Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Tres documentals bascos
16/02/2020 Hemeroteca
Albert Botran. Font: El Temps Albert Botran. Font: El Temps

Escriure a EL TEMPS comporta alguns maldecaps (gràcies Sumsi i Manuel per la paciència quan no compleixo els terminis) i moltes alegries. D’aquestes segones la més satisfactòria és coincidir amb lectors a qui els ha interessat algun article, poder-lo comentar i que d’aquí en sorgeixin idees per a nous articles. Va ser el cas del dia que vaig coincidir amb l’Àngel, de Molins de Rei, que em va suggerir que mirés la sèrie documental ETA: el final del silencio, estrenada a finals de l’any passat. Està dirigida pel reporter basc Jon Sistiaga.

El documental consta de 7 capítols ordenats no cronològicament sinó d’una forma força arbitrària i sovint sense una connexió narrativa entre ells (el penúltim capítol, per exemple, s’anomena “Epíleg”, quan això hauria de ser l’últim). Però això no és el pitjor de la sèrie. L’estructura no és el més arbitrari de la producció de Sistiaga: ho és el seu enfocament. Ja és difícil fer un documental de 7 capítols, a partir de 60 persones entrevistades, i que no hi hagi ni una sola veu de l’esquerra abertzale o d’ETA. Ni gairebé cap víctima de la violència de l’Estat o la ultradreta. Cal proposar-se expressament l’exclusió d’una part del conflicte sense ni tan sols explicar-ho. Entre les 60 entrevistes s’hi troben 21 amics o familiars de víctimes d’ETA; tres empresaris a qui se’ls reclamava l’“impost revolucionari”; una víctima dels Comandos Autònoms Anticapitalistes; dos dels GAL; set persones vinculades al PSE-PSOE; cinc al PP; tres al PNB; dos dirigents de la Policia Nacional; un dirigent de la Guàrdia Civil, i un ertzaina. Surten exmilitants d’ETA, però tots ells molt distanciats actualment de l’esquerra abertzale.

El documental no és, doncs, el final d’un silenci com anuncia el seu subtítol, sinó una voluntat de silenciament. Pren partit, però no ho reconeix. I de tan partidari perd molta qualitat. Perquè obvia totalment, per exemple, el context en el qual va sorgir ETA (el franquisme, la persecució de la llengua i la cultura basques, la repressió contra el moviment obrer, etc.). Mentre el mirem, tenim la sensació que no serveix per entendre res, sinó que més aviat serveix per deseducar sobre un conflicte.

Obvia pràcticament també altres realitats del conflicte com són les tortures o el tractament especial que reben els presos bascos, especialment la dispersió. Només sentim a parlar en una ocasió de tortures, si bé se n’han documentat 4.100 casos entre 1960 i 2014 (dades de l’Institut Basc de Criminologia, que no inclou les dades de Navarra). Es parla també molt poc del terrorisme d’Estat, tot i que les dues veus que són entrevistades, Pili Zabala i Maider García, fan notar l’oblit en què es troben les víctimes dels GAL que ni tan sols tenen consideració oficial.

L’excepció a aquest desastre periodístic el constitueix la veu d’algunes víctimes d’ETA que, des de fora de la línia política oficial de les associacions de víctimes, fan aportacions interessants de cara a la reparació i superació de les conseqüències del conflicte. És el cas especialment de Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jáuregui. Ella i Ibon Etxezarreta, el militant d’ETA que va participar en la mort del seu marit, protagonitzen el primer capítol de la sèrie. Es coneixen a través d’un programa de reinserció que promou l’Estat, dirigit per experts en mediació, i les converses que veiem en el documental són moments interessants. Com ho és la taula rodona de l’últim capítol on s’asseuen dos fills de víctimes d’ETA, juntament amb el fill d’un militant d’ETA mort a presó (probablement per una negligència) i la filla d’una víctima del GAL.

La decepció amb aquesta narrativa em va portar a recuperar dos documentals, una mica anteriors, que són força més interessants per mirar d’entendre el conflicte basc i el procés de pau. L’un és El fin de ETA, dirigit per José María Izquierdo i Luís Aizpeolea. Representa la versió del procés de pau de Jesús Eguiguren, el polític del PSE-PSOE que es va saltar inicialment la disciplina del partit i va començar les converses amb Otegi. És certament interessant per entendre algunes interioritats d’un procés de negociació: les confiances i desconfiances, els canvis d’interlocutors, la negociació amb els del propi bàndol o el paper dels mediadors.

L’altre és De Echevarría a Etxeberria, d’Ander Iriarte. Només hi apareixen nascuts i veïns d’Oiartzun, una població guipuscoana que és plaça forta de l’independentisme. Tothom que hi surt és abertzale. Però el punt de partida és honest: l’autor explica que vol entendre per què ha durat tants anys una organització armada en una societat relativament benestant com és la basca, i per això entrevista els seus paisans i els deixa parlar sobre les raons i contradiccions pròpies, els dubtes sobre el passat o l’empatia cap als altres.

Diferents maneres d’aproximar-se a un conflicte que encara generarà molts més documentals.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid