Ciutadans no se’n va en orris. És el procés, que se n’hi va, i tot es resitua. Alfonso Guerra i la vella guàrdia socialista van ordir el partit d’Albert Rivera perquè eren molt conscients que el PSC no resistiria la cruesa del conflicte nacional que ressorgia, perquè era un partit edificat sobre el miratge del no-conflicte, com Convergència i Unió. Ciutadans només va ser l’arma del règim per a canalitzar la visceralitat i posar més llenya al foc, i tenia data de caducitat. No hauria sobreviscut a la independència, ni tampoc, com ara es prova, a l’endormiscament de la qüestió nacional. El pinyol més fosc de l’elit espanyola feia veure que no sabia de què tractava el procés, però era conscient que, així com l’independentisme començaria a normalitzar tabús (per exemple, la independència), era el moment idoni perquè també ho fes l’espanyolisme.
I Ciutadans se n’ha sortit. Ho prova, per exemple, el pacte d’Esquerra amb els socialistes que exposa la immersió lingüística a la interferència de l’estat en canvi de poder fer veure que són uns convergents de pa sucat amb oli. Ho prova tot el relat sobre la impossibilitat de fer la independència sense el consens del perdedor i sense l’àrea metropolitana. Ho prova el discurs de la culpabilització d’un sector creixent de l’independentisme i la renúncia a la defensa de la identitat. Ho prova que els comuns siguin cada vegada més desacomplexadament lerrouxistes i agressius, i que fins i tot ells parlin castellà al parlament. Gairebé cada prisma de la transformació de la política catalana dels darrers quinze anys és una prova que Ciutadans se n’ha sortit. I sense gairebé esforçar-se, només apujant el to, nafrant els complexos de la catalanitat.
La plana major d’ERC s’ha afanyat a vendre que el nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista revela “l’aposta del PSC per anar a buscar els vots de Ciutadans”. No és cert. Els socialistes saben que, en situació de pacificació, molts votants d’Inés Arrimadas que eren naturals del PSC tornaran a casa, i que només els més radicalitzats es parapetaran a Vox. La tria d’Illa revela més aviat l’aposta per dessagnar els comuns i simular una capa de pintura nova que culmini la nova falsa transició: la maniobra per fer veure que a Catalunya tot és com fa deu anys. D’aquesta manera, els republicans com a mínim podran arribar a acords puntuals amb els socialistes si guanyen les eleccions i no hi ha acord amb Junts.
Illa no és més tolerant que Miquel Iceta amb l’independentisme. Però el seu perfil baix i tranquil, l’exposició minsa abans de la pandèmia i el paper preponderant dels darrers mesos en fan molt difícil la demonització. Esquerra s’equivoca si es pensa que una caricatura ultraespanyolista d’Illa funcionarà, perquè difícilment en trobarà declaracions més dures que les de l’ex-socialista Carles Castillo, per exemple, el fitxatge estrella dels republicans a Tarragona que el 2014 assistia a actes de Societat Civil Catalana i que el 2019 considerava “insultant” anomenar presos polítics i exiliats els presos polítics i exiliats. De fet, difícilment trobarà crítiques d’Illa a l’independentisme més dures que les autocrítiques que els darrers anys ha deixat anar Joan Tardà.
És molt probable que el 14 de febrer es repeteixi un empat tècnic entre Junts, Esquerra i, en lloc de Ciutadans, el PSC. Tant és qui guanyi, de fet: només canviaran els tempos. Per més que la retòrica de Junts sigui més dura o més teatralment confrontista, el balanç dels darrers quatre anys és d’una reculada rere una altra, i d’un esforç constant de l’independentisme institucional per desactivar-ho tot i així no haver de renovar-se i encarar-se a la veritat. El retorn d’Illa a Catalunya és un senyal prou lluminós que el país només evitarà embarrancar-se novament en l’eternització del conflicte si la gent sacseja els partits. Si no, que la independència deixi de ser l’eix troncal de la política catalana ens semblarà fins i tot lògic en les eleccions que vinguin després.
