenia una trucada de telèfon, era el noi de cabells llargs, el mallorquí que cantava i que es diu «Jean Pierre». Va citar-me l’endemà a l’hotel per parlar. Vaig reunir als bascos i els hi vaig explicar la meva conversa amb el mallorquí. Va ser llavors quan vaig saber que els bascos feia setmanes que treballaven en un plan de fuga. Havien arribat a la conclusió de que no era possible. El seu pla consistia en fer venir un vaixell de pesca des del Païs Basc per recollir-los. Ells reconeixien que logísticament no era possible. El tema va quedar aquí a l’espera de la meva entrevista amb el mallorquí a l’endemà.

En Jean Pierre va arribar amb el vaixell del matí i en una habitació de l’hotel vàrem estar parlant durant deu minuts, era fàcil. El proper diumenge en una caleta de la illa a una hora convinguda ens recolliria un veler de dotze metres i ens desembarcaria en un lloc de la costa a Bretanya. El mallorquí i els seus amics músics es farien càrrec de tots nosaltres (eren onze) fins a poder ser traslladats a Iparalde. Mentrestant en Jean Pierre esperava a l’habitació jo em reunia en una altre habitació amb tots els bascos. Els bascos al.lucinaven. A la vegada desconfiaven i em preguntaven de què coneixia aquella persona i si era de fiar. Els hi vaig dir que només el coneixia d’aquella nit de l’acte de solidaritat. Va durar poc la decisió, era un joc a cara o creu. Per unanimitat vam decidir que si. A nosaltres ens tocava muntar l’estructura dins de la illa i despistar a la dotzena de gendarmes que es seguien per tot arreu. Vaig comunicar-li el SÍ al Jean Pierre i vàrem acordar l’hora i el lloc exacte. Ens vàrem desitjar sort.

Vam començar a triar les persones més fiables de la illa. La metgessa, el professor, el farmacèutic, el pescador, etc. etc. i vàrem traçar un pla. A la illa hi havia un únic cinema i aquell diumenge estrenaven la pel·lícula TIBURON. Aniríem tots al cinema i amb la complicitat dels acomodadors sortiríem per la porta del darrera on ens esperarien amb quatre cotxes per portar-nos a la caleta. Els gendarmes esperaven fora a que acabés la pel·lícula. Teníem un marge de dues hores. Va ser tot un èxit.

En una barqueta de goma vàrem fer varis viatges portant la gent al veler. Els tripulants del veler eren dos francesos, un noi i una noia i amb nosaltres érem tretze en el vaixell. No feia gens de vent per tant les veles no podien fer la seva funció, havíem de navegar amb el motor auxiliar, que es un motor petit que serveix per les maniobres en els ports, per tant navegàvem molt poc a poc. En un vaixell gran la travessia entre la illa i el continent pot durar aproximadament una hora, nosaltres vàrem trigar vuit hores en arribar a la platja on esperaven en Jean Pierre i els seus companys. En aquells temps no existien els mòbils i fer servir l’emissora no era recomanable. Vàrem arribar a la platja i efectivament aquells amics estaven allà esperant-nos. Ens vam acomiadar ràpidament dels tripulants del veler i vàrem pujar en els cotxes que ens van dur a dos amagatalls repartits en dos grups. Vàrem estar amagats uns deu dies que es van fer llargs molt llargs. Teníem ganes d’estar en una certa normalitat. Els quatre de Segovia dúiem gairebé tres mesos fugint. Un dia estan amagats en el refugi de la Vendée a mi em va agafar un atac d’asma. A Segovia en vaig tenir dos o tres. M’havien de donar cortisona, els companys es van espantar i van decidir d’anar a buscar un metge saltant-se totes les normes de seguretat. Per sort era una bona persona, em va curar i no va dir res a ningú.

Vam estar una deu dies amagats en les dues cases dels amics bretons, sense sortir per a res. Van dir- nos que estaven preparant el trasllat. Nosaltres tres volíem anar a Euskadi Nord, allà seríem acollits pels nostres.

Els bretons van preparar dues furgonetes tipus roulote. En elles i sense cap incident vam arribar a Baiona. Després d’unes trucades de telèfon ens van venir a buscar gent de l’organització basca i de nou tancats en pisos, lluny de tota sospita. Els bascos em van insistir molt que em quedés amb ells, deien mig en broma que ja no era català, que era basc. Vaig negar-me rotundament, jo era català i la meva lluita era a Catalunya. Aquells dies de juny del 1976 a Euskadi Nord estava tot molt alterat, havien desaparegut dos policies espanyols i un membre de la direcció d’ETA, en «Pertur». Un militant que es deia membre d’ETA i que ens feia de xòfer ens va portar fins el Pont de Behovia, on havia desaparegut en Pertur; ell mateix l’havia portat allà. Sembla que tenia una trobada amb gent de l’interior i ja no va tornar.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid