Avui plou, com si el temps formés part d’aquesta imatge estàtica que visc en primera persona, mentre el veig marxar entre la gent. Avui li toca perdre i la pluja fa acte de presència. Decorat ingrat però real. Els trens marxen amb il·lusions i misèries incrustades i deixen vies buides.
També hi ha homes bons que mai ningú defensa. Us ho escriu un fill de classe obrera que va estudiar i treballar emmirallat en una mare i un pare que no van fer altra cosa que sembrar llavors amb les mans per poder sobreviure. Us ho escriu un convençut militant de la causa de les dones per aconseguir el seu espai de respecte i igualtat a una societat vulgarment masculina, violenta en casos molt tristos i massa comuns de possessió malaltissa. Us ho escriu qui va apostar per l’especialització en violència de gènere.
També hi ha homes bons que ningú defensa. En conec un bon grapat que no entenen les emocions que els hi ha creat un cop de porta, un adéu sense recança, una traïció humana sense mirament. Quan dic bons no ho faig des d’una lectura cristiana del terme. Hi ha homes que intenten créixer, deslligar-se de les arrels profundes del patriarcat, del domini de les feres ocultes de la presumpta dominació. Homes que han teixit relacions diferents, que s’equivoquen i rectifiquen i avancen i construeixen, homes amb un dia a dia de gènere suau, plens d’empatia i de respecte.
Hi ha molts homes que pateixen sota el rol que imposa el context de la masculinitat. Ens envolten sectors socials que semblen programats per fer meres proclames, propaganda de pamflet barat i que han abandonat els homes bons. La repetició de discursos generalistes fa que abracem figures que defensen una segregació falsa, com si per fer justícia amb una causa, s’hagués de contraposar la nostra idea o gènere a un conjunt general que és l’enemic.
Hi ha molts blancs a la causa dels negres. Hi ha molts heterosexuals a la causa dels homosexuals. Hi ha molts vinguts d’allà a la causa dels pobles d’aquí. Hi ha molts homes a la causa justa de les dones.
Hi ha moltes dones que sustenten el patriarcat, que aprofiten les regles establertes per jugar en favor de la individualitat i ignoren la lluita col·lectiva. Trenqueu les cel·les. Deixeu la proclama buida. Existeixen homes bons que no veuen les seves filles. Homes bons que no aixequen la mà contra ningú i que han hagut de sortir de casa seva. Em nego a aplaudir discursos d’escriptores malcarades que ens apunten als genitals per fer-nos culpables, per ocupar cadires a televisions i ràdios. Així no.
El veig marxar entre la gent i la via queda buida de trens i d’esperances. Un home bo que no té casa, que lliura un sou i enyora criatures. Gireu canons i apunteu al vaixell propi. El patriarcat es disfressa de maquillatge i sabates d’agulla. El teniu a casa. Genera patiment i destrueix vides de pares i d’infants.
La lluita és per la igualtat real i el respecte mutu. Necessitem tots aquests homes que defensen la nostra causa. Necessitem assenyalar que aquesta lluita no la marquen genitals ni tendències. També hi ha homes abusats i tenir sensibilitat en relació amb aquest fet, no va contra cap causa feminista, de fet, diria que hi hauria d’anar estretament lligada.
Anuncis de feminisme de butxaca i crides populistes. No tot s’hi val.
No he vingut mai a fer relacions públiques.
