Reconèixer els errors del passat i garantir-ne el coneixement és una de les millors maneres d’evitar-ne la repetició
La memòria històrica és una eina fonamental per a la consolidació d’una democràcia plena i saludable. En el cas de l’estat espanyol, les polítiques públiques de memòria han tingut, històricament, limitacions importants que n’han condicionat l’eficàcia i l’abast. Una de les més significatives és el límit temporal que moltes lleis, tant estatals com catalanes, han establert, situant les primeres eleccions democràtiques del 1977 com a punt final de les actuacions o reconeixements. Aquest límit temporal no es preveu que variï en la llei de memòria democràtica que es debat al Parlament de Catalunya.
Aquesta restricció, lluny de contribuir a la justícia i la reparació, perpetua silencis i margina nombroses víctimes que van patir vulneracions de drets en el període posterior.
Això posa sobre la taula la necessitat d’una llei que transcendeixi aquest límit temporal. La impunitat dels crims comesos durant la dictadura no es va esvair automàticament amb les eleccions del 1977. Durant els primers anys de la transició moltes persones encara van ser víctimes de repressió, marginació i violència institucional. Es tracta d’una violència política que, en diferents formes, s’ha mantingut fins ben entrat el segle XXI, i en la qual l’independentisme català ha estat un dels objectius de la repressió de l’estat contra determinades formes de dissidència política.
Un dels factors més remarcables de la transició és que no es van dur a terme les depuracions necessàries en els aparells judicials i policials. El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), organisme repressiu de la dictadura, es va transformar en l’Audiència Nacional, que va mantenir bona part dels seus magistrats i, en conseqüència, determinades inèrcies i dinàmiques de persecució judicial.
De la mateixa manera, els cossos policials que durant el franquisme van actuar amb impunitat van continuar protagonitzant episodis de repressió i vulneracions de drets humans. Són nombroses les sentències de tribunals internacionals i els informes d’organitzacions de drets humans que han denunciat la persistència de la tortura a l’estat espanyol, sense que cap govern hagi abordat la qüestió amb una voluntat clara d’eradicar-la.
Aquestes continuïtats posen en evidència la necessitat d’una revisió crítica d’aquest període, amb especial atenció als crims i abusos no resolts.
Aquest plantejament s’alinea amb la resolució 60/147 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, que estableix els “principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions flagrants de les normes internacionals dels drets humans i de greus violacions del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions”. Aquesta resolució assenyala que les reparacions han d’incloure mesures de restitució, indemnització, rehabilitació, satisfacció i garanties de no repetició. A més, remarca que els límits temporals no han de ser un obstacle per a assegurar justícia i reparació a les víctimes, i reconeix que la veritat, la memòria i la justícia són components essencials de qualsevol procés de transició democràtica.
En aquest sentit, és important destacar que els parlaments basc (12/2016) i navarrès (16/2019) han aprovat lleis que reconeixen i reparen les víctimes de vulneracions de drets humans en contextos de motivació política. Aquestes normatives posen l’accent en la reparació integral de totes les víctimes, sense exclusions ni condicionants temporals, i reconeixen que la violència i la repressió no es van limitar exclusivament al període dictatorial, sinó que van perdurar durant els primers anys de la democràcia. Aquestes iniciatives constitueixen un referent per a altres territoris de l’estat.
L’abast limitat de les lleis de memòria deixa fora del relat històric oficial i de les polítiques de reparació nombroses veus i experiències, fet que perpetua una memòria esbiaixada que no reflecteix la complexitat del passat i dificulta la construcció d’un futur col·lectiu basat en la veritat i la justícia.
Cal remarcar, també, que els processos de memòria no només tenen un objectiu reparador per a les víctimes i els seus familiars, sinó que també constitueixen un mecanisme pedagògic per a les noves generacions. Reconèixer els errors del passat i garantir-ne el coneixement és una de les millors formes d’evitar-ne la repetició. Mantenir un límit temporal restrictiu transmet el missatge que els drets humans poden ser negociables o condicionats per circumstàncies polítiques.
Per tot això, és essencial impulsar lleis que abracin la totalitat del període històric marcat per la violència, la repressió i la vulneració de drets, més enllà de les primeres eleccions democràtiques. Només així es podrà bastir una democràcia fonamentada en la justícia, la veritat i el reconeixement de totes les víctimes, sense exclusions ni silencis.
Als Països Catalans és necessari elaborar un cens de les persones que, després de la mort del dictador, han estat víctimes de vulneracions de drets humans per motivació política. Un cens que pot tenir com a referents inicials la mort de Miquel Grau a Alacant el 16 d’octubre de 1977, a mans d’un militant ultra, i la de Gustau Muñoz a Barcelona l’11 de setembre de 1978, abatut per trets de la policia nacional espanyola. A partir d’aquests casos, cal incorporar una llarga llista de persones detingudes i torturades, moltes en el marc de la legislació antiterrorista durant la dècada dels vuitanta, així com altres episodis de repressió de la protesta política, com la detenció de persones per portar una pancarta amb el lema “Independència” durant la manifestació contra la LOAPA l’any 1982, o l’operació Garzón, entre altres.
Tan necessària és una llei que abordi les assignatures pendents en matèria de memòria democràtica durant el franquisme com una iniciativa legislativa que abraci la violència política exercida per l’estat des de la mort del dictador fins als nostres dies.
