Aquest passat mes de maig de 2021 el calendari marcà l’aniversari dels quaranta anys de la mort de Bobby Sands i de la resta de presoners a la presó de Long Kesh. Tot i que en els nostres temps existeixen expressions de lluita i resistència reals, quan veig les imatges i els retalls de premsa de l’època, no puc deixar de pensar que hi ha quelcom que s’ha perdut pel camí.
Em fa l’efecte que, a diferència d’aquelles persones que s’enfrontaven a la maquinària colonial de manera ferma i fins i tot deixant-se la vida, l’Europa dels nostres dies ha generat un nombrós grup de lladres de paraules que actuen com a esmorteïdors de les lluites i de les revoltes. Suposo, que no ho sé del cert, que el sistema de vida del benestar i del subsidi per quan no hi ha benestar han marcat un abans i un després en les necessitats diàries de la població. Aquestes necessitats diàries estan assegurades per a un gran nombre de la societat i, la resta, conviu entre les necessitats i les possibilitats de millora, amb un cert grau d’acompanyament oficial que silencia la queixa amb un crostó de pa del recapte i un sostre de segona.
És prou significatiu que les manifestacions per les causes més dignes del món s’allarguin en el temps només uns dies o unes setmanes, en el millor dels casos, i que després tothom torni als seus quefers rutinaris com si ja s’hagués aconseguit alguna cosa. La causa digna, el cantant pres, el president exiliat, el poble no alliberat, el conflicte col·lectiu laboral no resolt o la dona violada poden esperar a una nova mobilització, però al setembre ben entrat, que hem de fer vacances.
És ben cert que són valors d’un altre temps i d’una altra índole, fet que tampoc no vol dir que a la llarga no pugui donar algun fruit, però ha quedat palès que la mobilització cada cop és més simbòlica i menys efectiva. Tot això amenitzat per alguns actors secundaris que es fan la foto i venen que són el que no són, mentre van posant bastons a les rodes de les lluites socials: alguns perquè són llops amb la pell de xai, d’altres perquè creuen que es pot fer una revolta des del faristol d’un parlament i d’altres perquè s’han sumat al carro que va pel pedregar.
No parlo d’haver de deixar la vida, però és que a la presó de Long Kesh s’hi van deixar literalment la vida. Van dur les reivindicacions com a presos polítics fins al darrer estadi possible. I aquí els i les que ens mobilitzem, que ja som pocs amb la que cau (on són la resta?), a la tercera jornada de carrer marxem cap a casa que hi ha partit de futbol.
El compromís es desfà amb les primeres onades de calor i es queda fred amb el primer vent d’hivern. El primer soroll en la nit ens fa tornar al cau. Així serà difícil que la nostra venjança sigui el somriure dels nostres fills.
