Afegeixo algunes reflexions més sobre els contactes amb ETA perquè deixés d’actuar a Catalunya. Allò ho havíem d’intentar, com acte de sobirania nacional catalana, per dignitat com a poble que no admetia ingerències externes, i en defensa de la vida i no de la mort.
Ja sabíem que, d’entrada, no seria fàcil parlar de pau amb una organització armada que durant dècades havia realitzat centenars d’accions armades, també a Catalunya, i que es mantenia en actiu. La lluita dels bascos amb Espanya era una lluita aliena, però encara existia una identificació i ens sentíem involucrats en uns actes que no volíem admetre. I així i tot pensàvem que, com diu la dita "Cada terra fa sa guerra", tot i que la nostra estratègia no passava (en aquells moments) per la lluita armada.
Passat els anys encara és hora que la classe política catalana d’abans i d’ara faci la més mínima referència a aquell episodi de la nostre història. No en parlen, i cal insistir en la reflexió que aquell fet, els contactes que van afavorir la treva d’ETA a casa nostra, van tenir conseqüències positives no tan sols a Catalunya, també per a la resta de la societat de l’Estat. No va ser fàcil per a nosaltres, ens hi vam jugar moltes coses, entre altres la vida. ETA en aquell moment anava a totes. L’exemple més clar va ser la mort d’Ernest Lluch, home molt vinculat a Euskadi i al Gobierno.
No s’entén encara per què mantenien aquella situació (hi ha qui pensa i diu que darrera potser hi havia les mans dels serveis secrets). Existien interessos econòmics a mantenir-la, tot i disposar de tots els mecanismes de repressió, inclús els GAL.
El mes de setembre del 2002 la premsa es feia ressò de les trobades entre nosaltres i Herri Batasuna, que van generar una tempesta mediàtica terrible, sobretot contra la persona de Josep Lluís Carod-Rovira. I, de retruc (a ERC, internament) sobre la resta de l’equip.
Jo era conscient que un dia o un altre allò acabaria passant. Per això uns mesos abans li vaig aconsellar a en Carod que ho fes saber a un grup de persones honorables, de prestigi i confiança, que si es donés el cas li fessin costat en el moment de fer-se públic.
Passades unes setmana vam tornar a trobar-nos amb les quatre persones que formàvem l’equip de negociació de les converses amb ETA. Vam decidir que malgrat tot seguiríem fins aconseguir el nostre objectiu, que no era un altre que el que ETA deixés de actuar a Catalunya. Vam extremar les mesures de seguretat fins al punt que ens movíem com si fóssim un grup clandestí. Com ja he explicat en algun altre article, vam adquirir tota mena d’aparells de seguretat i ens movíem en la màxima cautela (veieu la foto de la tecnologia de contraespionatge i seguretat que empràrem).
Vam ampliar el número de persones, sense que coneguessin les nostres intencions. Fins fèiem seguiments a les persones de l’equip per assegurar-nos que no fossin seguits pels serveis secrets espanyols i en vigilàvem els domicilis particulars, de dia i de nit.
Finalment, i després d’un intent fallit, el mes d’octubre del 2003 vam realitzar l’esperada reunió amb dirigents d’ETA. A la reunió es va acordar elaborar un document pactat de solidaritat entre els pobles català i basc, per la llibertat i solidaritat entre pobles.
El més de febrer del 2004, en un acte presencial a la TV basca i amb una escenografia d’una estelada damunt la taula, ETA comunicà l’alto el foc definitiu a Catalunya, i tal i com vam acordar a la trobada, exposaren l’argument de la solidaritat entre els dos pobles.
Conclusió final i una pregunta: per què la classe política catalana, majoritàriament, ho va ignorar i continua ignorant aquell fet? Interessos partidistes, enveja per la manca de protagonisme, per no haver formar part d'aquell esdeveniment històric per a Catalunya i fins per a Espanya?
