Dedicat a les companyes i companys de llibertat.cat, ara que fa cinc anys que van obrir les portes de la casa a les reflexions d’aquest que escriu des de la Franja, l’oest, el Ponent d’aquesta terra.
Per una banda, una persona, un col·lectiu o una societat crítica no pot permetre que el missatge o la idea que defensa es dilueixi fins a quedar absolutament aigualida. És clar també, que eixamplar la base o fer elàstic el missatge per aconseguir majories requereix certa laxitud.
Totes les idees i tots els colors són benvinguts per a la construcció de la casa. La casa pot ser l’ecologisme, el feminisme, l’independentisme o pot ser qualsevol altra idea menys general. La casa pot ser un viatge que planeges.
La frase no és una mera frase. Si l’analitzem amb detall, tothom és benvingut a la casa. Cal tenir clar però, que hi ha una casa en construcció i que hi ha persones que arriben a la casa o a la idea.
Perquè si arriba algú a la idea de construir la casa i no ens explica que veritablement ell vol fer un vaixell, ens afirma que nosaltres mai vam treballar per fer una casa i ens tracta com si fóssim els nouvinguts al missatge o la casa, això vol dir, que no eixamplem la base, sinó que se’ns infiltren deformadors de missatges, acaparadors de la idea.
El més important d’aquest embolic és que són personatges que fan veure que volen fer una casa, intenten prendre la legitimitat als que sempre han defensat aquesta idea i es van fent seu l’espai, els recursos i la il·lusió fins a tenir tothom seguint-los en la idea de fer una casa que acabarà sent un vaixell.
Fa uns anys que vivim un robatori de la idea. Vivim un malson de deformació continuada dels termes i de fiscalització de la paraula. Hi ha diferents col·lectius de persones que han arribat a les portes de l’independentisme més combatiu i s’han instal·lat a la muralla. Han aconseguit estructurar una metamorfosi mediàtica i s’han fet els amos i senyors del pont sobre el fossat.
Les persones que han estat tota la vida involucrades en les seves comunitats saben perfectament, qui són aquells que formen part d’una xarxa en defensa de l’ecologisme, dels barris o de qualsevol moviment de base. Les bases no són immutables i varien amb el temps però això no canvia un fet irrefutable: els que sempre hi han sigut els coneix tothom.
Hi ha moltes cares en el context actual que han aparegut del no-res o fins i tot de la banda més radicalment acarnissada amb el moviment, que es dediquen a explicar-nos com farem la casa i que nosaltres som els que fallem per construir-la. Estan construint un vaixell i ens volen fer creure que fan la casa. Roben el nom. Treballen en la direcció contrària.
No incloc en aquest col·lectiu, tot el gruix de persones que han anat variant el seu pensament en un recorregut cronològic ample i que han entès d’alguna manera, que el moviment podia tenir arguments més que suficients per convèncer-los. Aquests no viuen de la mentida.
Hem acabat acceptant una mentida clamorosa que hem normalitzat. Els qui eren ecologistes no havien de fer cap partit nou en comú, perquè ja existia un moviment social organitzat. Els qui eren nacionalistes, si van anar canviant d’idea fins a arribar a l’independentisme, haurien d’haver canviat de vot o d’organització i no posicionar-se com si per art de màgia fossin el que mai van ser. Han robat la idea. S’han apropiat l’espai que van combatre. Un espai que amenaçava la seva supervivència política i de poder. I fins i tot ara, donen lliçons, creen màrtirs de la causa i assenyalen qualsevol que no s’aixoplugui sota el seu paraigua.
Es claven en bucs*. Busquen la perduda*.
I a poc a poc el ramat convençut que camina cap a la casa, cap al port segur, s’encamina tristament cap a un precipici on hi ha un vaixell desballestat on els llops omplen el buc*.
- Clavar-se en buc. Ficar-se, algú, on no li importa, en qüestions que no són de la seva incumbència.
- Buscar la perduda. Aprofitar-se de les circumstàncies.
- Buc.Ventre d'una persona, d'un animal.
