Han passat 4 anys i si tanquem els ulls, encara visualitzem aquelles imatges de com sortien els vehicles plens de piolins del Port de Barcelona mentre despertava un dia plujós i els col·legis electorals es formaven les primeres cues de catalanes i catalans emocionats per poder decidir el seu futur. Emocions i alegries que van estroncar aquells piolins quan entraven als col·legis electorals reprimint a una ciutadania indefensa que només volia exercir el seu dret a votar.
Arreu de Catalunya van muntar un desplegament policial sota un estratègia militar, la d’anar a caçar els membres del govern i persones significatives. Persecucions de pel·lícula com la que va patir el president Puigdemont. Tot i així, van aparèixer les urnes, la paperetes, els sobres i el cens universal. Així, que vam votar i vam guanyar.
A tot això, hem persistit a l’embat repressiu d’aquests 4 anys, ja que continuem dempeus i tossudament alçats. Ni la pandèmia ni la repressió ha pogut doblegar-nos. Ara bé, els polítics no han estat ni estan a l’alçada de la circumstàncies, però nosaltres el poble els estem donant una lliçó de perseverança i coratge. Ara mateix, som els únics que podem enllestir la feina. Només cal marcar-se un objectiu i assolir-lo. Recordeu que va ser el poble qui va posar les urnes a Arenys de Munt.
És per això que no cal que perdin més el temps en l’anomenada 'mesa de la Concòrdia'. I és que han passat 4 anys i l’estat espanyol encara no ha après res i sembla ser que alguns polítics catalans tampoc.
Com deia Telesforo Monzón, “els pobles opressors sempre arriben tard a l'estació. Arriben amb la maleta de l'autonomia, de l'estatut, a l'estació, quan el tren de la independència ja ha sortir."
