Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Respondre a les operacions d’estat
23/02/2021 Carles Bonaventura

No som exagerats quan afirmem que Catalunya ha estat víctima al llarg de la història no d’una ni de dos, sinó de múltiples operacions d’estat en contra seva. És el que passa quan no tan sols no tens un estat propi que vetlli pels teus interessos, sinó que en tens un en contra (bé, de fet més d’un...). No vull remuntar-me a segles enrere, ni tan sols referir-me a totes les actuacions de les denominades clavegueres de l’Estat, ni a la guerra bruta, ni als Villarejo de torn, ni a les trampes de la judicatura... perquè necessitaria deu o dotze articles com aquest. Parlaré d’ara mateix.

Després de l’1 d’octubre del 2017 i de tot el que va significar, un punt de no retorn en què no hi ha marxa enrere possible –no hi pot haver reconciliació entre Catalunya i l’Estat espanyol perquè es van trencar tots els ponts i no es tornaran a reconstruir durant molts anys–, l’Estat i tots els seus aparells mediàtics, judicials, polítics... es van centrar en la liquidació del moviment independentista. Tots els esforços es van abocar en les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017. L’independentisme havia de ser derrotat fos com fos. Es van activar els mecanismes perquè els partits independentistes afrontessin aquelles eleccions amb tot en contra: amb els líders dels partits empresonats o a l’exili, amb un bombardeig mediàtic espanyolista a tothora per deixar-nos clar que l’Estat havia guanyat i que abandonéssim tota esperança de recuperació, amb una ferotge repressió policial al carrer i als tribunals contra milers de persones, fins i tot els comicis es van celebrar en un dia laborable per incrementar al màxim la participació de sectors habitualment més abstencionistes en unes eleccions al Parlament... L’objectiu principal era atemorir la població perquè aquesta vegada, en les eleccions convocades pels del 155, la ciutadania “votés bé” i no es tornés “a equivocar” i, amb vista del desprestigi acumulat entre l’electorat pels partits clàssics, el PSC-PSOE i el PP, tots els instruments de l’Estat es van posar al servei d’una gran victòria de Ciudadanos, una formació nascuda de l’odi contra tot el que fos català a la qual no li va faltar de res durant aquella campanya: finançament, presència mediàtica, enquestes inventades, la protecció dels tribunals, etc. Havien de guanyar de carrer, era impossible pensar en una derrota de l’espanyolisme després de tots els esforços esmerçats en la seva victòria. L’operació d’estat que hi havia al darrere era clara. Doncs bé, la nit del 21-D la força de l’independentisme es va tornar a demostrar. En unes eleccions al Parlament amb la major participació de la història –malgrat totes les traves posades al vot des de l’estranger, perquè tenen clar que aquest afavoreix l’independentisme–, Junts (34), ERC (32) i la CUP (4) arribaven als 70 diputats i a un percentatge de vots que voltava el 48%. Que Ciudadanos (36) quedés en primer lloc no va servir de res i el govern va tornar a ser independentista. Malauradament, aquella victòria no va servir perquè les forces sobiranistes avancessin cap al seu objectiu, el nostre objectiu, i ara, més de tres anys després, estem com estàvem, amb un independentisme dividit i massa atemorit per la repressió politicojudicial de l’Estat per poder avançar cap a la República Catalana. En aquests últims tres anys els únics triomfs ens han arribat d’Europa, amb el resultat de les eleccions europees i amb les victòries assolides als tribunals de fora de l’Estat espanyol. Però dins de territori català políticament ens hem estancat i des de fa uns mesos, amb la pandèmia, ens hem desmobilitzat, una situació que cal corregir i que no podem permetre.

Ara, després dels resultats de les últimes eleccions del 14 de febrer, tenim una altra oportunitat per refer el camí, però les clavegueres de l’Estat mai no descansen. Ho hem vist als tribunals, amb més judicis contra independentistes, i als carrers, amb més repressió. Però hem de dir que, si l’aposta dels aparells de l’Estat el desembre del 2017 va ser per Ciudadanos, ara, un cop amortitzada aquesta força política i abandonada a la seva sort pels mateixos que la van enlairar artificiosament, aquest 14-F tota la maquinària de l’Estat ha estat posada al servei del PSC-PSOE: la inhabilitació del president Torra forçada pels tribunals; la data de les eleccions dictada, no pel president de la Generalitat, com marca la llei, sinó per la justícia espanyola; el canvi del presidenciable socialista perquè el que estava previst no donava la talla per guanyar les eleccions, tot el finançament, tota la propaganda mediàtica que fes falta, totes les enquestes que calguessin... Tot el que fos necessari perquè l’efecte Illa catapultés aquest senyor gris i políticament mediocre a la presidència de la Generalitat amb un resultat que fos inqüestionable i una derrota sense pal·liatius d’un independentisme poc mobilitzat en un context de pandèmia que havia de fer que la participació electoral fos baixíssima per la por de la gent d’acostar-se als col·legis electorals. “Aquesta vegada sí que els derrotarem. Ho tenim tot a favor i l’independentisme, tot en contra”, devien dir somrient els estrategues del règim del 78... Doncs bé, ja heu vist els resultats: la participació va baixar però no tant com s’esperava, més d’un 53% és un percentatge digne i homologable en qualsevol democràcia europea, sobretot en una situació de pandèmia; les forces independentistes van passar de 70 diputats a 74 i en conjunt (partits parlamentaris i extraparlamentaris) l’independentisme va superar el mític 50% dels vots (51,7%); l’espanyolisme va baixar de 57 a 53 diputats i els comuns es van quedar igual (8). Per tant, el missatge de la ciutadania ha estat clar: la gent dona una nova oportunitat a les forces independentistes perquè s’entenguin, perquè no tornin a repetir els errors dels últims tres anys i formin un govern d’unitat perquè gestioni el país en una situació sanitària i econòmica molt complicada, un govern fidel al mandat de l’1 d’octubre i que avanci cap a la independència i la República Catalana. Aquest és el missatge del poble català expressat a les urnes, el missatge d’un poble que no s’ha deixat seduir per l’efecte Illa i que ha tornat a derrotar l’annexionisme espanyolista amb el seu vot, com sempre fem, els catalans, quan hi ha eleccions des de ja fa uns quants anys: donar la victòria a l’independentisme i derrotar l’unionisme. Ara només falta que els nostres representants electes, els diputats d’Esquerra, Junts i la CUP, posin fil a l’agulla. No torneu a decebre el poble que us ha fet confiança.

Però l’operació d’estat no s’ha acabat tot i la derrota clara de l’espanyolisme a les urnes el 14-F. Ara els seus caps pensants centraran els esforços –com han fet sempre– a accentuar la divisió de les forces independentistes amb una utilització pamfletària i demagoga de l’eix ideològic dreta/esquerra, per a la qual cosa disposen dels comuns, un instrument que en el seu dia ja va ser dissenyat amb aquesta intenció: generar divisió entre independentistes, i amb una segona: fer més difícil que l’independentisme superés el 50% dels vots, ja que l’Estat tenia clar que només amb la dreta i la ultradreta franquistes no en feia prou per impedir-ho. En els pròxims dies, de fet ja van començar durant la campanya electoral, assistirem a un intent d’intoxicació constant per part dels comuns contra Junts per Catalunya, una formació a la qual qualificaran de burgesa, dretana, supremacista, xenòfoba..., una campanya a la qual ja s’han sumat amb entusiasme tertulians televisius i radiofònics, dirigents socialistes... i fins tot el senyor Illa i el mateix president del govern espanyol. És l’estratègia clàssica. Ja ho van intentar en el seu moment amb el president Quim Torra i ara continuen fent el mateix contra qualsevol persona que vagi a les candidatures de Junts.

No oblidem tampoc que, a part de la fracassada operació d’estat per derrotar l’independentisme i fer que el PSC s’imposés en les eleccions, una operació que els electors han frustrat, hi havia una segona operació, o suboperació: que el partit del president Puigdemont no guanyés aquests comicis. L’Estat té molt clar qui és el seu principal enemic, qui aconsegueix victòries a Europa que deixen Espanya en ridícul, qui no es rendeix ni es doblega davant els cants de sirena de l’Estat i qui té una estratègia de confrontació que s’està demostrant guanyadora: el president Puigdemont i Junts, malgrat algunes contradiccions, que també en tenen. Doncs bé, l’Estat ha aconseguit aquest premi de consolació: Junts per Catalunya ha obtingut un diputat menys que Esquerra. Cal dir, però, que és un gran resultat, sens dubte, malgrat haver-ho tingut tot en contra: quedar sense drets electorals en benefici del PDeCAT, les divisions del seu espai electoral, manca d’espais gratuïts de propaganda electoral als mitjans públics, tenir la gran majoria de la premsa en contra, haver d’improvisar el finançament de la campanya, haver de fer front a una operació que Puigdemont ha definit amb la frase: “Tots junts contra Junts”, lluitar contra una pinça de la majoria de forces polítiques... Malgrat tot això, 32 diputats es poden considerar un èxit electoral –per cert, interessant el reportatge que va publicar El Punt Avui el dilluns 22 de febrer, en què s’explica que, si Junts no hagués tingut les escissions del PDeCAT i el PNC, hauria guanyat amb 36 diputats; ERC, 32; el PSC, 31, i la CUP, 8. És a dir, la suma independentista hauria estat encara més gran: 76 diputats–. Però ara ja no hi ha marxa enrere, els resultats són els que són i ERC és qui ha de moure fitxa per a la confecció del nou govern. Tots esperem que aquest històric partit estigui a l’altura del que el país necessita en aquest moment tan determinant.

Però, digueu-me desconfiat, jo crec que també hi ha una altra estratègia que forma part d’aquesta mateixa operació d’estat per obstaculitzar les negociacions per aconseguir un govern independentista entre ERC, Junts i la CUP. Abans m’he referit a les maniobres dels comuns per dividir-nos, prou evidents, però no em direu que tot el que ha passat aquests últims dies amb l’actuació de la Brimo als carrers per reprimir les mobilitzacions a favor de la llibertat de Pablo Hasél no us ha fet pensar malament... Bé, malauradament ja estem acostumats a actuacions d’aquestes característiques, és veritat, ja n’hem vist altres vegades, i alguns hem dit i repetit que s’ha d’actuar contra el cos d’antiavalots dels Mossos, que la mala praxi persistent i reiterada de molts agents mereixeria una resposta exemplar que mai no arriba. Però, el que deia abans, aquesta desfermada violència contra els joves que protesten als carrers, aquest desacomplexament amb què s’ha actuat vulnerant tots els protocols davant les càmeres, aquestes provocacions policials que tots hem vist en imatges a les xarxes... són una casualitat quan la CUP, Esquerra i Junts estan negociant un nou govern? Doncs jo fa temps que no crec en les casualitats. Deia fa pocs dies algun cap policial de la cúpula dels Mossos que s’ha de deixar aquest cos al marge de les negociacions polítiques... Doncs al revés també, estimat uniformat, que les intervencions injustificables dels antiavalots de la Brimo deixin d’interferir, de posar pals a les rodes i de boicotejar les negociacions polítiques. Gent de Junts, ERC i la CUP, poseu-vos d’acord!

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid