El tren fa olor de fusta i l’estació que deixem a la nostra esquena, dibuixa la imatge d’un adéu gairebé de pel·lícula. Les cases van perdent força i el gris de la ciutat va deixant pas als camps. Un mar d’herba d’un intens verd em duu a la memòria racons d’Euskal Herria o de Suïssa, però en aquest cas, un vent molt fred, agita l’ordi suaument. Les persones que viatgen al vagó ho fan en un silenci sepulcral, un silenci que voreja la sospita.
Hi ha una nena de pell molt blanca i molt pigosa que fa estona que em mira. La sento parlar amb la que crec deu ser la seva mare o la seva tieta. Certament, el xiuxiueig en què es comuniquen no em permet entendre massa bé que diuen, però diria que no parlen anglès. Curiosament més tard descobriré, que la llengua que parlen és l’estació final del meu trajecte. Mentre les observo de manera dissimulada, les imagino en un altre temps, entre estructures de pedra i vestits de pell d’animal, enraonant en aquella llengua tancada, amb un encant difícil de descriure. És l’encant fonètic i comunicatiu, però també és la màgia d’una història de resistència i supervivència al llarg dels segles.
El gaèlic irlandès pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes i es podria considerar una de les més antigues d’Europa pel que fa a la literatura, després del grec i del llatí. Aquesta nena i la seva acompanyant parlen una llengua que s’ha transmès a través dels segles i que va patir el seu declivi després de la invasió de l’illa per part dels anglesos, la fam de la patata i les grans emigracions. Amb uns 85.000 parlants és una llengua greument amenaçada. Per posar un exemple, l’any 1901, les persones que tenien el gaèlic com a llengua única eren uns 21.000, com si només parlessin el català a una població comparable amb la del Baix Cinca, la ciutat d’Amposta o Manlleu.
El tren fa olor de fusta. L’endemà el vaixell farà olor de mar en guerra, de vaixells vikings i lluites antigues pel camí de les illes Aran. Aquesta resistència de la llengua al llarg del temps es pot viure en testimonis escrits, sobretot en inscripcions sepulcrals que podrien ser del segle IV. Com si no volgués desaparèixer, s’aferra a les pedres i al seu torn, milers d’habitants de les zones més rurals i de les illes, s’aferren a ella perquè no mori.
El perill és però, imminent. Tot i les dades positives dels darrers anys, l’ús de la llengua segueix sent residual i l’anglès s’imposa en el 95% de les converses quotidianes.
Aquella nena és el futur d’una llengua i el futur d’una història de supervivència de segles. Prenem nota. No cerquem la batalla però no la defugim.
