Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De converses surrealistes i esperances absurdes
31/12/2019 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, escriptor i militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, escriptor i militant de la CUP a Torà

1 de juny del 2018. Sóc al Pallars Jussà. Un ajuntament de la comarca ha convidat als diferents partits amb representació parlamentària, per a informar-los dels greus dèficits en la xarxa viària i, amb el Xavi Pedemonte, conseller comarcal al Sobirà, hi hem anat en representació de la CUP. Des de carretera, i a una certa distància, l’alcalde ens mostra la zona on pocs dies abans una esllavissada amb dues víctimes mortals manté tallada la principal via d’accés al municipi. Malgrat la gravetat de la situació alguns tenen el cap lluny del Prepirineu.

-I tu què ens penses d’això que ens han fet avui?

La pregunta em sobta. Suposo que no només a mi sinó també als representants dels diferents partits i institucions locals que l’han pogut sentir. Què collons em pregunta la Marisa Xandri, presidenta provincial del PP, si amb prou feines la conec d’haver-hi coincidit en dues o tres tertúlies radiofòniques?

-Què us han fet? –em faig el passerell per a guanyar uns segons i refer-me de la sorpresa. M’ho deu haver preguntat a mi, dedueixo, perquè al no tenir presència al congrés espanyol som els més neutrals en el tema. O en el drama.

-Això que li han fet al Mariano! La moció de censura d’aquest matí.

-Ah, ja s’ha aprovat? I jo que em pensava que, per a evitar-la, al final subornaríeu uns quants diputats corruptes del PsoE.

-Sí, ja està. El Pedro Sánchez ja és president.

-Doncs no sé què badeu. A què espereu per a assaltar les seus dels “socialistes”? Que nomenin l’Arnaldo Otegi ministre de l’interior?

Em sembla que no la vaig convèncer. Llàstima, un enfrontament entre espanyols que aguditzés a tots els nivells la crisi de l’Estat hauria estat el més positiu que se n’hauria pogut treure del suport dels partits catalans a la moció de censura espanyola. Però no, no va passar res i l’Estat espanyol va passar de tenir un govern “de progrés” amb el suport de “secessionistes i terroristes” sense gens de soroll, més enllà de quatre lacòniques declaracions i quatre dimissions entre els desnonats de la Moncloa.

Vist al cap d’un any i mig, tinc la sensació de que tot plegat formava part d’un guió escrit pels que manen de debò, aquells que quan toquen el xiulet reuneixen representants de gairebé tots els partits parlamentaris al voltant d’un civet o en casaments d’alto abolengo, amb la voluntat de destensar progressivament el conflicte catalanoespanyol. Ara, després de sentir la Vilalta d’ERC anunciant la voluntat de facilitar un altre cop la investidura de Sánchez, m’envaeix un déjà vu. No sé perquè però em sembla que això que han presentat amb el nom, ben poc bilateral, de “Nuevo acuerdo para España” és un pas que ens allunya encara més de la única via d’accés a la independència: la d’obstaculitzar el normal funcionament de l’Estat espanyol, fent que l’ocupació i la repressió els surti més cara que la nostra llibertat. Espero equivocar-me i haver-me de menjar la previsió amb trumfos de Cambrils. I, parlant de menjar, espero també que als àpats de categoria esmentats més amunt no hi hagués cap dels dirigents del Tsunami i que, per tant, ben aviat les aigües tornin a sortir de mare. Menys sit i menys talk amb qui voldria veure’ns desaparèixer com a poble.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid