Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
D’eixamplar bases pròpies o alienes
22/05/2019 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

La situació de campanya electoral permanent té com a banda sonora de l’independentisme hegemònic una cançó amb tornada enganxosa: cal eixamplar la base i demostrar elecció rere elecció que cada cop som més. No seré pas jo qui negui la importància d’incrementar suports a l’independentisme, i no només en institucions de representació política sinó també en molts altres fronts, com el sindical –i aquí cal destacar el creixement de la Intersindical-CSC- o qualsevol altre espai en disputa.

Hi ha el risc que amb el discurs del “cal eixamplar la base” repetim dos errors recurrents de l’independentisme dels últims anys:

Un és la necessitat de referendar contínuament la independència, d’haver de guanyar un dret inalienable a cada contesa electoral, fins i tot en eleccions locals de ciutats concretes: “per a la independència és imprescindible governar Barcelona”. Últimament alguns sectors de l’independentisme esgrimeixen que cal superar el 50% de suport electoral per a “legitimar la independència”. Doncs no, a les eleccions es compten els escons aconseguits; el nombre total de vots (o el seu percentatge, tant és) són decisius als referèndum i en aquest (tros de) país de referèndum ja en vam fer i guanyar un que el Parlament havia declarat vinculant. Condicionar la legitimitat de la independència a percentatges de suport electoral suposa reconèixer implícitament una legitimitat inexistent a l’annexió del nostre país als estats espanyol i francès, que no va fer-se precisament mitjançant cap referèndum pactat sinó per la força de les armes.  

La utilització com a esquer partidista de la mobilització permanent del vot independentista, fins a superar el llindar del 50%, “que per força ha d’arribar” ens duu a l’altre error: pensar que l’accés a la independència és un trajecte lineal, com si l’enemic no jugués el partit, i no un procés de confrontació de forces. Aquesta idea es va evidenciar de manera molt clara durant i després del referèndum: “no ens imaginàvem que Espanya actuaria d’aquella manera!” I què us pensàveu, que l’Estat espanyol restaria amb els braços plegats mentre ens n’alliberàvem? És evident, doncs, que ara tampoc no es quedarà quiet, deixant-nos eixamplar la base, malgrat que mai no ens reconeixerà cap legitimitat per qualificada que sigui la majoria expressada a les urnes. Que l’ocupació es fonamenti en la força i no en la legitimitat democràtica no significa que l’enemic renunciï a derrotar-nos també votant. Al contrari, els estats es defensen sempre per tots els mitjans, a l’única arma a la que renuncien són als lliris.

La darrera dècada l’independentisme ha crescut de manera imparable per dos motius: per plantejar un objectiu clar –in-de-pen-dèn-ci-a- i pels incomptables errors de l’Estat espanyol –malbaratant totes les oportunitats de frenar-ne el creixement: estatutet del 2006, peticions de pacte fiscal i altres misèries peixalcovistes. Però cal insistir que els processos històrics no són lineals i de la mateixa manera que l’independentisme ha crescut gràcies, sobretot, als errors espanyols també hi ha el risc d’un eixamplament de la base espanyolista pels errors comesos des del bàndol català.

El suport dels partits catalans a la moció de censura a Rajoy va suposar l’inici d’un perillós canvi d’escenari en el conflicte catalanoespanyol. Si absurdament ens autoimposem el requisit de superar el 50% i hem repetit fins a l’avorriment que “el PP és una fàbrica de fer independentistes” quin sentit té aturar la maquinària quan està a plena producció? L’accés del PsoE al govern espanyol té contraindicacions greus, que el temps i les urnes estan evidenciant: d’una banda dóna oxigen a la seva sucursal autonòmica i de l’altra afegeix confusió als sectors més tebis del sobiranisme. A diferència del Pp, el Psc havia estat un partit hegemònic a l’excomunitat autònoma de Catalunya que en deu anys havia passat de ser hegemònic a les institucions –governant Generalitat, la majoria de diputacions i dels ajuntaments de les ciutats més poblades- a anar esmicolant-se elecció rere elecció. Regalant el  govern espanyol al PsoE s’ha reviscolat perillosament la seva sucursal regional –com es va veure a les eleccions del mes passat i molt probablement es veurà a les d’aquest diumenge- i s’ha donat l’hegemonia del discurs espanyolista a Catalunya a veus molt més amables i falsament dialogants i, per tant, molt més perilloses. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. La idea, implícita en la moció de censura i en les crides a acordar referèndums, de que el PsoE és menys dolent que el Pp afegeix confusió a l’actual desorientació de l’independentisme sociològic, que en pocs anys ha crescut moltíssim a nivell electoral però que té mancances greus a nivell d’organització i de politització. Tant costa d’entendre que l’enemic no és cap partit concret sinó els estats ocupants, dels quals els partits només són eines? Segurament que no, que només caldria que les veus hegemòniques dins de l’independentisme fossin molt més clares.

Fem que l’independentisme obtingui els millors resultats de la història al màxim d’institucions possibles però tinguem clar que les úniques eleccions decisives per a “fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre” són les del Parlament de Catalunya, lloc on actualment ja hi té majoria. Que amb això fa una any i mig no n’hi va haver prou? Vista la gestió post-referèndum sembla evident que van mancar moltes coses. Entre les mancances no hi podem incloure, però, no disposar de la majoria absoluta de l’electorat. Algú creu que amb un 52% el desenllaç hauria estat diferent? No, el que va mancar no va ser la legitimitat democràtica sinó la força per a dur-la a terme i cal buscar aquesta força on sigui –si cal amb aliats puntuals que tinguin interessos en desestabilitzar la UE i capacitat per a posar agents químics als cigalons de la Zarzuela i la Moncloa- i sense haver d’esperar hipotètics eixamplaments de base. Amb un mandat referendari clar i l’actual majoria parlamentària no s’hi valen excuses dilacionistes. Deixem-nos d’ambigüitats i tacticismes i tornem a parlar clar. La tria continua sent la mateixa: independència o mort.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid