Va ser no fa pas gaire, durant aquests mesos de pandèmia i buidor turística a Barcelona, que passejant per la Rambla i els carrerons de Ciutat Vella vaig parar compte amb un detall que em va fer pensar: al centre de la ciutat s'hi sentia parlar català. Un fet increïblement normal si fóssim un país normal, amb una llengua normal i un sentit de la cultural normal. Però malauradament, ara per ara no som cap d'aquestes tres coses i per això em vaig sorprendre. No pas pel fet de sentir el meu idioma en un entorn on el monocultiu turístic l'ha quasi desterrar en poc més d'un quart de segle, sinó pel fet de sobresaltar-me en si mateix. Em sorprenia de sorprendre'm i això ja era un motiu d'alarma.
Aquests darrers dies ha saltat la polèmica sobre l'estat de salut del català a Barcelona entre el jovent. Unes dades de l'Idescat han deixat al descobert un fet alarmant: només el 19,6% dels joves entre els 15 i els 29 anys de Barcelona tenen el català com a llengua habitual, contraposat al 60,6% que utilitza el castellà per expressar-se normalment. De totes les franges d'edat aquesta és la més baixa de totes. És a dir, el català és una llengua minoritzada i en clara recessió (si ho comparem amb les dades de 2013) entre el planter del país. Més enllà de la interpretació de les dades i de com s'ha fet l'estudi, és evident, si hom té ulls a la cara i orelles a banda i banda del cap, que no cal tenir un estudi a mà per saber que el català està en retrocés a molts llocs de Catalunya. I és que només algú amb el cervell incrustat allà on s'acaba l'esquena podria fer, fins i tot, una interpretació delirantment oposada de tal refotuda realitat.
Si teniu canalla sabreu què vol dir fer mans i mànigues per aconseguir que els vostres fills puguin veure dibuixos animats en la seva llengua més enllà de la limitada oferta de TV3, que sembla molt més capficada en injectar morterades de diners per fer programes d'entreteniment en prime time, on la meitat dels tertulians són incapaços de vocalitzar ni una sola paraula en català. I ja no en parlem de reobrir la delegació de TV3 de Perpinyà, que això donaria per un altre article. Però el problema del català no (només) és de TV3, malgrat que és un clar símptoma de la degradació d'un ens públic que hauria de vetllar per la salut del català —i de l'occità— sempre i a tothora. Sovint es diu, i amb raó, que una llengua mor quan els seus parlants deixen d'utilitzar-la. És ben cert. Però aquesta mort s'accelera quan des de l'administració es torpedina la normalització d'una llengua minoritzada —el que fa l'Estat— o s'absté de fer servir les seves eines per garantir que els drets lingüístics dels seus parlants, que és exactament el que fa la Generalitat de Catalunya. Qui hagi trepitjat un institut de secundària a Catalunya a l'AMB, haurà pogut certificar que hi ha alumnes que acaben els estudis sense tenir un nivell mínim de català que correspongui als estudis que cursen. I això passa perquè senzillament no el parlen mai. De fet, hi ha molts centres educatius on la immersió lingüística és directament una realitat virtual, que només mig sobreviu per la tossuderia del professorat que no s'arronsa amb el que hauria de ser la norma general. No cal ser tremendista, això no passa arreu, és ben cert. Tan cert com que la immersió lingüística a Catalunya no s'ha complert mai com cal. Jo mateix vaig estudiar EGB, BUP i Batxillerat a una escola i un institut públic del barri de Gràcia de Barcelona —un barri majoritàriament catalanoparlant— i a tots dos centres sempre vaig tenir professors que es negaven a parlar en català. S'hi negaven, sí. No els hi sortia de la regatera. I mai va venir cap inspecció per fer complir el que dictava per llei.
Dic tot això perquè està molt bé traslladar la responsabilitat a la ciutadania perquè mantingui la llengua viva. Però és extremadament difícil fer-ho quan ni la mateixa administració pilotada pels dos grans partits independentistes catalans, JxCat i ERC, és incapaç de fer complir la normativa vigent. Això passa a l'ensenyament, però també a l'àmbit sanitari i ja ni en parlem del món judicial, on hi ha una pila de funcionaris que es neguen sistemàticament a atendre els ciutadans en català o directament diuen no entendre'l. I sabeu què? que ja n'hi ha prou. Que cal prendre consciència que si l'administració obvia la seva responsabilitat amb els nostres drets lingüístics es converteix també en el botxí de la llengua que diu defensar. Que cal dir alt i clar que quan els partits independentistes —i aquí sumeu-hi també la CUP— passen de puntetes en la defensa d'un tret identitari tan bàsic om és la llengua, deixen el terreny adobat a l'extrema dreta més reaccionària perquè ho faci ella a cop de prejudici i populisme barat. I això seria el pitjor que li podria passar al català.
Conjurem-nos per salvar la llengua parlant-la sempre. Exigim que es respectin els nostres drets lingüístics. Però conjurem-nos també per reclamar a qui ens representa que es dediqui a fer del català una llengua imprescindible, necessària. Perquè només les llengües útils per viure acaben sent llengües vives.
