Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Visca la terra, encara
20/12/2019 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, escriptor i militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, escriptor i militant de la CUP a Torà

Comunitat presumptament autònoma de Catalunya, 1984. Les eleccions del 29 d’abril han configurat un Parlament amb una aclaparadora majoria autonomista: CiU aconsegueix per primer cop la majoria absoluta, pujant fins els 72 escons (43 el 1980); el Psc-PsoE segueix com a segona força, amb 42 (33); Alianza Popular, que no tenia representació, se situa tercera amb 11 i el PSUC i ERC s’enfonsen amb només 6 (25) i 5 (14) escons, respectivament. L’únic que no ha variat gens ni mica és la representació parlamentària de l’independentisme (0), entre altres raons perquè a les eleccions no s’hi ha presentat cap de les forces polítiques que se’n reclamen. L’única que vista de lluny ho pot mig semblar és l’Entesa de l’Esquerra Catalana, coalició que inclou els Nacionalistes d’Esquerra (NE) de Jordi Carbonell i Josep-Lluís Carod-Rovira, amb un discurs que no passa d’autodeterminista i que, per tant, no es diferencia gaire de l’ERC de Barrera i que només obté uns modestos 36.000 vots. Amb aquests resultat la pau institucional a l’oasi català està garantida: Jordi Pujol i Soley és reelegit en el càrrec de 126è president de la Generalitat de Catalunya. No serà l’únic càrrec destacable que aconseguirà Pujol el 1984: la coincidència del seu èxit electoral amb la descomposició de la dreta espanyola i la “persecució” per la seva implicació en el cas Banca Catalana fan que la caverna mediàtica el converteixi en un heroi –ho tenia tot: de dretes, constitucionalista i corrupte- i que el diari ABC el nomeni “Español del Año 1984”.    

Malgrat l’afany unànime del catalanisme oficial d’apuntalar el règim autonòmic i la manca de representació institucional, l’independentisme es fa sentir amb força al carrer, fet que comporta que les seves tesis arribin a sectors cada cop més grans de població, especialment entre el jovent. 1984 és també l’any de la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) -que un any més tard aconsegueix esdevenir el front unitari de l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans- i el de màxima activitat de l’organització clandestina Terra Lliure. Com veiem, a banda d’objectius estratègics, les dues organitzacions de referència de l’independentisme dels 80 compartien, casualment, una paraula als respectius noms. Un doble ús amb un doble significat, ja que aquest Terra fa referència tant a la nació com al territori físic, que es reforça amb un discurs polític en defensa de tots els drets polítics per al nostre poble. En aquest sentit, en el primer punt de la seva primera declaració de principis, l’MDT es definia com un “front revolucionari d’alliberament nacional (que) lluita per defensar el país de les agressions constants que rep –polítiques, ecològiques,  urbanístiques, econòmiques i socials, culturals, lingüístiques, etc“. Una de les claus de l’expansió de l’independentisme dels 80, malgrat la manca de representació institucional i el boicot mediàtic, és la capacitat d’arribar a la gent mitjançant un missatge clar i entenedor, inequívocament independentista, d’esquerres i combatiu.

El creixement de l’independentisme als carrers provocarà que pocs anys més tard entri per primer cop al Parlament. No ho farà, però, de la mà de cap de les formacions que sempre s’han reclamat d’aquest espai polític sinó perquè la vella ERC, fins el 1989 federalista, adoptarà el discurs independentista, rejovenint i incrementant considerablement la seva base electoral.

Comunitat presumptament autònoma de Catalunya, 2019. Fa quatre anys i escaig que partits que es declaren independentistes tenen majoria al Parlament de Catalunya i en bona part dels ajuntaments i en fa dos que, malgrat la violència espanyola, els habitants d’aquest tros de país van poder votar en un referèndum unilateral d’autodeterminació en que la independència va guanyar de manera aclaparadora. A més d’una forta presencia institucional, l’independentisme també té força als carrers, com ha demostrat repetidament en tot tipus de mobilitzacions, però malgrat l’hegemonia política el seu discurs és cada cop més confús.

L’obsessió de l’independentisme majoritari per ampliar la base electoral a les zones on té menys implantació –bàsicament l’àrea metropolitana de Barcelona- ha provocat que alguns dels punts programàtics intrínsecs de l’independentisme s’hagin anat deixant de banda. Últimament, amb motiu de la necessitat peremptòria de regalar el govern espanyol al PsoE -sí, el partit de la LOAPA, el GAL i el 155-, sembla que la majoria de sectors de l’independentisme fins i tot han deixat de parlar d’independència per a fer-ho d’autodeterminació (i a continuació substituït autodeterminació per amnistia, i amnistia per mesa de negociació, i mesa de negociació per gestos, i gestos per canvis de narrativa, i...).

Aquest descafeïnament progressiu de l’independentisme governamental, retornant obertament a l’autonomisme putaramonetista i peixalcovista, que romania viu però silenciós als governs regionals post-pas-al-costat, a la recerca del vot nacionalment desarrelat, hauria de comportar-li fuites entre els seus militants i votants més fermament independentistes, cap a espais polítics amb discursos menys ambigus. Però, paradoxalment, ara que té representació en moltes institucions –alguns impensables temps enrere- i, per tant, moltes més facilitats de fer arribar el seu missatge al conjunt de la població, l’Esquerra Independentista fa un discurs menys clar i entenedor que als adversos vuitanta. Al meu entendre això pot tenir tres efectes secundaris negatius:

1- Facilitar el retorn a l’autonomisme del sobiranisme governamental, a l’abaratir els costos electorals de les seves renúncies.

 2- Dificultar el propi creixement, en tots els camps (organitzatiu, mobilitzador, electoral, etc.). Només cal veure a costa de qui s’han obtingut els millors resultats electorals de la CUP (el 10N a la demarcació de Girona, per exemple).

3- Facilitar que aquest descontentament el capitalitzi, des de la dreta, un quart espai independentista.

Què quins són els punts en els que les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista haurien de, digueu-me nostalgicot, fer un discurs més clàssic? En destacaria un parell (deixant-ne uns quants més per a una altra ocasió):

1- Tornar a posar la independència al centre del debat polític. Prioritzar el discurs autodeterminista no té sentit. Una part d’aquest país ja va fer un referèndum d’autodeterminació, declarat vinculant pel Parlament, sense que se n’apliqués el resultat. Que no hi havia capacitat de fer-lo complir? Sí, ja ho sé, però en aquest cas cal denunciar l’engany del 2017 i no contribuir al discurs de la necessitat d’un nou referèndum. Si no tenim eines per a fer-ne complir el resultat, per a què volem un segon referèndum? I si tinguéssim eines per a fer complir el resultat d'un referèndum, per a què fer-ne un segon? L’acceptació espanyola d’un referèndum vinculant només pot arribar a forçar-se si els costos polítics i, sobretot, econòmics del manteniment del conflicte són superiors als de la seva resolució democràtica, per tant no s’ha de disminuir la tensió sinó incrementar-la amb la polarització de posicions.

2-La lluita per la plena normalització lingüística, en defensa dels drets lingüístics i de denúncia de la catalanofòbia. En una societat multilingüe la llengua de relació social ha de ser la pròpia. Que com es concreta això? No ho sé, potser amb les oficialitats úniques del català arreu del territori on és propi i de l’occità a l’Aran, però segur que fent més cas a sociolingüistes i que a lingüicides. Conseqüentment la discriminació lingüística dels catalanoparlants i les agressions catalanòfobes haurien de provocar el mateix nivell de rebuig i de resposta que altres formes de discriminació o d’odi.

La lluita per la independència té sentit en tant que existeix una nació catalana –formada, cal recordar-ho també, pel conjunt dels Països Catalans- sotmesa als estats espanyol i francès. Sense l’existència d’una situació d’opressió nacional l’independentisme no tindria cap raó de ser i n’hi hauria prou en lluitar per millorar l’estat que ens ha tocat patir. Ep, calla, que amb tants canvis de narrativa potser n’hi ha que han arribat a aquesta conclusió...

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid