L’Ibrahim i en Charaf, dos dels detinguts per les protestes post-sentència del Tribunal Suprem el passat octubre, han anat a judici aquesta setmana amb el Govern com a acusació particular demanant penes de presó. Que la Fiscalia actuï amb molt de zel amb les causes del dret a manifestació en el context de l’autodeterminació no sorprèn, però que ho fem nosaltres, des de les nostres pròpies institucions, que es volen republicanes, és inadmissible. Els dos nois, en presó preventiva des d’aleshores, són el blanc perfecte quan la policia, la del biaix ètnic reconegut pel cap dels Mossos fa uns dies, està enfadada. Racisme institucional de manual sense fre, a casa.
La croada contra l’independentisme popular continua també amb l’ampliació de la causa contra els CDR. Noves imputacions de l’operació Judes i noves declaracions sota l’acusació de terrorisme, que es sumen a les de les detingudes 23S. Mentrestant, malgrat els informes d’Amnistia Internacional i altres organitzacions en defensa dels drets humans que demanen l’anul·lació del judici de l’1 d’octubre per vulneració de drets, els nostres presos polítics continuen segrestats. Les seves sortides setmanals sota l’article 100.2 i el tercer grau que tindran aviat són un miratge de falsa llibertat. No ens enganyem ni ens n’alegrem, perquè no són lliures. La nova normalitat, aquí, en allò judicial i repressiu, és la de sempre.
De l’auditoria interna més gran de la història només podem sentir decepció, per no dir vergonya. No només perquè es va presentar vetant l’entrada a periodistes i diputats, sinó, sobretot, per les conclusions a les que va arribar. Vuit mesos després dels fets d’Urquinaona, que es van replicar en altres ciutats del país, no hi ha agents suspesos ni expedientats per males pràctiques policials, malgrat els nombrosos testimonis gràfics existents. El procés d’auditoria, que no ha estat independent sinó feta pels propis Mossos amb la intencionalitat corporativista de neteja de la pròpia imatge, només ha servit per demanar més efectius i que aquests continuïn exercint impunement la violència policial contra els manifestants. El missatge és clar: a més mobilitzacions, més policia, més hòsties. Esteu avisats.
Els independentistes tenim un problema amb el doble discurs del Govern. No es pot construir cap República exercint de fiscalia i policia del Règim. No es pot dir apreteu i demanar presó per qui ho fa. No es pot parlar de confrontació democràtica i acusar de violència a qui es mobilitza per defensar els drets de tots. Per ser creïbles, ara que vindran eleccions, els partits han de posicionar-se clarament contra tota repressió, la que exercim nosaltres des d’aquí, també. L’obligació de defensar els treballadors públics que ho demanin, és a dir, els mossos antiavalots, no pot traduir-se en més repressió, ja en tenim prou amb la que ens exerceix l’Estat. I no, no és violència, és autodefensa contra la violència policial. Si el Govern no ho entén i segueix avalant el discurs i marc mental que ens imposa l’Estat, tot serà molt més difícil.
Ara que es tornarà a parlar d’unitat estratègica i es renovaran discursos abrandats en llengua pre-electoral per no perdre vots, el compromís que tot partit independentista hauria d’adquirir, condició sine qua nom per seguir avançant cap a la independència, és un i senzill, ineludible: la retirada de totes les acusacions als independentistes. Cal el compromís de no respondre amb més repressió, a l’estil de l’Estat, cada cop que exercim el dret a manifestació. Perquè, si encara no ens havia quedat prou clar després de l’1 d’octubre, qualsevol via que es posi sobre la taula necessita protegir allò millor que tenim, allò que fa més por als que ens volen callats i submisos: el poder de la gent mobilitzada, al carrer. I sí, i tant que cal apretar, sí, ara sobretot als partits de govern, ara sobretot a la conselleria d’interior.
