Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Necessitat de respostes
22/09/2019 Guillem Vendrell

Sota pena de resultar autàrquic o jactanciós, cada vegada que escric intento fer-ho des del punt de vista dels interessos i objectius de la classe obrera i de les explotades majories populars.

Partint d’elements de la realitat que veig com a concrets i provats, no puntualment sinó amb el pas dels temps, és a dir, elements de confirmació històrica, intento contrastar-los amb la situació present i els elements de la realitat diària.

Si el resultat final està totalment d’acord amb les meves aspiracions i per tant són totalment favorables a la meva proposta, segur que m’he equivocat, perquè el resultat ha estat el que jo vull que sigui i no el que és en realitat. Per tant és un resultat subjectiu.

Això només ho saben els marxistes ben formats i totes i tots aquells que ja hauran passat per escoles de quadres o hagin llegit el material de formació intern d’alguna organització d’avantguarda, encara que no ho digui per allò del modernisme.

Però… una de les qüestions que s’aprenen en aquests cursets és que les paraules han de coincidir amb els fets, i aquí em sembla molt difícil retorçar la realitat per a dir una cosa i sentir i tenir la vocació de ser una altra.

En escrits anteriors, de diferents maneres, he intentat ressaltar aquesta necessitat perquè davant situacions similars futures ens trobéssim en millors condicions, per tal d’afrontar-les i no anar segons ens porti el vent la història, desorientats; em poso neguitós.

S’han vist moments de d’encerts clars i de decisions precises, d’una comprensió àmplia del perquè i de l’objectiu concret, a més a més, amb una celeritat després de dubtes i de debatre-ho amb elements estranys a l’organització.

Entenc que el paper del partit proletari és fer pública la seva opinió, després portar-la als estaments de participació conjunta i no supeditar-la primer a l’opinió d’un d’aquests organismes extrapartidaris que fa temps que trontolla entre l’ultrisme i la diarrea idiologicista i que pretenen vendre com a marxisme. Això, en un constant meconi polític fins a una negació de la política, en assentar-se en tàctiques de decisió i funcionament parlant pomposament com si això fos estratègia.

Que la formació més definida amb correcció permeti que això surti a la llum des d’un front que va crear i impulsar, tampoc m’arriba a convèncer que s’hagi de comprendre perquè és una direcció assembleària, ni tant sols col·legiada, que no hi ha consensos sinó subordinació al treball (del sector que manega el pastís), que sí té un caràcter estratègic objectivament contra-revolucionari dels qui sembla que no entenen la diferència:

Desviar, portar a carrerons sense sortida, desmobilitzar i que totes les grans simpaties es vagin perdent dins les masses menys formades, que actuen més amb sentiments que amb principis ideològics, n’és el resultat..

En no tenir una línia clara, reconeixible, compromesa i radical, i sí en canvi una d’infantil marcadament petit burgesa que no ha sabut, volgut ni pogut estar a l’alçada del que la realitat els demanava en diferents ocasions; sobretot quan a les darreres eleccions a l’Estat espanyol.

Sí, es va prendre la resolució correcta, amb presses i sota condicionaments del front, entengui's com es vulgui; parlant en nom propi, les CUP estan a punt des d’alguns sectors geogràfics, que al cap i a la fi menystenen la resta de territoris, per desnaturalitzar l’autèntic paper per als qui estaven cridats històricament des de la seva creació.

No continuo amb aquest tema, no tinc més elements de comprensió, no em serveixin fins ara les explicacions superficials. Amb això de no ser dogmàtics, són formals.

 

Ara som en l'“ara i aquí”

Avui, 20 de setembre, hi ha un conjunt de propostes recorrent les xarxes per tal de commemorar aquesta data que va demostrar que començava el suposat bany de sang que els sòmines van argumentar com a raó per (per enèsima vegada) desmobilitzar un poble amb un estat d’ànims combatiu i enfervoritzat. No cal donar detalls que són coneguts per tothom.

L’autèntica desobediència hauria d’haver començat amb l’actitud exemplar dels primers ostatges capturats. L’idealisme en la pràctica es demostra en creure en la justícia borbònica, en Europa i en Déu.

Haver suportat totes les mentides de la farsa penal orquestrada des de la Gestapo de Vox, donar-li, mitjançant el poder judicial, la categoria que no tenien en representació social, sense posar alternatives proposicionals sobre la taula, i mantenir un silenci sense alternatives i seguir esperant que passi el cadàver del teu enemic? No és allò que s’espera d’una formació estratègica, utilitzant termes moderns.

No participo en cercles d’un nivell de compromís major (no perquè no vulgui), donat que les reunions que es convoquen són per a veure què en pensa la gent, no per a dir que en pensen els revolucionaris.

He deixat per inútil d’anar a escoltar les diatribes que fan avançar de les plataformes municipals. La realitat ha demostrat que no ha estat positiu per al moviment en general.

Gestionar bé una instància de l’aparell burgès com són els municipis, per tal d’elevar el nivell de consciència a una ciutat gran molt dispersa, on el moviment indepe va irrompre sense l’acompanyament necessari i imprescindible de, com a mínim, algun sector de la classe obrera  (si 'equivoco aquí, espero les crítiques constructives) sinó més bé per a mantenir-lo embotellat i distret en lluites menors de caràcter totalment reformistes que van donar més preeminència a la reacció unionista, reaccionària i burgesa, no és el que s’esperava.

He pensat que em cal un nivell de participació, i en aquesta construcció tan particular i original que es dóna a casa nostra, d’un nivell més elevat.

En sóc perifèria de tot perquè no em trobo a gust quan totes les referències assenyalen camins divergents (el que jo entenc) cap al no-res, si de l’objectiu de la independència per a la justícia social que per a mi implica canviar de mans el poder es tracta.

Si no parlem d’això, només sóc un ocell vell sobrevolant el país sense poder aportar res que no sigui una mà on calgui perquè són gent del poble, encara sabent que no aniran enlloc concret i  que només ens espera la submissió

El tràgic va ser comprovar que s’havia arribat a un moment tan àlgid que convocava a la rebel·lió i entre tots el vam deixar passar. Que en canviar les tornes no ha resultat imprescindible una anàlisi més profunda per a l’etapa que se'ns venia a sobre.

A les portes de la darrera traïció, aquell dia davant del Parc de la Ciutadella, expectants, mentre  que un grup de joves anava cap al Parlament sobrepassant el cordó del Mossos, no teníem capacitat per a l’acció independent, “per tenir cura de la gent” no hi havia pla d’acció independent de les institucions i de les masses.

Molts vam sentir que actuàvem a remolc de les institucions burgeses i els càrrecs porucs que les ocupaven.

Avui, encara no se sap si tindrem una alternativa per votar a les eleccions de l’Estat espanyol com a tàctica per a guanyar temps. No ho entenc o, més ben dit, no ho puc assimilar.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid