Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La crossa
15/08/2019 Toni Casserres
Toni Casserras, militant de Poble Lliure Toni Casserras, militant de Poble Lliure

La darrera evolució de l’àrea política anomenada dels “comuns” sembla indicar l’abandonament de l’intent de crear un projecte polític propi per passar a constituir-se en crossa de la restauració borbònica.

 Quan un règim polític veu amenaçada la seva continuïtat per una forta contestació sòcio-política utilitza diverses estratègies per mantenir-se, augmentar la repressió contra els moviments que el volen derrocar i buscar una crossa que doni legitimitat tant al règim com a la mateixa repressió. Així ho va fer el règim franquista als anys 70, quan, amb al col·laboració de diversos serveis secrets i fundacions liberals i socialdemòcrates va voler barrar el pas a la ruptura democràtica bo i “refundant” un PSOE formava part de l’oposició antifranquista (el PSOE anomenat “històric”) al congrés de Suresnes , arraconant-ne la vella direcció i substituint-la per Felipe González i els seus col:laboradors. Aturades  i/o reconvertides les forces rupturistes (cas del PSUC i del PCE) i davant la fallida de la UCD, el PSOE passa de crossa a pilar del règim amb la col·laboració de l’oligarquia espanyola (inclosa l’alta burgesia catalana) en un procés que ha descrit ben clarament Rubén Juste a “IBEX35. una historia herética del poder en España”.

Aquesta reflexió ve a tomb d’observar com l’espai polític conegut fins ara com a “dels comuns”, fins a la fallida investidura de Pedro Sánchez, sembla abocar-se a abandonar la pretensió de liderar una alternativa republicana per a jugar un paper subsidiari del PSOE com a crossa del ègim monàrquic espanyol. Les maniobres per retenir l’alcaldia de Barcelona (al preu de fer-se ostatge de l’alta burgesia barcelonina representada per Manuel Valls), els suports incondicionals al PSC en ajuntaments com els de Badalona o Sabadell i la inútil acceptació de la  humiliació pública de Podemos per investir Pedro Sánchez en serien alguns dels indicis. Així, un espai que havia aspirat a la centralitat i a definir un “nou subjecte històric”,  sembla abocar-se a la disgregació d’una part i a la caiguda lliure  cap a l’estatus,  de crossa de l’altre, bo i reeditant el rol que havia estat fent IC respecte al PSC durant una colla d’anys. Per jugar-lo calen algunes condicions: 1. Passar de ser antagonista del règim  (“volem fer saltar el cadenat del 78”, deien) a voler-ne formar part, renunciant a defensar les posicions polítiques inacceptables per a l’estatus quo ( per exemple, el Dret d’Autodeterminació). 2. Enfrontar-te als qui segueixen essent-ne antagonistes ( fins ara hipotètics aliats teus) arribant a blanquejar i/o justificar la repressió que pateixen, quan són víctimes, per exemple, d’una “Causa General”.

Els paral·lelismes històrics de vegades ens poden servir per entendre escenaris més propers. Per exemple, agafem la situació a Itàlia a finals dels anys 60. Després d’una fase de creixement ecònomic que ha tingut uns costos socials enormes ( emigracions a l’exterior i a l’interior, despoblament rural, especialment del centre i el sud del país i creixement desordenat dels continuums urbans del nord, condicions de treball molt dures, etc) i alhora que creixen el suport i les expectatives electorals cap al Partit Comunista Italià, es desferma, a les universitats, als barris i als centres de treball (a diferència del que passava a França o a d’altres països) un moviment de contestació social que, cercant una redistribució dels beneficis del boom econòmic, (que havia transformat  Itàlia a un altíssim cost per a les classes populars) qüestionava les condicions laborals i de vida i de retruc el paper del partit i el sindicat que havia estat referencial per a les classes populars fins en aquells moments. Emmig d’un clima d’assemblees, vagues, ocupacions i - com s’ha sabut arran de les investigacions sobre la Lògia P2 i la xarxa Gladio- amb les clavegueres de l’estat alimentant el terrorisme feixista que fa centenars de morts en atemptats indiscriminats arreu (Piazza Fontana, Milà, 1969; Itallicus Express, Sa Benedetto Val di Sambro,1974, entre molts d’altres) i davant la disjuntiva de posar-se al capdavant del moviment contestatari o d’encarar-s’hi, el PCI proposa un “compromís històric” amb la resta de partits per “salvar la democràcia” enfront un hipotètic cop d’estat feixista. En conseqüència, s’alinea amb la repressió governamental i de fet seran els jutges vinculats al partit qui lideraran la persecució de les organitzacions que practicaven la violència política, com ara les  Brigades Roges, però sobretot  contra tot el moviment anomenat de l’Autonomia Operaia i de facto a bona part del moviment contestatari, en base a l’anomenat “Teorema Calogero” ( el jutge Pietro Calogero va ser qui  el va formular) i que consistia en atribuir a tots els encausats per ser hostils al règim polític - molts  d’ells acusats sense cap altre base material que discursos o posicionaments polítics- formar part d’una mateixa conspiració per tal de destruir l’Estat  sota el lideratge de les Brigades Roges  i Primera Línia ( les quals representaven quantitativament una part molt petita del moviment). El  fet  que molts dels acusats (com ara Toni Negri) haguessin combatut obertament l’estratègia política  d’aquestes organitzacions no  els va salvar pas de dures condemnes.Us  sona familiar, potser?Es calculen unes 30.000 imputacions que van acabar en cap a 4000 condemnes i una diàspora d’un nombre indeterminat de militants per tot el món. La col·laboració  política i ideològica del PCI no va culminar ni amb la signatura del compromís històric ni amb el seu accés al govern, sinó que es va iniciar una reculada electoral i d’influència política que va acabar amb la seva dissolució el 1991.

Tornant a Catalunya, se’ns plantegen alguns dubtes rellevants. El primer, la voluntat de fer de crossa que semblen tenir alguns dirigents dels comuns, serà més forta que la d’esborrar-los del mapa per part de la direcció del PSOE, que els tracta com a autèntics empestats polítics? El segon, totes les bases d’aquest espai seguiran el viratge dels seus dirigents? I  el tercer, la restauració borbònica  podrà resistir sense una crossa potent l’esclat de la propera crisi econòmica i social -la qual s’intueix profunda i propera- i  de la qual ens avisen els indicadors més recents?

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid