Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els monjos de Sant Miquel de Cuixà, solidaris amb els refugiats de la Catalunya Sud

Per Carles Garcia Solé, represaliat i exmilitant del FAC

21/04/2022 Memòria històrica

La relació dels exiliats catalans amb els monjos del monestir de Cuixà era intensa i fluïda, no tan sols per el actes culturals que, ells, promovien i no tan sols en el monestir, també a Prada el poble més proper. Alguns d'ells també d’alguna manera es van exiliar quan es va represaliar l’abat Escarré, forçat a marxar del monestir de Montserrat per pressions del franquisme. Un grapat de companys, després de les nostres detencions, en van refugiar a la Catalunya Nord, amb l’ajut de persones autòctones d’aquell territori, també català. Recentment ja vaig escriure un article on explicava alguns episodis de l'exili i en què agraïa als monjos d'aquest monestir la seva solidaritat: "Dècades després: gràcies a Sant Miquel de Cuixà."

Jo vaig aterrar a Perpinyà després de la fuga de la presó de Segòvia i de l’illa de Yeu. Era l’any 1976, i la Catalunya Nord estava molt alterada. La presència de molts refugiats catalans com a conseqüència de la repressió a l’interior, del PSAN, FAC, OLLA, MIL i molt d'altres, feia que l’activitat política fos intensa.

També l’extrema dreta era molt activa, i intentaven fer més difícil la presència  de catalans del sud. Dos companys nostres van ser metrallats des d’un vehicle en marxa quan caminaven per la carretera propera a Elna. En aquells anys, un clàssic era el destape a les pel·lícules que s’hi projectaven. Aquells grups ultres també van atemptar amb explosius contra alguns dels cinemes de Perpinyà.

Algunes persones amb qui compartia aquella lluita clandestina, pel fet que jo comptava amb un renom a conseqüència de les dues fugues, van establir mesures especials per a la meva seguretat. Un pis clandestí i un company que es va convertir en la meva ombra, que anomenàvem "Sandokan". El més destacat va venir per part de Sant Miquel de Cuixà, el pare Oleguer, que entrenava gossos per a la defensa, pastors alemanys, i que em va regalar el millor d’aquests cans, la Ulea. Era curiós per a mi, quant sortíem als carrers de Perpinyà o de Prada el Sandokan, la Ulea i jo.

Sant Miquel de Cuixà sempre hi era, sobretot per als catalans del sud perseguits per la dictadura. Jo havia estat per primer cop al monestir a finals dels anys 60. Va ser en aquella primera trobada quan vaig conèixer l’Oriol Solé Sugranyes (després vam coincidir a la presó de Segòvia). El pare Oleguer, el Josep, el Raimon, la cuinera que ens donava de menjar, de qui no recordo el nom.

El meu germà, Gepi, després d’un pas de muntanya clandestí amb una forta tempesta de neu i fred, va haver de ser hospitalitzat i amb una llarga convalescència. Els monjos de Cuixà li van oferir aixopluc i cura. El monestir de Cuixà i els seus monjos sempre van mostrar-se solidaris i implicats en la lluita per les llibertats de Catalunya. Una compromís que, moltes dècades enllà, tot i la desaparició dels seus protagonistes, s’ha mantingut: Sant Miquel de Cuixà, pel que he llegit, també va jugar un paper de compromís en l’operació urnes que van fer possible el Referèndum de 2017.

Moltes coses a agrair als monjos de Sant Miquel de Cuixà d’aquella època. Moltes més que no explicaré. Sí que faré referència a uns esdeveniments desagradables. Hi havia un personatge en aquells temps, em sembla recorda que es deia Emili Simó i que no tenia res a veure amb nosaltres, que es dedicava a fer atracaments a banc al crit “Visca Catalunya! i Visca el FAC!”. Va fugir també a la Catalunya Nord, amb la nostra ajuda, i provisionalment es va instal·lar a Sant Miquel de Cuixà, amb la condició de no tornar a l’interior. Un dia em va trucar en Raimon perquè em desplacés al monestir. El tal Emili s’havia desplaçat al Principat i en una de les seves accions havia estat ferit de bala. Al poc temps vaig saber que l’Emili havia estat detingut per la Gendarmeria francesa.

Alguns us preguntareu què se’n va fer de la Ulea, la primera gossa de defensa que em va regalar el pare Oleguer, prior de Sant Miquel de Cuixà. El monjo Oleguer la va portar des d’Alemanya i fou la primera que va tenir i amb la qual entrenava els altres gossos. Quin acte de solidaritat va tenir amb mi l’Oleguer! La Ulea em va acompanyar durant els dos anys que vaig residir refugiat a la Catalunya Nord.

Quant vaig tornar a Barcelona després de l’amnistia, vaig baixar la Ulea amb mi. La meva vida, en aquells temps de lluites agitades als carrers de Barcelona, se’m va fer difícil per no dir impossible tenir-ne cura, tenir-la al meu costat. Vaig parlar amb un company de l’organització, l’Edu, mai identificat per la policia espanyola, per si es podia fer càrrec d'ella. Em va dir que sí i ell hi la seva dona es van quedar la Ulea i la van cuidar. La veritat és que mai més vaig saber res d'ells, però estic segur que la Ulea i la seva nova família van ser completament feliços.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid