Caldria deixar clar que, de moment, hi ha quatre nacions definides a l'Estat: la castellana fins ara dominant, la gallega, l’euskaldun i la catalana, fins ara dominades. S’hauran, doncs, de desdoblar les institucions d'Estat castellanes de les espanyoles.
També caldria deixar aclarir a altres nuclis nacionals que, a causa de l'opressió centralista, o no es van poder desenvolupar o estan molt afeblits i necessiten un període de transició que els permeti renacionalitzar-se. Aquest és el cas de Canàries amb seu component guanche i la seva condició insular. Andalusia, amb el seu component i influències àrabs. I segurament Astúries i Cantàbria, vells pobles ben definits geogràficament, i Aragó amb la seva llarga història d'autogovern, senyora de la Depressió de l'Ebre.
En tercer lloc, convindria acceptar que les nacions castellana, catalana i euskaldun contenen regions que, en les dues darreres, comporten una antiga tradició d'autogovern –una nació amb diversos estats–. Sembla que els castellans tenen clares les regions de Lleó, Castella i la Manxa. Els catalans les Illes, el País Valencià i el Principat, més ençà de les fronteres. I els bascos, Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra.
Igualment com es va a fer a Navarra, convindria preguntar a Múrcia, Extremadura i la Rioja de quina nació se senten.
Finalment veig imprescindible que sigui valentament reconegut a les nacions el dret d'autodeterminació, que l'Estat espanyol sigui el resultat d'un pacte lliure entre nacions. Sobirania i independència no són sinònims de separatisme. Significa capacitat de decisió lliure. Ningú més amunt que ningú. «Tanto monta, monta tanto». Entre nacions de l'Estat i entre regions de cada nació. Castella no «munta» més que Galícia. El Principat no «munta» més que el País Valencià.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
