S’acaba de commemorar, amb sordina, degut a la situació sanitària actual; la victòria contra el nazi-feixisme europeu amb motiu del 75 aniversari de l’acabament de la guerra.
Recordo quan va fer-se, el 1995, el mateix acte, amb motiu del 50 aniversari, la munió de personatges que es van reunir a França per homenatjar les víctimes d’aquell drama. Envoltats de les banderes dels països que havien format l’aliança aliada també hi havia –i amb tot el mereixement- la bandera republicana espanyola, portada per Amicals d’Antics Guerrillers. Però, i aquest es el motiu de la meva reflexió, mai hi ha hagut la bandera de les quatre barres, la nostra: la catalana; com si nosaltres haguéssim estat absents d’aquells conflicte.
Durant la 2ª guerra, catalans van estar a Dunquerque, Narvik, van lluitar als deserts d’Àfrica contra les tropes de l’Africa Korps, van desembarcar a Sicilià i pujant per la bota italiana, van trobar-se en els ferotges combats de Montecasino i van alliberar Roma. El riu Volturno, va ser creuat, de nit, per dos catalans formats en els clubs de natació de la Barceloneta, per informar de les defenses alemanyes, amb èxit, i condecorats.
Van ser catalans –entre ells un exconseller de la Generalitat- els que van iniciar la resistència, i els atemptats, contra els nazis a París, els va costar la vida. Catalans van formar part del maquis francès amb aportacions molt importants, recordem l’últim maquis català, mort per la guàrdia civil, tant endavant com el 1963: en Ramon Vila Capdevila “Caracremada”, quan va ser abatut tots els diaris francesos van destacar que havia caigut el capità “Raymond”, heroi de la Resistència.
Els catalans van crear xarxes d’evasió dels aviadors caiguts en territori enemic, tots entenem la importància d’aquests soldats especialitzats i que requereixen una formació llarga. Van col·laborar amb els serveis d’informació britànics l’Intelligent Service, francesos el Dixiéme Bureau, els Serveis Secrets Polonesos, la Organització de Serveis Especials dels EEUU (precedent de la CIA)
Catalans van entregar la informació de les defenses espanyoles al nord d’Àfrica i les de la costa catalana –Roses i Badalona- i mallorquina, per un hipotètic desembarcament aliat (Operació Torxa) Les defenses del Pirineu, els mapes dels ports de Rotterdam, Hamburg i Anvers, per precisar els bombardejos aliats, van circulat per tota la Europa ocupada i mans catalanes les van entregar al consolat britànic de Barcelona. Es passava la informació del moviment del port de Barcelona, on carregaven els vaixells alemanys.
Les fortificacions nazis a Polònia entregades per catalans que treballaven, forçats, en aquelles construccions. Catalans van lluitar en els rengles de l’Exercit Roig. I en la columna que va despenjar-se de la Divisió Lecrec, per alliberar París, hi havia dos tancs de catalans; va ser un tinent català de Valencia el que, pistola en mà, va detenir el general Von Choltitz, cap alemany del Gros París.
Al desembarcament de Normandia també hi havien catalans però, el fet més important no va donar-se a les platges, sinó en el mon fosc de l’espionatge. Va haver-hi un doble agent, al servei dels britànics, però enganyant als alemanys, amb els sobrenoms de “Garbó” i Anabel” que va convèncer Hitler que el desembarcament de Normandia era una maniobra de distracció i que, la veritable invasió, arribaria pel Pas de Calais. Aquest convenciment que Garbo va inocular a Hitler, va immobilitzar les Panzers Divisions de tancs fins que, el cap de pont, era irreversible. Es deia Joan Pujol i era català.
I en aquella Batalla d’Anglaterra que va fer que, el premier britànic Churchill, digues la cèlebre frase “Mai tants havíem quedat a deure tant a tants pocs” Doncs bé, entre aquests pocs, i havien catalans.
I això ho hem de saber, ho hem d’explicar, ho hem de repetir per una raó molt senzilla: perquè ningú, absolutament ningú, ho farà per nosaltres.
Excuseu-me aquesta expansió i aquest breu repàs però, en el fons, no es res més que un acte de record i homenatge a una compatriotes que, en un dels moments més foscos de la nostra història, vam fer que, avui, nosaltres, tots nosaltres, ens podem sentir orgullosos, legítimament orgullosos, de l’aportació de Catalunya, la nostra pàtria, a l’alliberament d’Europa.
