Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Crònica d’emergència
14/11/2019 Guillem Vendrell

Vivim en un món global, immersos en una dinàmica d’un sistema econòmic d’explotació global.

Explotació i espoliació dels recursos naturals, la gran majoria en vies d’extinció i d’altres que abans no tenien sentit i avui són molt necessaris per a les noves tecnologies. Qui detentava el poder omnímode l'està perdent, és com si estigués descomposant-se, podrint-se.

Com tot organisme d’aquest tipus, l’imperialisme perd capacitat i sap que perd influències arreu.

D’aquí a voler controlar més fèrriament el seu pati del darrere, sense deixar la competència del seu nivell i aquella el pot enfonsar amb més velocitat, no deixa de ser un imperi de dominació.

Amb els seus gossos guàrdians a l’orient mitjà, i titelles de confiança als límits de Rússia (Ucraïna) es pot dedicar després del fracàs temporal a Veneçuela a corregir les desviacions que la democràcia burgesa pot comportar quan guanyen opcions de tall popular que responen a la voluntat i necessitat dels seus pobles.

Havent aconseguit controlar l’Equador, li van començar a sortir reaccions i situacions que, per no desitjades, no eren esperades. Els jutges deixen en llibertat a un president destituït que posa en escac el poder feixista de Bolsonaro, el poble xilè fart, esclata espontàniament i posa en l’escac més fort al règim que havien aconseguir imposar amb el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 amb Pinochet al capdavant de la mà de Kissinger i l’OEA.

L’experiment lumpen-democràtic que com a Brasil, però també per la manca de idoneïtat i transparència de la continuació dels kirchneristes, va portar un contrabandista, defraudador i delinqüent econòmic perseguit i processat per la justícia a la presidència d’Argentina.

Tot el bé que van poder fer amb les poblacions camperoles al Brasil i a l’Argentina no es va anivellar amb el que, burocràcia sindical pel mig, no van fer a favor dels treballadors als centres industrials més poblats al Brasil, i no van impulsar un avanç en la creació de llocs de treball legítims a l’Argentina. És molt allò que van aconseguir, igual que Evo Morales a Bolívia, encara que sigui poc per tal d’avançar quan més recolzament popular tenien, cap un procés més profund d’emancipació i sobirania.

Però deixant per especial, per a un capítol apart l’Argentina, donada la complexitat dels protagonistes en l’escena política i l’efecte en les classes populars, podem generalitzar en que el que havia fet Lula, Morales, Correa o el kirchnerisme era massa per als propietaris de la terra, d’arrel colonitzadora, blancs o sense encreuaments amb criolls ni amb nadius.

Aquesta insignificant porció dels ciutadadans, no dic habitants, la senyora que acaba de autoproclamar-se presidenta de Bolívia no vivia quasibé al país, els hisendats del Río de la Plata tenen testaferros a les seves propietats, visiten les seves mansions a la capital però viuen en paradisos a l’exterior. Una classe similar a Bolívia que per ser blanca té als descendents dels pobles originaris com a serfs per a les feines més feixugues i mal pagades, es van sentir insultats amb la nova constitució i l’estat plurinacional amb la titularitat dels territoris en Mans dels indis no cristians.

La debilitat durant 14 anys es va transformar en prioritat. Amb el fracàs dels EEUU a Veneçuela va permetre posar en marxa la maquinària bèl·lica d’operacions especials del Pentàgon. Les particularitats serien per a un escrit sobre la tàctica emprada, però qui ja ha llegit abans sobre les “primaveres orientals i de l’Orient Mitjà” compta amb un exemple clar d’on baso la línia del meu relat.

Només cal ser curós en la distinció dels diferents protagonistes que juguen amb les aspiracions dels pobles, segons el que per a ells és primer, el seus propis interessos.

De cada exemplar representatiu dels segments d’aquesta burgesia oligàrquica i titella dels ianquis que quan actuen en conjunt són més criminals encara, cal estendre un fil conductor per a arribar fins als qui a casa nostra estan identificats amb uns o amb els altres.

Primer feu l’exercici de posar en renglera a tots els personatges amb poder o influència que estan alineats amb Washington, contra Cuba, contra Maduro, con Mèxic, són indolents respecte a Xile, no veuen cop d’estat en Bolívia i s’obliden dels palestins i dels kurds però estan associats en la venda d’armes a les potencies aliades amb Washington de la mà d’Israel que critiquen el terrorisme i s’agermanen comercialment amb els estats terroristes.

Segon, feu una renglera amb aquesta gent que critica l’anterior i demana sancions però que a l’hora que el seu vot pugui ser decisiu o s’absté o vota amb els primers. Lloa els moviments que identifica com a semblants al nostre però ben lluny d’Espanya i per suposat dels Països Catalans.

Molts s’han mirat i admirat en governs en altre temps com Nicaragua o els Zapatistes, però mai s’han definit més enllà. Com deien els zapatistes, “volem la terra, el que hi hagi a sota no ens interessa.”

Es pot traduir que són els qui volen la independència per ser ells qui tallin el bacallà, sense els condicionaments espanyols i una Espanya petita anomenada Catalunya República Independent, per la qual no hauran rebut cap cop de bastó, però que enllestiran la pròpia policia ensinistrada a Israel pel Mossad per a controlar els milions de catalans que volien la independència i la sobirania de veritat. Una independència per a tenir la sobirania de decidir sense l’opressió dels interessos espanyols però sense plantejar-se que la història la mou la lluita de classes.

En tercer lloc, els qui van denunciar la constitució franquista del ’78, la del “lligat i ben lligat”, la dels constitucionalistes que es van haver d’empassar la qüestió de l’autodeterminació però amb els dits encreuats a l’esquena.

Els patriotes que van patir la repressió i no es van canviar de bàndol, els qui van persistir, els qui no van cridar els presoners a delatar per tal d’aconseguir la llibertat fora de les presons.

Els que van acusar d’haver-se robar els diners i ara fan el paper del no i no però defensen la continuïtat de l’autonomisme. Encara que tinguin al seu gurú idealista i religiós en presó, diuen o fan veure una cosa i fan una de ben altra. Es diuen d’esquerres i estan per la privatització dels serveis públics. Per a més inri, es fan fotos amb feixistes.

Encara amb matisos, els que han perseverat, s’han trobat que davant les coincidències van veure l’oportunitat necessària i van crear una organització estratègica per tal de tenir la millor i més clara visió del que passa i del que pot passar, per tal d’avançar cap a una independència que impliqui sobirania popular, no simplement territorial, i que mostrar que econòmicament continuen manant els bancs aquí i allà, els monopolis dels serveis públics que contradictòriament són privats, que cobren i recapten impostos per a enviar-los fora, per als qui encara estan en condicions de ser socis dels que aquí sempre estan al darrera per a frenar, desviar i enganyar.

Encara que els tercers serien conseqüents amb el posicionament popular dels països del pati del darrera de l’imperialisme, tenen diferents visions però mai es posaran contra Evo Morales, com contràriament ha fet un moviment sempre existent amb molts recursos i quartes posicions. Encara el voluntarisme idealista hi té un pes prou sensible: per exemple, donant suport als acords de pau a Colòmbia i un xic de micro perspectiva en dedicar ingents esforços en causes que per a ser concrets no són ni estan en el primer pla de la lluita de classes a nivell mundial.

Quan arribin a la consonància i l’equilibri per a difondre els seus posicionaments i comprendre que el món que podria ser solidari i que pot reconèixer-los els podria llegir i recolzar més obertament, aleshores s’arribaria a una amplitud major però mai s’assolirà sense el nivell que pugui tenir la lluita de classes frontalment. Incorporant el criteri i la força de la classe obrera al sí del moviment mitjançant un partit revolucionari amb tota la confiança en les masses, i que sí utilitzi els recursos burgesos, però que no faci l’eix de la seva cohesió com a front o com a força revolucionària, de la supeditació a la institucionalitat del sistema borbònic que ens oprimeix allargant el patiment i confonent el pacifisme amb el masoquisme.

Ara és el moment d’aprofundir en el coneixement del que es viu ara mateix a Bolívia. Ja no cal recordar el Xile de Salvador Allende, ara i aquí a Bolívia hi ha un mirall entre protagonistes, mètodes i nivell de participació, dels qui han restat desarmats i sense dependre dels dirigents -que per tal de no ofendre l’enemic- van acceptar un cap militar delegat de l’OEA, un cap policial ensinistrat pels assassins de l’Escuela de las Américas, no van canviar ni les més mínimes regles i relacions de propietat del sistema d’explotació i es van lliurar a l’arbitratge de l’enemic.

Que els mitjans de producció siguin propietat social és bàsic, i, és clar, caldrà defensar-lo, i per suposat, no podrem donar-hi veu als qui vinguin amb el lliri a la mà.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid