Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Per Fèlix Villagrasa, historiador
Gabriel Alomar, del catalanisme al socialisme

Article de Fèlix Villagrasa, historiador, sobre de Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, Mallorca 1873 – El Caire, 1941)

11/03/2018 Memòria històrica

Les giragonses de la política catalana i espanyola durant el segle XX han deixat fora de joc un dels intel·lectuals i polítics més destacats del primer terç d’aquell segle. Els professors d’ensenyament secundari Catalina Moner i Jordi Pons han aplegat la millor aproximació general a la figura de Gabriel Alomar al Gabriel Alomar. Pedagog, publicista, escriptor, poeta i polític (Illa Edicions, 2017). El text té un caire més divulgatiu i expositiu que no pas crític. De vegades adopta una postura gairebé asèptica davant els episodis més compromesos del personatge. En algunes biografies, com aquesta, les posicions ideològiques no ho són tot, no es defineix el tot de forma arquetípica, perquè els factors personals subjectius, la complexitat del moment, i fins la perspectiva geogràfica poden condicionar l’acció de forma irremissible.  

Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, Mallorca 1873 – El Caire 1941) visqué una joventut ben revoltada en alguns moments, com aquell en què, orfe, es distancià de l’Església catòlica fins adoptar un anticlericalisme ben característic del republicanisme d’esquerres i d’altres tendències més radicals. Va començar escrivint en la seva llengua materna i adoptà els postulats del catalanisme moderat i regionalista de començaments del segle XX. Però el seu nacionalisme, que incloïa els territoris de la vella cultura catalànica, es va anar relaxant a mesura que invertia els seus esforços en l’acostament vers els centres madrilenys de poder efectiu i a la mentalitat hispana, on semblava trobar-se més a gust que no pas a la sempre excitada i inaprehensible Barcelona, la seva alma mater intel·lectual, però.

Després de contribuir decisivament a separar l’ala esquerrana de la Lliga Regionalista, seguint els designis de la política moderna que arribava d’Europa, classificadora de la població en funció del poder econòmic, va relativitzar el seu nacionalisme dins el marc més ampli del socialisme internacionalista fins arribar a proposar que el Partit Republicà Català, que liderava conjuntament amb Layret i Companys, s’integrés a la III Internacional, la bolxevic, el 1920. Pocs anys després promogué, amb Rafael Campalans, Marcel·lí Domingo i Serra Moret, la Unió Socialista de Catalunya, que ell, Alomar, presidí i orientà ideològicament. En seria expulsat el 1932 quan la USC establí rigor orgànic (disciplina de partit) als seus membres. Més modernista que noucentista, amb el pòsit llibertari dels seus primers temps, Alomar no s’emmotllava be a l’obediència de grup i s’anà decantant vers la idea d’una esquerra forta i centralitzada a nivell espanyol. En relació a això, ja als inicis de la Segona República, mostrà la seva oposició a la tramitació de l’Estatut d’autonomia que els republicans espanyols havien promès a Francesc Macià a canvi de la seva renúncia a mantenir la proclamació de la República catalana, que Estat Català volia confederada amb la resta de territoris ibèrics. Podria haver estat el preu a pagar a canvi d’aconseguir algun destí diplomàtic a l’estranger, l’anhel dels seus darrers anys.

Com diem, el 1904 Alomar havia jugat un paper essencial en la bipartició del bàndol catalanista, deslligant del possibilisme regionalista els elements més compromesos amb les noves formes polítiques de reforma social. Així, el republicanisme democràtic proposava substituir qualsevol projecte del catalanisme clàssic d’instituir un poder català dins la monarquia hispànica, i utilitzar la mixtura complementària de la dialèctica materialista en un intent per acostar-se al moviment obrer català (el més potent de l’Estat) sota l’ègida de la CNT. Es pretenia crear un obrerisme estructurat i estatista, paral·lel al PSOE-UGT, però diferenciat territorialment (amb llibertat orgànica) que no fos dominat pels corrents antiparlamentaris proclius a dictadures de diversa mena. Un dels efectes que va tenir aquest trencament va ser la col·lisió amb els sectors del catalanisme catòlic, i que la nova tendència, per demostrar la seva radicalitat, esdevingués més anticlerical que no pas nacionalista, més crítica –en la línia de la dogmàtica esquerrana– que no pas aplegadora de sentiments en favor del catalanisme. Els nacionalistes espanyols, tant si eren progressistes com conservadors, inicialment jutjaren el catalanisme com un moviment reaccionari d’arrel carlina. Més tard, quan l’enfrontament entre dictadura i democràcia fou un fet, van saber burxar dins les diferències inculpant els republicans de l’esclat d’una guerra que el nacionalisme espanyol –utilitzant els generals– havia provocat. Dretes i esquerres espanyoles van pouar en la manipulació del sentiment catòlic o anticlerical dels catalans per atiar la discòrdia. Tots ells consideraven el catalanisme com una nosa per als seus projectes més o menys totalitaris, però sempre castellanocèntrics.

La seva conferència El futurisme de 1904 fou la propulsora d’aquell programa ideològic i cultural, i es confrontava –més per conflicte generacional que no pas programàtic– amb un Modernisme sorgit de la Renaixença que l’esperit del temps semblava fer envellir prematurament. Tanmateix, Alomar no en renegava del tot, perquè considerava el Romanticisme europeu, en general, el viver de tot el seu món. Veia en les arrels germàniques, reformistes, protestants, l’autèntic impuls de la modernitat: ciència, tècnica, indústria, urbanització, humanització de la natura, missió imperialista (dita civilitzadora), divinització de l’home en la seva voluntat de potència.

Davant d’això el vell món rural, catòlic, paleoaristocràtic, era encarcarat dins de presumptes Estat-nació procedents de l’absolutisme. No renegava de l’imperialisme com a sistema d’expansió de la “bona nova” futurista, però sí del xoc destructiu d’un poder sense grandesa que anorrea les formes precedents inadaptables. A Espanya li censurava la Guerra d’Àfrica, li calia l’acció d’uns “aristarques” de classe mitjana capaços de posar el país en el segle (Alomar influí fortament el noucentisme orsià). De jove havia deplorat els efectes del colonialisme europeu sobre els països musulmans del nord d’Àfrica, però més endavant, paradoxalment, justificaria el colonialisme d’Itàlia, com es pot llegir als seus articles publicats pel diari argentí La Nación entre 1923 i 1936.

Al marge de les pretensions catalanistes dels seus primer anys, Alomar es delí, ja madur, per l’alta política dels estats. Seria nomenat ambaixador a Roma durant dos anys. Més tard, ja durant la guerra, volgué ser-ho a l’Argentina, però el govern d’aquell país no el va acceptar per les crítiques que havia fet a la dictadura militar. Destinat a l’ambaixada de El Caire el 1937 com encarregat de negocis, romandria exiliat després de la guerra fins a la seva mort.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid